(Aquest retrat polític de Salvador Illa va ser publicat arran del seu nomenament com a ministre de sanitat en el número 18 (abril de 2020) de la revista Política&Prosa)
En l’allau d’imatges històriques que han marcat la formació del nou govern de coalició entre les esquerres, el nomenament de Salvador Illa i Roca com a nou ministre de Sanitat ha quedat en un segon pla, com una peça menor d’una elecció previsible. El socialisme català sempre ha estat representat en els governs centrals d’esquerres, i aquesta vegada tampoc havia de ser diferent. No obstant això, hi ha alguns indicis que no hauríem de passar per alt i que insinuen el volum real que pot ocupar el nou ministre in pectore de Catalunya en l’escena espanyola dels pròxims anys.
D’entrada, Salvador Illa és una de les figures amb més pes intern que el PSC ha enviat com a ministre a Madrid, equiparable al que Montilla, Serra o Lluch havien representat en el seu moment abans d’entrar a l’executiu. A diferència de Chacón, Borrell, Batet o Solé Tura, entre altres catalans, per als qui l’ascensió fou el resultat d’una ministrabilitat generada a l’arena estatal (i, sovint, de la seva proximitat al cap de govern), Illa arriba a l’executiu de Sánchez escollit per raó de la seva autoritat interna a Catalunya, com a representant –i no simple delegat– d’una força territorial clau per al sosteniment de la majoria governamental.
És la primera vegada que un Secretari d’Organització del PSC seu al Consell de Ministres. I com Montilla, Serra o Lluch, aquesta doble lleialtat política comportarà implicacions notables en les relacions entre les dues famílies socialistes i en el seu paper a la política catalana. El resultat d’aquesta operació dependrà, és clar, de com evolucioni el context en el qual es mourà el nou govern, però també hi influirà decisivament la personalitat i l’experiència del personatge. Qui és Salvador Illa?
Les diverses notes biogràfiques publicades arran del seu nomenament coincideixen a destacar la seva discreció, la seva lleialtat, el seu tarannà negociador i l’experiència com a home d’aparell. S’ha parlat més del que ha fet (recentment) que dels pocs llocs per on havia passat (anteriorment), la qual cosa deixa entreveure alguns trets particulars del nou ministre, que potser no s’han valorat suficientment. I és que la seva carrera política resulta força exòtica en els temps que corren.
El que no ha fet
Acostumats a resseguir el cursus honorum d’aquelles figures que esdevenen membres dels governs, amb Illa cal començar pel contrari: el que no ha fet. No va formar part de les joventuts polítiques del PSC, malgrat començar en l’acció pública molt jove. No ha estat mai diputat al Parlament de Catalunya, ni al Congrés, al Senat o al Parlament Europeu, ni ho ha intentat, i això sí que és força infreqüent, tot i ser un dels líders actuals amb una experiència orgànica de partit més extensa. No és estrictament un home de Sánchez (a les primàries del 2014, la majoria de dirigents del PSC apostaven per la victòria d’Eduardo Madina, tot i que de seguida van reconduir el seu suport al corrent del guanyador), encara que Illa, com la cúpula del PSC en general, han esdevingut una de les columnes que van fer possible el retorn de Sánchez i han ajudat a consolidar-lo posteriorment.
Finalment, Illa tampoc no comparteix aquest perfil de ministre que tant agrada al cap de govern, basat en l’expertise i l’especialització en les tasques del ministeri corresponent, tot i algunes breus excepcions en l’empresa privada i la seva experiència en alguns càrrecs de gestió i administració. De fet, Illa assumeix una difícil substitució de María Luisa Carcedo, una ministra del ram que va acumular el reconeixement del sector per la seva actuació en el breu període de mandat que va tenir.
En realitat, no seria desajustat qualificar-lo com a professional de la política en el sentit weberià, algú que viu de la política perquè s’hi ha dedicat completament. Cal precisar, però, que per al ministre Illa la política ha esdevingut, sobretot, un ofici, una activitat que té les seves regles, que imposa unes lògiques de funcionament, i exigeix uns temps i unes formes. I sobretot, que necessita un aprenentatge cuinat a foc lent. Tots els que aprenen l’ofici de polític esdevindran, d’una forma o altra, professionals de la cosa pública. Però no tots els professionals de la política acabaran necessàriament coneixent l’ofici, com acostuma a ser el cas, cada cop més freqüent, d’aquells cuiners de política fast food, sota l’aparença assimilable, de vegades, a una mena de nouvelle cuisine que alguns podrien traduir com a «nova política».
Indubtablement, Salvador Illa pertany a l’altra categoria, la dels vells culo di ferro que van erigir la democràcia de partits contemporània tal com avui encara la concebem. Segurament per això s’ha acabat retrobant al capdamunt del partit, amb Miquel Iceta, un altre faixador de llarg recorregut. Amb tot, els orígens polítics d’Illa i d’Iceta no podrien ser més diferents.
Per això cal mirar amb més atenció una etapa que les seves biografies mencionen de passada, tot i ser, de fet, l’únic moment que Illa passa per les urnes: els anys a la política municipal. Fou a l’Ajuntament de la Roca del Vallès, un petit municipi del Vallès Oriental, que va ser governat per CiU durant la primera dècada i mitja de la democràcia. És allà on Salvador Illa fou escollit com a regidor independent del PSC el 1987, amb 21 anys, per poc temps, i ho torna a ser uns anys més tard, després d’un període d’estudis i servei militar. Allà l’introdueix en l’ofici una personalitat insigne del catalanisme històric, Romà Planas i Miró, a qui Illa va succeir com a alcalde el setembre del 1995, a causa de la seva defunció, només tres mesos després d’haver-hi estat elegit a les eleccions de maig d’aquell any. Tanmateix, Illa no va heretar del seu predecessor només la vara de la batllia.
Romà Planas havia tornat a la Roca després d’una vida d’exili a París. El seu pare havia estat alt càrrec de la Generalitat republicana i alcalde de la Roca fins que es va haver d’exiliar a França amb la seva família en acabar la guerra. En un sentit discurs d’homenatge després del seu traspàs, el seu amic Raimon Obiols assenyalà les dures condicions que el jove Planas va a haver de patir en aquells anys –«fam (…) fred (…) [i] despossessió absoluta d’un infant al qual s’havia arrabassat el propi país», com tantes altres víctimes de la guerra i la repressió.
Allà el jove Planas es convertirà aviat en un dels activistes del catalanisme a l’exili francès, des d’on ingressarà al Moviment Socialista de Catalunya després de travar amistat amb Obiols i Joan Reventós, com també farà més tard amb Josep Tarradellas. Tant és així que tornarà a Catalunya, ja en temps de transició, com una de les persones de confiança del vell president, de qui n’havia esdevingut secretari personal.
Concepció institucional de la política
D’aquesta forma, a través de Planas, el jove Illa entronca amb dos llinatges nobles del catalanisme polític modern: el socialisme de Reventós i Obiols, i el republicanisme de Tarradellas. Una educació política molt influïda per la tradició republicana francesa, heretada de polítics que havien adoptat com a models públics figures com Jean Moulin, Pierre Mendès France o el general De Gaulle, i que incorpora una concepció institucional de l’activitat pública, on el capteniment dels individus és la primera exigència de la seva condició ideològica, i on les vulgaritats o el ridícul no hi són admesos. Aquesta herència política latent, potser crepuscular, té en Salvador Illa la seva continuïtat i una de les expressions més genuïnes de la política catalana actual, en un temps on la gravetat no impostada i la contenció personal dels representants públics poden semblar fins i tot extravagants.
I com Romà Planas, i com Tarradellas, Illa il·lustra una trajectòria política on l’acumulació de càrrecs públics no resulta un requisit indispensable per adquirir l’ofici de polític. En el seu cas, aquest aprenentatge de la praxis s’inicià acceleradament a partir d’aquell moment, que obre l’etapa de consolidació en la política municipal i dintre del partit, al qual s’acabava d’afiliar formalment. Certament, les condicions en què assumeix l’alcaldia no eren les més propícies per mantenir-la, sense majoria i sense la legitimitat reconeguda pels adversaris que proporcionés l’autoritat simbòlica per governar-la.
Caldria buscar aquesta autoritat en altres arguments. Una jugada més que incerta de l’oposició l’hi acabarà donant. A mitjans del 1998, una combinació de regidors de diversos partits (CDC, IC i grups locals) s’uneixen per presentar una moció de censura. Les seves direccions nacionals respectives, que s’hi oposen, expulsaran els promotors de la moció, que s’acabarà celebrant a instàncies del TSJC pocs mesos abans de les eleccions municipals del 1999 i destituirà el jove alcalde del càrrec. Però la jugada es demostrarà un error de càlcul colossal. Poques setmanes més tard, el PSC d’Illa obtindrà la victòria més àmplia fins avui al municipi. Aquell esdeveniment tindrà un impacte profund en ell. Si Illa ja era reticent, per actitud, a l’ús de dreceres en política, desenvoluparà una aversió encara major contra els perills del faccionalisme i els cops de timó com a tàctica política. La seva experiència posterior al partit li confirmarà reiteradament aquesta intuïció.
Gestió de les vanitats
L’assentament de la seva autoritat municipal li obre la porta a l’ascensió dintre del partit, seguint el patró de les velles organitzacions de masses: de forma gradual, passant el filtre de les opinions d’aquells dirigents que anirà coneixent durant la seva trajectòria, aprenent el funcionament intern de les bases i els quadres intermedis, amb la conseqüent gestió de les aspiracions, vanitats i discrepàncies, sabent esperar i fer esperar.
Aquesta serà l’escola adquirida a la seva federació comarcal –el nivell territorial decisiu per a la vida interna del PSC, i que condiciona l’elevat nivell d’«estratarquia» que ha caracteritzat aquesta força[1]. La Federació del Vallès Oriental és una de les que millor ha reflectit tradicionalment la diversitat sociològica que el PSC ha aspirat a representar, amb àrees urbanes d’electorat de matriu castellanoparlant, amb nuclis tradicionals del catalanisme més crític amb la vinculació amb el PSOE, i amb un territori que ressegueix la frontera entre indústria i ruralia, amb els dos epicentres socioeconòmics de Granollers i Mollet del Vallès. Coincidirà en aquest temps, entre altres, amb Josep Mayoral, Montserrat Tura, Jordi Terrades o Roman Ruiz, el primer secretari de la federació, amb qui anirà pujant els esglaons fins a succeir-lo com a màxim responsable d’aquesta federació a principis del 2016.
Prèviament, ja havia deixat l’alcaldia per ser nomenat el 2005 director general d’Infraestructures al Departament de Justícia, amb el conseller Josep Maria Vallès primer, i la consellera Tura després. És a partir de llavors que simultaniejarà la dedicació interna al partit amb tasques professionals de gestió econòmica intensa al govern (2005-2009), després uns mesos a la productora Cromosoma el 2009, i finalment com a director de l’àrea de Gestió Econòmica a Barcelona, amb l’exconseller Jordi William Carnes, des d’on passarà de seguida a coordinar el grup municipal de Barcelona quan Jordi Hereu perdi l’alcaldia i el partit iniciï una dura travessa del desert a la capital i arreu.
En aquesta nova etapa posterior a l’alcaldia, l’Illa catalanista de la Roca va fent evolucionar el seu instint polític d’acord amb les experiències del moment que li toca viure. Emergeix així una desconfiança estructural respecte a ERC, fruit de la fragilitat que els republicans mostraran durant l’etapa del tripartit i sobretot de la negociació, aprovació i posterior desenvolupament del nou Estatut. I adopta una perspectiva cada cop més sensible a l’impacte electoral que Ciutadans produirà sobre les bases socials del PSC.
Teixint confiances amb Ferraz
És el context particular a la seva federació comarcal així com al grup municipal que coordina des del 2010 a Barcelona el que estimula una orientació progressivament ortodoxa envers la deriva que el procés sobiranista provocarà dins i fora de les files socialistes, on vells companys de partit faran sobtats girs ideològics i d’afiliació en harmonia amb el realineament institucional que afavoreix la nova majoria de CiU i ERC, i on una part del vot socialista s’esberla entre els que se sumaran a l’onada i els qui reaccionaran amb un vot de protesta per a les noves formacions polítiques que apareixen.
Davant d’aquesta situació crítica per al partit en què havia après l’ofici, Illa adopta ja en la darrera dècada un protagonisme públic, orientat a tancar files, renovar l’organització i recuperar presència institucional, prenent partit per als qui defensen fer-ho reforçant i no afeblint l’entesa amb el PSOE, en un moment en què això pot significar un desdibuixament dels marges d’autonomia entre ambdues formacions.
Aquesta és la tasca recent en la qual els mitjans més s’han fixat: el pacte amb Ada Colau per entrar al govern municipal el 2016, refet després de les eleccions del 2019, la col·laboració per a la campanya de retorn de Pedro Sánchez, teixint confiances amb els fontaneros de la nova elit dirigent de Ferraz des del 2017, i la participació decisiva en les converses amb ERC per aconseguir la investidura de Sánchez.
Aquesta és la trajectòria del nou home fort del PSC a Barcelona i Madrid, que no il·lustra la d’un activista ni la d’un ideòleg, que assoleix el Ministeri de Sanitat sense una agenda política pròpia, i per a qui, a diferència d’altres precedents, l’experiència al govern central pot representar un punt transitori de tornada a Barcelona, més que no pas de promoció a Madrid. Com sempre, tot dependrà de com se’n surti en la nova responsabilitat al govern que acaba d’acceptar.
[1] El concepte d’estratarquia fa referència a l’acumulació de poder que tenen els òrgans inferiors d’un partit polític en detriment de la seva direcció central, en oposició a partits on el poder es concentra al voltant dels líders nacionals, tal com va apuntar Samuel Eldersveld a Political parties: a behavioral analysis, 1964.
