Raimon Obiols: L’apunt del dia/392 (Canvi d’època, interpretacions i previsions)

0 362 5 minuts de lectura

Canvi d’època, Interpretacions i previsions

21 de març de 2025

Hi ha un consens bastant general, escriu Branko Milanovic, sobre el fet que l’era de la globalització neoliberal es pot donar per acabada. L’economista serbi ho comentava a començaments de gener, en un article que duia per títol «To the Finland Station» («A l’Estació de Finlàndia») , on presentava Trump com «una eina de la història». Mencionant l’estació de Sant Petersburg on Lenin arribà el 1917 després d’anys d’exili, Milanovic establia un paral·lelisme entre aquell esdeveniment i la cerimònia d’inauguració de la segona presidència de Trump, el 20 de gener de 2025. Ambdues dates simbolitzaven, venia a dir, uns moments de canvi dràstic del curs de la història.

En el seu article, Milanovic no es lamentava del final de l’era neoliberal, al contrari: «El neoliberalisme no era una ideologia de «sang i terra» però ha matat molta gent. Abandona l’escena en olor de falsedat i deshonestedat. Poques vegades una ideologia ha estat tan mendaç: reclamava la igualtat mentre generava augments de desigualtat històricament sense precedents; demanava democràcia tot sembrant anarquia, discòrdia i caos; parlava en contra de les classes dominants mentre creava una nova aristocràcia de riquesa i poder; demanava regles tot trencant-les totes; va finançar un sistema de mendacitat acadèmica que intentava erigir les mitges mentides en veritats».

L’article fou criticat per Martin Wolf, el principal comentarista econòmic del Financial Times: «Conec i aprecio Branko. Però trobo que aquest text és sorprenent i, sobretot, profundament decebedor. En el passat, els intel·lectuals també van elogiar la destrucció de la hipocresia burgesa provocada pel comunisme i el feixisme. Però, com és possible repetir avui la mateixa ingenuïtat? Trump només anuncia el caos. El caos mai genera altra cosa que més caos o una reacció autocràtica. Des del meu punt de vista, cap persona decent hauria de donar la benvinguda al seu ascens al poder».

Milanovic va replicar immediatament: «Si es llegeix amb atenció el meu text, no és un elogi de Trump. Simplement s’hi afirma que és una eina de la història, que està posant fi al neoliberalisme global». La inauguració de la seva segona presidència és «simplement un esdeveniment simbòlic que marca el final de l’era de globalització neoliberal que començà (en aquest episodi de globalització) amb la caiguda del Mur de Berlín». Considerava Milanovic que l’«ordre neoliberal» va començar a enfonsar-se després del 2008, i que no és Trump sinó Biden qui l’hi donà l’estocada als EUA.

Interpretacions

Ara Milanovic insisteix en la seva idea, i s’hi referma recolzant-se en un llibre recent («Le monde confisqué. Essai sur le capitalisme de la finitude (XVI°-XXI® siècle)“ ) de l’economista francès Arnaud Orain, que estudia la naturalesa cíclica del capitalisme mundial dels últims quatre segles. Hem entrat, escriu Orain, en un dels reajustaments periòdics del capitalisme, amb el pas d’un període de lliure comerç a un de «comerç armat» característic dels períodes mercantilistes.

Al terme «mercantilisme», Orain prefereix el de « capitalisme de la finitud », un concepte «que no remet a cap teoria general ni a cap situació específica de temps o de lloc, sinó que reprèn l’expressió «estat d’esperit», atemporal, de l’historiador Marc Bloch». Orain el veu concretat en tres períodes concrets: els segles XVI a XVIII, el període 1880-1945, i el que va de 2010 als nostres dies. En proposa la definició següent: «El capitalisme de la finitud és una vasta empresa naval i territorial de monopolització d’actius -terres, mines, zones marítimes, persones esclavitzades, magatzems, cables submarins, satèl·lits, dades digitals- realitzada pels estats-nació i per empreses privades amb la finalitat de generar ingressos rentistes fora del principi de concurrència. Té tres característiques. La primera és el tancament i la privatització dels mars (…) La segona és la relegació a un segon pla, o fins i tot la supressió pura i simple dels mecanismes de mercat. Els preus lliures, el comerç multilateral i la competència son marginats en profit de zones imperials d’intercanvis, monopolis, càrtels i coerció violenta. La tercera és la constitució d’imperis formals o informals mitjançant la presa de control d’empreses públiques i privades sobre grans espais (físics i digitals)».

« El capitalisme de la finitud», escriu Orain, «pren una forma que, sense ser idèntica -la història mai es repeteix- és semblant en aquests tres períodes. El seu motor, durant cinc segles, ha estat un sentiment d’angoixa suscitat per les elits, però àmpliament difós en les opinions públiques: el d’un món «finit», és a dir, limitat, acotat, que cal acaparar de manera precipitada»..

Orain assenyala que aquestes èpoques de mercantilisme han estat més habituals en el capitalisme que les de laissez-faire i de lliure comerç. El seu tret característic més important és considerar el comerç, i fins i tot l’activitat econòmica en general, com un joc de suma zero, i això «crea un món que no està mai ni en plena pau ni en plena guerra».

Una de les ambicions del llibre, escriu l’autor, és proposar «una clau de lectura del gran combat ideològic que haurem de lliurar a partir d’ara. El capitalisme de la finitud convida, en efecte, al retorn d’un enfocament econòmic que evoca l’antiga física dels elements: aigua (els oceans), terra (els sòls i subsòls), aire (l’espai físic i virtual), foc (la guerra). Això és el que havia pressentit a mitjans del segle XX el jurista catòlic alemany proper al nazisme, Carl Schmitt (1888–1985), que l’extrema dreta utilitza avui precisament sobre aquestes qüestions. Aquest tipus de capitalisme provoca i alimenta totes les idees nauseabundes que hem vist proliferar durant els darrers quinze anys a tot el món, que es retroalimenten en un bucle mortífer. Però l’economia de quatre elements també obre un camí completament diferent: el d’una economia realment ecològica i pacífica».

Previsions

Pel que fa a l’avenir, tant Orain com Milanovic són extremadament cautes. El primer diu que «Trump voldria poder transformar els Estats Units en una potència que actués com la Xina i, sobretot, com Rússia, sense dependre de cap regla i practicant un imperialisme territorial desenfrenat», i que «juntament amb un autoritarisme creixent dins del país, veuríem aleshores desaparèixer tant el liberalisme polític com el liberalisme econòmic».

A l’hora de fer pronòstics, Milanovic es remet, com a figura d’autoritat, al beisbolista americà Yogi Berra: «és dificil fer previsions, sobretot sobre el futur».

Ambdós participaran, el proper 25 de març, a un debat a Paris, que caldrà seguir amb atenció. Aquest és el text introductori que ha preparat Orain.

P. S. – A Yogi Berra, com a Joan Pich i Pon, se li ha atribuït una llarga llista de frases célebres, algunes autèntiques però moltes apòcrifes. Algunes són molt bones: «En teoría no hi ha diferència entre la teoría i la pràctica; en la práctica sí», «Quan arribis a una cruïlla, segueix recte», «Si no saps on vas, pots acabar a qualsevol altre lloc», «El futur ja no és el que era», «S’observa molt mirant», etc.
_____________________