Desenes de reunions, un centenar de folis redactats, més de tres mesos de negociacions, per il·luminar un acord que podia haver-se forjat en hores. El pacte de govern consisteix en un mer intercanvi de departaments -el que era de Junts passa a ERC i viceversa, amb lleugeres correccions- i en la creació de bastants comissions de coordinació que delaten que no són poques les desavinences aparcades. Llavors, per què han trigat tant a anunciar un acord, gairebé al límit de caure pel precipici d’una repetició electoral?
Els problemes van començar quan Junts va posar com a condició per acordar el Govern que es dissenyés també una direcció de l’estratègia independentista al si de el Consell per la República que presideix Carles Puigdemont. ERC va apreciar de seguida un presumpte intent per part de l’expresident de controlar els moviments dels republicans a Madrid. Desembolicar aquest cabdell ha estat tasca àrdua. Ha calgut que Puigdemont expressés amb insistència a tot aquell que li ha preguntat que ell no entrava en les negociacions, ni per bé ni per mal. I també ha calgut que alguns dirigents del seu entorn desistissin, no sense enuig, d’aquesta pretensió.
Jordi Sànchez s’ha jugat en aquesta negociació el seu predicament en un partit encara en construcció i amb uns lideratges executius fràgils. És probable que, d’haver estat només per ell, el pacte hagués arribat abans. Sànchez va confessar en una de les executives del partit que la condició del Consell per la República era una pedra que ells mateixos s’havien posat a la sabata. Però altres dirigents de Junts consideraven -fins i tot avui- que l’estratègia d’enfrontament amb el Govern central havia de quedar bé apuntalada, ja que així ho dictava l’haver obtingut un 52% de vot independentista. També hi havia qui preferia repetir eleccions i recuperar la posició de preeminència sobre ERC.
Qui ha sortit guanyant d’aquest pols? La resposta sempre està en relació amb els objectius de cada part. ERC aconsegueix per fi la presidència. A més, aconsegueix que Junts desisteixi de la seva obstinació sobre el Consell per la República. Podria semblar doncs que Esquerra ha aconseguit doblegar als seus socis. Però l’estratègia dels postconvergents ha aconseguit un efecte notable. Situant com a condició ineludible el paper del Consell per la República, han acabat per retirar-la a canvi d’una sucosa quota de poder al Govern. Dit d’una altra manera, van posar sobre la taula un problema imprevist i persistent i, per apartar-lo, van reclamar compensacions. El repartiment de departaments no s’ajusta a les pretensions que tenia ERC la nit electoral.
El factor desequilibrant és la presidència. La joia de la Corona. Si en l’anterior legislatura, la designació de Torra, un activista més que un polític de partit, va impedir a Junts rendibilitzar el càrrec i construir un lideratge per les seves sigles, ERC tractarà d’investir Pere Aragonès amb la pompa de la institució, intentant recuperar la credibilitat, el respecte i fins la prosopopeia que sempre havia acompanyat a la figura de el president. No obstant això, en aquests temps d’inestabilitat, Aragonès disposarà de menys de dos anys per forjar aquesta identitat.
La legislatura té una parada en el camí en el 2023. Encara que tots els focus s’han centrat durant setmanes en la disputa entre els dos grans partits, la condició de la CUP per donar el seu suport preveu que Aragonès se sotmeti a dos anys vista a una qüestió de confiança que girarà al voltant dels èxits o fracassos de la taula de diàleg amb el Govern central. Si els seus socis el suspenen en aquest examen, tornaríem a escoltar allò que la legislatura està esgotada …
La Vanguardia, 18 de maig de 2021
