Raimon Obiols: L’apunt del dia/123 (Notes del 28 de maig: un al·legat electoral)
De nou Barcelona: un al·legat electoral
21 de maig de 2023
Ja aviso, i em sembla que no se n’estranyarà ningú, que penso votar socialista el proper 28 de maig. He votat socialista des de la primera vegada que vaig poder fer-ho, l’any 1977.
Votaré a Collboni i la seva llista, amb Maria Eugènia Gay, Laia Bonet, Albert Batlle, Jordi Valls, Lluís Rabell i altres, que conec menys o que no conec, però que em mereixen confiança pel fet de formar part de la candidatura PSC-Units per avançar. Crec que formen l’equip amb les millors garanties per governar la ciutat en els propers anys. Collboni ha estat tenaç i persistent, ha fet un bon equip, coneix bé els barris, ha parlat molt amb els actors econòmics, socials, professionals i culturals de la ciutat; té la ciutat al cap; serà un bon alcalde.
Dels altres caps de llista, conec l’Ada Colau, en Xavier Trias, i l’Ernest Maragall. Tenen el meu respecte (com el tenen els altres candidats i candidates que no conec, o que no conec prou). A tots tres els han atacat d’una manera fastigosa, com va passar fa anys amb Pasqual Maragall. A l’Ada li han dit de tot; a en Trias el van voler embrutar amb mentides; a l’Ernest i al seu germà els acaben d’«obsequiar» amb una publicitat obscena i imbècil. Cal saber què i qui hi ha al darrere de cada una d’aquestes covardies. Quan hi ha delictes, cal que la justícia faci la seva feina.
Hem de pensar en els problemes de Barcelona; però si els volem resoldre, no ens hi hem de recrear. Hem de pensar sobretot, com deia Violeta Parra, en la «solucionàtica», en com solucionar-los de veritat. A l’hora de votar hem de pensar en com es pot millorar la situació concreta de la gent, de la ciutat i del país. Per aquest ordre, no a l’inrevés. La ciutat és la gent, deia Pasqual Maragall. El país no és una causa de partit; és la gent, la seva gent. Amb els seus sentiments, problemes i aspiracions personals; amb el seu pluralisme essencial, fecund i enriquidor, que s’ha de respectar en tot moment.
A Barcelona, avui necessitem protecció i seguretat; necessitem una economia que produeixi riquesa i la distribueixi en treball, rendes, coneixement, oportunitats i serveis per a la gent; necessitem habitatge a preu just (cosa avui absolutament prioritària); necessitem una transició ecològica eficaç; necessitem superar les confrontacions innecessàries, sovint manipulades.
Per davant de tot i per damunt de qualsevol altre garantia, tots necessitem que l’especulació no ens agredeixi, ni agredeixi la ciutat. La ciutat, la necessitem neta en tots els aspectes. I la necessitem dinàmica i optimista, amb una majoria, un equip i uns projectes que li donin una nova embranzida.
Sabem que en els reptes de la ciutat (creació de riquesa, redistribució, igualtat social, transició ecològica), no tot està en mans del govern local (tampoc, sovint, dels altres nivells de poder polític, si no treballen amb estratègies conjuntes). Per això hem d’escollir als que fan front a la «casta» veritable, que no són «els polítics» (n’hi ha de tota mena i els podem triar amb el vot), sinó els poders especuladors, ocults i encaputxats (que ningú escollirà mai), que veuen les ciutats i els països (i per tant la gent) com simples objectes de depredació.
Per això és necessari un govern municipal a Barcelona que no es complagui en les bregues de la problemàtica partidista, sinó que prioritzi les respostes adequades als problemes. Vull dir que els resultats electorals a Barcelona faran necessaris els acords per tirar endavant la ciutat. Vull dir, també, que caldrà negociar, entendre’s i coordinar-se amb els governs català i espanyol, i amb les institucions de Brussel·les. Jo, d’això, en dic el federalisme dels fets. El millor de l’Europa actual s’ha aconseguit així. La bona política és la que uneix, i em sembla que un alcalde socialista serà el millor situat per a fer-la.
Que Barcelona és una ciutat en molts aspectes envejable és un fet objectivament verificat (només cal fer un repàs mental de totes les grans ciutats mediterrànies). Això és degut a moltes causes, naturalment. Entre elles hi ha el fet que Barcelona ha tingut bons alcaldes socialistes (el record de Pasqual Maragall és immediat), bons equips de regidors i regidores, i uns funcionaris/es excel·lents, que no valorem prou. Han demostrat que es pot administrar bé (l’estat de les finances municipals ja el voldrien altres administracions); que es pot gestionar bé «el profús espectacle de la ciutat» (en paraules de Carles Riba); que es pot fer front amb èxit als interessos espuris; que es pot gestionar bé el dia a dia (la neteja, el transport, el manteniment de la via pública, etc.); que és pot imaginar una ciutat millor; que és possible millorar-la concretament, pas a pas, barri a barri, amb visió i projectes de conjunt. Una ciutat.
Tot això, ho hem de projectar cap al futur, amb nou ímpetu. «És un llegat», ha escrit Lluís Rabell, «que segueix bategant en el record de la ciutat i davant del qual s’inclinen fins i tot alguns dels qui en el seu dia s’oposaren als canvis, els menystingueren o els volgueren desvirtuar en nom d’interessos elitistes».
De problemes i reptes no en falten. Però hem fet la prova del nou que és possible sumar dinamisme econòmic i cohesió social; que l’ excel·lència i la projecció de Barcelona s’ha combinat bé amb la dignificació i l’equipament dels barris. Avui cal una majoria a l’ajuntament de Barcelona que doni una nova embranzida i obri una nova etapa per avançar cap a una ciutat millorada. Cap a una Barcelona amb nous projectes, amb menys desigualtats, més neta i equilibrada. Més cívica i segura. Més en pau.
