Raimon Obiols: L’apunt del dia/285 (Les traces del Procés)
Les traces del Procés
27 de novembre de 2023
Una traça, segons els diccionaris, pot referir-se a les petges o senyals «que deixa algú o alguna cosa per allà on ha passat», però també al «camí a seguir, ideat o assenyalat a algú per a fer alguna cosa, acomplir un fi». Que els anys del Procés han deixat traces en tots dos sentits, és evident.
De petges o senyals, en queden. Encara avui, malgrat una millora evident, a Catalunya es respiren efluvis de l’ atmosfera sufocant de fa uns anys. Resten en la memòria els rastres deixats pels bombers piròmans: l’agressiva reacció del PP respecte de l’Estatut; la sentència del Constitucional; la passivitat d’estaquirot dels uns i les absurdes lleis del Parlament dels altres; les estossinades; la presó i l’exili dels dirigents processistes; les empremptes dactilars de la «policia patriótica», etc.
Queda la traça d’opinions polítiques divergents, objecte de judicis morals de signe creuat, amb els seus efectes sobre els afectes personals. I (més important) sobre els afectes col·lectius, sobre la desafecció de la que alertà premonitòriament el president Montilla.
La passió amb que s’ataca a Pedro Sánchez a propòsit de l’amnistia mostra l’existència, en una part d’Espanya, d’uns sentiments ferits pel Procés, que es revelen en un deliberat mimetisme, una voluntat de rèplica, d’emulació. És un despit social que no es pot explicar amb el simple recurs al maniqueisme polític o a la instrumentalització d’unes dretes que miren de tirar sal a la ferida.
Del Procés (i de l’incipient temptativa de «contraprocés» d’aquestes darreres setmanes) es pot dir allò que Blanqui indicava a propòsit dels grans moviments populars: «On ne crée pas un mouvement, on le dérive». Amb finalitats polítiques es poden escalfar, manipular, aprofitar aquests moviments de gran abast. Es pot fins i tot viure d’ells. Però no s’inventen; tenen sempre causes de fons.
Queda, en el fons de tot plegat, la qüestió històrica de l’encaix i el desencaix entre Catalunya i Espanya. Una qüestió que no es resoldrà en cap altre tribunal que en el de la història. Els tribunals no resolen els problemes polítics. No sols no els resolen sinó que els han agreujat.
Ara hi ha una nova situació. L’acord de legislatura permet donar a l’expressió «traces del Procés» un significat de nou «camí a seguir», un camí que eviti la repetició d’errors, que permeti un nou full de ruta, que millori les coses, que avanci en la solució de les qüestions de fons que van suscitar el Procés.
No hauria de ser tan difícil. Només cal tenir presents algunes coses elementals: que els nacionalismes oposats s’atrauen, es necessiten, s’alimenten l’un de l’altre; que només hi ha veritable igualtat quan es respecten les diferències; que és millor millorar les situacions que empitjorar-les (amb la pueril, irresponsable il·lusió de treure’n profit); que davant la dreta cal ser simples i clars, no infatuats però sí ferms; que és millor fomentar la cultura de l’amistat que la del ressentiment.
