Salvador Illa entrava a la vivenda que tenia assignada com a recentment nomenat ministre de Sanitat a l’última planta d’un edifici a la Plaça d’Espanya. Era divendres a la nit i portava a la mà una bossa amb menjar japonès per sopar. Sona el telèfon: a l’altra banda de la línia hi havia Fernando Simón. Es confirmava. Espanya tenia el primer cas oficial de coronavirus: un turista alemany de vacances a La Gomera.
Li tocà llavors despenjar una altra vegada el telèfon. Però aquest cop era ell qui donava la notícia: “President, tenim confirmat el primer positiu a Espanya”. Ara l’exministre de Sanitat ha decidit despullar les seves emocions i molts episodis inèdits en un llibre, sota el títol de “L’any de la pandèmia: de l’estat d’alarma a l’inici de la vacunació”, que treu al mercat Península.
A través de 318 pàgines, amb pròleg de Fernando Simón inclòs, narra en primera persona com va ser aquella etapa al capdavant de Sanitat i la seva sortida posteriorment com a candidat a la Generalitat de Catalunya. “Es va actuar (és el mínim que puc dir) amb decència”, “No m’afectaven les acusacions de tal o qual president autonòmic, de tal o qual partit. El que m’afectava, i molt, era saber que hi havia metges i infermeres que estaven atenent amb bosses de plàstic perquè no tenien EPI als seus hospitals”, “M’ha passat en almenys dues ocasions que, en rememorar mesos després algun episodi, no sóc capaç de contenir les meves emocions. Com si encara no hagués processat emocionalment allò viscut”, deixa anar al llarg del text.
Li va tocar gestionar la pitjor pandèmia en els darrers cent anys acabat d’arribar de la política catalana. Tot just havia accedit al càrrec al gener, com a membre del primer Govern de coalició. El divendres 10 de gener li entrava una trucada amb número ocult. Era Sánchez: “Salva, he pensat en tu per formar part del Consell de Ministres”. “President, és un honor, compta amb mi“, va respondre, encara que en saber que li assignava Sanitat li va dir que no era el seu camp d’acció. El cap de l’Executiu no va dubtar: “Ho faràs molt bé, requereix habilitats negociadores amb les comunitats autònomes, amb altres ministeris, amb els sindicats, amb les associacions professionals…” I el dirigent català va respondre: “Si tu ho creus, accepto”. Aleshores ho va explicar a dues persones: a la seva dona i al llavors líder del PSC, Miquel Iceta.
En arribar al Ministeri, només va fer una petició: utilitzar la mateixa taula d’Ernest Lluch. Massissa, amb tapet de cuir vermell i amb la marca de cremada d’un dels seus cigarrets. “Em feia una especial il·lusió treballar-hi”, relata.
El ministre revela com va conèixer el director del CCAES, Fernando Simón, que es convertiria en un dels seus col·laboradors més estrets. La primera trobada va ser al despatx del ministre: “Fernando em va parlar d’un virus que circulava a Wuhan, una localitat del sud-est de la Xina”. Narra a continuació: “Fernando Simón és un paio atlètic, d’ulls blau profund, que et mira als ulls quan parla, serè i amb una capacitat extraordinària per explicar conceptes que jo desconeixia. Em va caure bé. Vam onnectar”.
Illa descriu com van ser aquells dies previs a l’estat d’alarma. Relata el cap de setmana del 7 i 8 de març, en què la seva dona va ser a Madrid. Sobre els grans esdeveniments d’aquells dies, subratlla: “Feia dies que abordavem la celebració de les mobilitzacions ciutadanes a les reunions de seguiment del coronavirus. No hi havia raons de salut pública per prohibir les marxes a l’aire lliure i tampoc els països del nostre entorn no les van trobar”.
Un altre dels capítols és la narració de la setmana del 9 al 15 de març del 2020, quan es va gestar l’estat d’alarma. El dimecres 11 l’OMS declarava que era una pandèmia. El divendres 13 Illa rep una trucada del president. “Em va formular tres preguntes. La primera, si pensava que calia declarar l’estat d’alarma. La meva resposta va ser afirmativa. Aleshores em va preguntar per què”,descriu l’exministre, per continuar que li va dir: “President, amb el marc actual de competència de treball de coordinació ens resta una agilitat que en aquests moments resulta vital, imprescindible. I, a més, hem de treballar coordinats també amb els nostres socis europeus, ens cal prendre mesures globals”.
La tercera qüestió de Sánchez va ser: “El ministre pot dirigir la sanitat d’aquest país?” Illa va contestar: “No, president”. Fent aquesta reflexió al fil: “Podíem dirigir la salut pública i la lluita contra la pandèmia, però no la sanitat”. Era partidari que les comunitats continuessin gestionant aquesta competència.
Una mica més tard Sánchez el convocava a una videoconferència. Illa estava al costat de Fernando Simón: “Us proposo convocar l’estat d’alarma“. Al voltant de les quatre del matí d’aquest dissabte, Illa va rebre el primer esborrany de reial decret d’estat d’alarma. Fent cap, una mica més tard, a la Sala Barceló, on havia de celebrar-se el Consell de Ministres, tenia aquestes sensacions: “Recordo que, en aquest breu trajecte, vaig pensar que estàvem fent una passa cap a un terreny desconegut. Tenia una doble sensació: d’una banda, estava segur que havia d’aprovar-se l’estat d’alarma i per a una altra pensava que podia passar de tot.”
I especifica el que va passar en aquella llarguíssima reunió: “La discussió en el Consell fou meticulosa. Es revisà article per article, amb un detall que en algun moment arribà a exasperar-me. Fins i tot vam fer un descans, moment en que hi va haver una filtració del primer esborrany, cosa que va provocar un enorme enuig del president del govern, que va liderar la reunió amb un aplom envejable“.
Després, l’exministre explica la conversa que més tard va tenir amb el seu equip:” Hem de preparar-nos per al canvi d’escala. Ens ha tocat aquest paper. No hi ha volta de full, som el fusible del govern i, en aquestes circumstàncies, és millor tenir la responsabilitat que no tenir-la, ja que en qualsevol cas, si això no va bé, nosaltres som el fusible”.
També entra al llarg de les pàgines en la lluita amb la Comunitat de Madrid i la declaració de l’Estat d’alarma per a aquesta regió, l’octubre del 2020. “No foren dies fàcils ni decisions senzilles o unànimes. Hi va haver un intens debat tant a nivell tècnic com en el mateix Govern, però la política és per a servir i, en aquest cas, per a frenar el virus“, deixa negre sobre blanc.
Illa relata que al començament de la pandèmia tenia”molt bona relació“amb el conseller madrileny del ram, Enrique Ruiz Escudero. El descriu així:” Un home seriós, metge, elegant en les formes, inalterable, que coneix el tema“. Podien arribar a parlar “quatre o cinc vegades al dia“, confessa. Malgrat algunes diferències durant la desescalada, seguien mantenint una”relació cordial”. “Enrique, heu de prendre mesures i heu de fer-ho ja “, li arribà a dir el 17 de setembre. El socialista començà a veure que Ruiz Escudero trigava més a respondre a les seves trucades i no responia a les reclamacions del ministeri en els dies següents.
Després de la reunió de Sánchez i Isabel Díaz Ayuso a la Puerta del Sol, el canal hauria de ser entre ells dos. Li va enviar un missatge, però no va rebre resposta. El va trucar al dia següent i tampoc s’hi va posar, confessa l’exministre. “Em va molestar molt que no vaig agafar el meu telèfon. Va ser la primera vegada que realment em vaig enfadar amb Enrique“, explica.
I assenyala que va enviar el següent missatge al conseller: “Estic bastant molest. No té precedents que no puc parlar amb vostè des d’ahir la nit, la veritat. Espero la teva trucada, gràcies“. La conversa va ser tensa, afegeix Illa, que reprodueix literalment les seves frases: “Si et truca el ministre de Sanitat enmig d’una pandèmia, el mínim és que m’agafis el telèfon. Així no podem treballar, Enrique. Estem fent tot el possible per donar un cop de mà, per sortir-nos-en junts, t’estic donant tota la cobertura per ajudar-te a prendre mesures …“. Durant aquells dies, comenta Illa, també parlaren Ivan Redondo i Miguel Ángel Rodríguez. Escudero trigava fins a dos dies per respondre als seus missatges. Les mesures que van anar al Consell Interterritorial van ser votades en contra per les autonomies del PP, excepte Múrcia, que es va abstenir. El conseller de la regió intentaria canviar l’acta per la pressió dels seus.
Fins a l’últim minut del Consell que havia de declarar l’estat de l’alarma per a Madrid s’esperà, intentant una solució. Però, diu el ministre, va succeir el següent: “La presidenta Díaz Ayuso va trucar al president Sánchez per demanar-li més temps. La resposta va ser negativa, no hi havia més temps a perdre, la nostra responsabilitat era protegir la salut dels madrilenys i de la resta dels espanyols. No hi havia marxa enrere”.
“Dels molts episodis desagradables que he viscut durant la pandèmia, aquest va ser un dels més destacats. He pensat una i mil vegades si hauríem pogut fer alguna cosa diferent, si en algun detall no vam saber generar prou confiança en els nostres interlocutors de Madrid. I segur que és així, que alguna cosa hauríem pogut fer millor. Però no tinc cap dubte que, amb caràcter general, vam actuar correctament, fent el que havíem de fer. De fet, l’únic desafiament seriós a l’autoritat del govern d’Espanya que vaig percebre al llarg de la pandèmia és l’episodi que he descrit en aquest capítol“, recapitula Illa.
L’exministre també té molt gravada una altra data: “El 29 de març vam haver d’aprovar l’ordre que m’ha deixat més mal record. Prohibia les vetlles a tot el país i limitava la comitiva fúnebre en els cementiris a tres familiars o propers, que havien de mantenir una distància d’un metre”. I sempre recordarà la mirada del president en la conversa per adoptar aquella mesura. “És necessari, ministre?” li demanà, i quan Illa contestà “Sí “, Sánchez continuà:” Bé, llavors fem el que hem de fer”.
InfoLibre
