El Tribunal Suprem ha dictat sentència sobre els fets ocorreguts davant del Parlament de Catalunya el 15 de juny de 2011. A vuit manifestants els ha condemnat a una pena de tres anys de presó com a autors d’un delicte contra l’assemblea legislativa de la comunitat autònoma previst en l’article 498 del Codi Penal. Aquest article castiga “els que utilitzin força, violència, intimidació o amenaça greu per impedir” als diputats assistir a les seves reunions.
Un brevíssim recordatori dels antecedents judicials: L’Audiència Nacional era el tribunal competent per jutjar aquesta mena de delictes contra les institucions de l’Estat. Després d’un judici problemàtic, la sentència de l’Audiència Nacional es va estendre en consideracions sobre els interessos jurídics en conflicte. D’una banda hi havia el dret dels diputats a accedir al Parlament, i el de tots els ciutadans que som representats per ells que es reunissin. D’altra banda hi havia el dret d’expressió i manifestació. Deia l’Audiència Nacional que la privatització o el partidisme dels mitjans de comunicació no deixa altra via d’exercir el dret constitucional d’expressió que la manifestació pública, “resultant obligat admetre certs excessos”. L’Audiència Nacional va absoldre tots els acusats, llevat del que va ser identificat com el que va pintar la jaqueta de Montserrat Tura, el qual va ser condemnat a dos dies d’arrest pels danys en la vestimenta. L’absolució es va basar en que no hi havia proves concretes que cap dels acusats hagués exercit personalment violència física, intimidació o amenaça sobre dels Diputats.
Al Tribunal Suprem li corresponia redactar la sentència al magistrat Perfecto Andrés. El seu punt de vista era favorable a l’absolució per la mateixa raó que l’Audiència, i com la majoria del Tribunal no acceptava la seva tesi es va acollir al seu dret de redactar un vot discrepant, i va ser substituït pel president del tribunal, Manuel Marchena, recentment nomenat.
El Tribunal Suprem ha condemnat a tres anys de presó a vuit persones sense haver-los vist la cara, sense sentir-los, sense haver practicat cap prova, amb base, exclusivament, en les dades apreciats per l’audiència Nacional per absoldre’ls.
L’argument del Tribunal és que la manifestació es va convocar sota la consigna de “Aturem el Parlament. No deixarem que aprovin retalladles”. Aquesta consigna implica, segons el Tribunal, que tenien el propòsit d’aturar l’activitat parlamentària, i que això constitueix el delicte de l’article 498. La manca de proves sobre l’activitat violenta o coactiva dels condemnats és innecessària segons el raonament del Tribunal. En té prou amb que sortissin a la foto aixecant els braços, o donant veus prop d’un diputat, encara que no li peguessin, empenyessin, escupieran o interrompessin el pas. Només per estar a la manifestació amb aquelles consignes, segons el Tribunal, els corresponen tres anys de presó.
El magistrat Andrés, en el seu vot discrepant (que només serveix per salvar la seva consciència personal i el seu decòrum professional), argumentava el següent: És imprescindible que es provi l’acte físic concret de violència “empleat” per cada acusat, perquè el Codi no castiga compartir manifestació amb uns energúmens, sinó ser energumen, emprar violència, amenaces, intimidacions. No n’hi ha prou amb anar a la manifestació, encara que sigui sota aquella consigna. Els fets ocorreguts aquell juny 15 van ser, per al magistrat, clarament delictius, perquè al Parlament, i els diputats, mereixen el respecte i la protecció que els correspon com a expressió i representació de la voluntat dels ciutadans, malgrat la “conflictiva realitat social “que el magistrat ressalta.Però els autors de tals delictes no han estat identificats, no són els acusats, que per això han de ser absolts.
També recull, amb expressa estupefacció, que el fiscal va començar el seu al·legat acusatori afirmant que la sentència absolutòria de l’Audiència Nacional “estava carregada d’ideologia”. Així estaven els termes del debat jurídic. La condemna del Tribunal Suprem és sorprenent, plena de raonaments extrajurídics parells als del fiscal, tècnicament molt discutible, clamorosament excessiva, i implica una línia inacceptable de criminalització de la simple presència pacífica en una manifestació en què coincideixin pancartes o consignes violentes indesitjades. Segurament li haurà satisfet al ministre de l’Interior. Un gravíssim precedent.
