Cava, vi i ratafia
29 de març de 2023
Per raons que almenys per a mi són clares, penso que tornant a Barcelona la Clara Ponsatí ha pres una bona decisió. Brindaré amb cava, pensant en la família; en els que encara hi som i en els que ja no hi són. Això no implica una coincidència política: ens trobem en oposició. Per bé que potser en una cosa coincidim: diem el que pensem (i en política, això és més aviat un handicap que un avantatge). Ella parla clar: amb un llenguatge que és un mix d’acadèmica anglosaxona i de «masovera que va al mercat».
Quan acceptà ser consellera va rebre enceses congratulacions. Després, vist com van anar les coses, va comentar: «Aquest nivell d’alegria i inconsciència en el moment del nomenament potser explica la sorpresa d’alguns de després. Vull aclarir, això sí, que la meva mare, que té noranta-tres anys, que és una persona molt sàvia, no em va felicitar gens. Ben altrament. No li va agradar gens que m’hi posés. Ella ja ho veia, que em ficava en un vesper».
Ha estat valenta. I creu, erròniament, que si les coses els hi van anar tan malament és perquè van afluixar. A vegades sembla una mena d’Ayn Rand (de qui von Mises deia que era “l’home més valent d’Amèrica”).
Brindaré, doncs; pensant que en política em passa el mateix que amb el cava o el vi. Quan m’agraden (les polítiques o les begudes), no sóc capaç d’anar gaire més enllà: no sé distingir si són bones, boníssimes o excelses. En canvi, si són dolentes ho noto de seguida, i no m’acostumo a equivocar.
Les polítiques del Procés em van semblar, no sols dolentes, sinó molt dolentes; i els seus resultats, que són a la vista, pèssims. No cal entrar en detalls. Potser, des de punts de vista contraris, en això podríem coincidir amb la Clara.
Una copa de cava, doncs; però res de ratafia. «Tot això que et perdràs», em podria dir un ex-president de la Generalitat, expert en el licor. En va regalar una ampolla a l’inquilí de La Moncloa, quan va anar a visitar-lo, el juliol de 2018. Vaig llegir aleshores a la premsa, no sé si de fonts oficials, que aquella ratafia presidencial havia estat feta «amb alfàbrega, bossa de pastor, camamilla, camamilla de Maó, cua de cavall, dauradella, dent de lleó, esbarzer, escabaiosa, espígol, farigola, fonoll, ginebró, herba de Sant Joan, herba del sucre, herba fetgera, lavanda, lligabosc, llimoner, llor, magnòlia, magraner, malva, marduix, marialluïsa, menta, milgrana, milifulla, nepta, nou verda, olivera, orenga, orella d’ós, plantatge ample i estret, poniol, remenderola, romaní, roser silvestre, sajolida, salsa de pastor, sàlvia, saüc, taronger, tarongina, til·la, tomanyí i valeriana“. Era una recepta tan inversemblant i impossible com la del Procés.
En els coneixements en matèria de política o de begudes, sovint es fa comèdia, per quedar bé. Són molts més els que es fan passar per entesos que els que de debò hi entenen. L’única manera és fixar-s’hi molt, amb una atenció constant. És l’única recepta.
Una de les persones més entesa en vins que he conegut fou Felip Calvet, el simpàtic marit de la Teresa Rovira, gran bibliotecària i filla de Rovira i Virgili. Calvet era de Sant Feliu de Guíxols, d’una família de tapers. Va ser secretari del president Irla, en els anys amargs de l’exili. Me’l vaig trobar un dissabte, a mitja tarda, al vell bar Tívoli de Muntaner-Via Augusta, assegut amb un petit grup al voltant d’una taula presidida per una ampolla de vi. Des de feia anys es trobaven cada dissabte, en destapaven una i en comentaven durant un parell d’hores el seu contingut. És així com s’aprèn.
I el futur? No és escrit enlloc. Espero que millor, i que aquest retorn hi contribueixi.
