Raimon Obiols – Notes de l’estranya campanya – 12 (empat, forces d’interposició, el mínim i el màxim)
Nota 41
* Hi ha un tòpic sovint utilitzat, i cal malfiar-se sempre dels tòpics, que diu que les eleccions del 21-D són entre dos blocs. S’hi afegeix per part d’alguns que aquests dos blocs representarien una Catalunya partida en dos, com si hi hagués una Catalunya catalana i una Catalunya espanyola. Aquest mantra és fals. Que hi ha esquerdes a la societat catalana pels sentiments d’identitat és un fet ben visible només mirant el banderam de les finestres i balcons dels nostres carrers. Però dos blocs no hi són: per sort, la realitat social és més complexa i el paisatge electoral més divers.
* Sí que hi ha – ho indiquen quasi totes les enquestes – el risc d’un empat en el Parlament (escó més, escó menys), entre les forces que van donar suport a la DUI i les que no. I per bé que dins de cada un d’aquests dos sectors potencialment empatats hi ha forces ben diferents i àdhuc oposades, s’obre la perspectiva, que mareja a molta gent, d’una neutralització que impedeixi la governació de Catalunya i es prolongui indefinidament. Hi ha qui diu que unes noves eleccions seran inevitables, per desempatar. Però, i si aquestes noves eleccions no desempaten? És millor fer el que calgui per a desempatar, si no el nombre d’escons, almenys la situació.
* Per això cal donar suport als “cascos blaus“, les llistes que preconitzen el diàleg i que reben bufes d’un costat i de l’altre. Aquest fet ja és un bon argument per ajudar aquestes “llistes d’interposició“, perquè la pèssima situació actual l’han creat els dos bàndols antagònics que les ataquen.
Nota 42
* Cal llegir amb atenció el document “Ara toca governar Catalunya“, no únicament pels noms que el signen, que cobreixen un plural espectre de bona qualitat (Jordi Alberich, Simó Aliana-Magri, Josep Maria Bricall, Eugeni Gay, Jaume Lanaspa, Juan-José López Burniol, Carlos Losada, Josep Miró i Ardèvol i Alfredo Pastor), sinó també per les crítiques i els objectius que plantegen.
* Conclouen l’escrit dient: “Cal bandejar la irresponsabilitat d’un procés que ens ha conduït fins a la crisi actual i que ara persegueix perpetuar-se. La solució mai ens vindrà de fora. Només nosaltres mateixos podem ser portadors d’una altra actitud, d’un projecte de país generador d’esperança, dotat d’estabilitat econòmica i d’un autogovern de qualitat. Un nou relat dirigit a “establir actituds socials tendents a fer possible una acció poderosa de reforma i regeneració”, com escrivia Bofill i Mates“. Han constituït un col·lectiu que es diu “Treva i pau“. Se’ls hi gira feina.
* El document de “Treva i pau” conté crítiques molt dures al “procés” (“Al centre d’aquesta desfeta hi ha el procés, amb uns líders que tornen a presentar-se a les eleccions sense retre comptes dels errors greus comesos, ni de les conseqüències negatives, econòmiques, polítiques i de convivència”, però assenyala que han comptat “amb la indestriable ajuda de l’immobilisme del Govern espanyol, que en definitiva és qui disposa de més poder” i critica durament “la ceguera provocadora del Govern espanyol i, més enllà, (de) l’assimilisme“.
* Amb un altre llenguatge ha vingut a dir el mateix Xavier Domènech: “El 155 s’aplica perquè Puigdemont i Rajoy es passen una setmana enviant-se cartes. L’apropiat hauria estat agafar el telèfon i asseure’s a parlar. No em sembla tan difícil no jugar a la ruleta russa amb un país” (El subratllat és meu).
Nota 43
* De la necessitat d’una treva ha parlat també Albert Branchadell, una persona que sempre diu coses molt interessants, en un article recent: “La treva després del procés“. “La meva humil proposta“, diu Branchadell, “és una treva. Al marge de l’opinió que ens mereixin els impulsors del fracassat full de ruta –que una vegada alliberats haurien de retre comptes dels seus actes al mateix Parlament que els va confiar el Govern de Catalunya–, ni els uns han de plantejar-se eradicar l’independentisme ni els altres han de persistir en la via de la unilateralitat, veient mandats democràtics on només hi ha un capital polític tan notable com insuficient”.
Nota 44
* Pilar Rahola va escriure una vegada, en un article, que el títol del meu llibre de memòries polítiques, “El mínim que es pot dir“, hauria d’haver estat “El màxim que es pot dir“. L’acudit no feia referència al gruix del volum, d’extensió raonable, sinó a una altra cosa que aquestes notes que escric, d’eficàcia dubtosa (més enllà d’un cert “succès d’estime” que agreixo), hauran servit almenys per desmentir.
* Cal fer-les a ma, les memòries, deia jo en el pròleg de les meves, “perquè «quan escrius», com va dir algú, «t’escrius»; et retrates, tu mateix restes escrit“. Aquest “algú” era Roland Barthes. La seva observació també val pels articles i novel·les de la senyora Rahola.
Notes anteriors:
Notes de l’estranya campanya – 11 (Comprendre el passat. ni orgull ni vergonya)
Notes de l’estranya campanya – 10 (Bust de Mussolini, distòpia haitiana, polítics feliços)
Notes de l’estranya campanya – 9 (Semblar covard, nacions en pena, unitaris separats)
Notes de l’estranya campanya – 8 (Fractura social, “No te jode el profeta”, homofòbia)
Notes de l’estranya campanya – 7 (Pronòstics, tendències, lleons)
Notes de l’estranya campanya – 6 ( Agents provocadors, “Deep State”, “Macizo de la raza”)
Notes de l’estranya campanya – 5 (Rimes de la història, Pujol-Lear, deixar de fer l’imbècil)
Notes de l’estranya campanya – 4 (“Volem volar”, els dos processos, el principi d’Arquímedes)
Notes de l’estranya campanya – 3 (Feixisme, menyspreu, despit)
Notes de l’estranya campanya – 2 (El llibre d’Amat, el tuit de Rull, la mort de Santos)
Notes de l’estranya campanya – 1 (5 de desembre de 2017)
