No sé el que hi dirien els filòlegs però al meu parer, “no pertinent” i “impertinent” no són sinònims, no signifiquen el mateix. Per això vull advertir d’entrada que les set preguntes que formularé em semblen mot pertinents i, en canvi, no em produeix cap neguit que resultin impertinents. De fet -el títol ho delata- és el que pretenen.
PRIMERA PREGUNTA
A Àngel Colom i a Francesc Sánchez, Francesc Homs i Lluis Corominas. Fer aquesta pregunta a Colom com a principal interpel·lat era obligat. Però com que em sembla alta la probabilitat que no la vulgui respondre, he cregut adient formular-la en segona instància al triumvirat que segons el diari ARA (16-01-16) Artur Mas, ja ex president, configurava triant Sánchez (coordinador de règim intern del partit) com a home fort de CDC fins al congrés formant equip amb els dos vicesecretaris generals Homs i Corominas. Un triumvirat amb tots tres membres explícitament defensors de la transparència i ben informats per les seves altes i perllongades responsabilitats internes a CDC crec que assegura una resposta. Consigno el meu e-mail per les respostes (de tots els preguntats en les 7 preguntes: arsenigibert@gmail.com
La pregunta a Colom i subsidiàriament al triumvirat és: descartant que, preocupat pels seus deutes -l’origen dels quals no m’interessa- vostè es despertés un bon dia pensant “aniré a veure al Sr. Millet a veure si em dona un cop de mà”, li prego que em digui qui de CDC li va indicar que hi anés de part seva, que ell ja hi havia parlat i que li resoldria el problema? La pregunta és rellevant perquè és obvi que aquesta persona “sabia” que s’estava espoliant el Palau abans que l’escàndol esclatés. Disculpin, me’n descuidava, tinc una pregunta complementària i directa pel triumvirat: el nou partit que estan bastint admetria la inscripció, cas ho demanés, de Millet? I la de Rosell, Crespo, la família Pujol i tutti quanti? Agraeixo per endavant les respostes.
SEGONA PREGUNTA
Va dirigida a un ventall amplíssim de gent, es podria dir que pràcticament a tothom però molt especialment a polítics, periodistes, juristes i alts funcionaris. Espero que el conjunt de respostes obtingudes permeti esvair el que em sembla un gran misteri.
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya (EAC) de 2006 diu literalment el que segueix (el de 1979 -menys explícitament- venia a dir el mateix)
ARTICLE 2. LA GENERALITAT
-
La Generalitat és el sistema institucional en què s’organitza políticament l’autogovern de Catalunya.
-
La Generalitat és integrada pel Parlament, la Presidència de la Generalitat, el Govern i les altres institucions que estableix el capítol V del títol II.
-
Els municipis, les vegueries, les comarques i els altres ens locals que les lleis determinin integren també el sistema institucional de la Generalitat, com a ens en els quals aquesta s’organitza territorialment, sens perjudici de llur autonomia.
Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya i s’exerceixen d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i la Constitució
Sembla un text de lectura gairebé unívoca, molt poc interpretable. Tot i que la pregunta es refereix al contingut de tot l’article, vol posar l’èmfasi en el punt 2. I és la següent:
Perquè, doncs, tothom usa el mot Generalitat per referir-se al Govern? La qüestió no em sembla gens menor. Amb aquest ús al meu parer greument distorsionat entenc que es menysté el paper del President de la Generalitat que no és “només” el president del Govern (i potser podria no ser-ho i que el Govern tingués un Conseller Primer, això demano que m’ho confirmin o desmenteixen els juristes). I crec que es menysté el Parlament de Catalunya que té, a més de la funció d’investir o revocar el President que és qui nomena el Govern, la d’impulsar però també de controlar el Govern de la Generalitat. Si el Govern fos la Generalitat, caldria el Parlament?.
Em sembla una anomalia -que probablement va idear astutament Pujol- que és invasiva o fins i tot usurpadora, equivalent a que, per exemple, del Govern espanyol tothom en digués l’Estat espanyol o – potser pitjor encara- el Regne d’Espanya. O gairebé com els cèlebres “l’Etat c’est moi” de Louis XIV o l’equivalent de De Gaulle “France c’est moi”. Crec que la millor resposta a aquesta pregunta seria que els mitjans públics i privats de Catalunya incloguessin en el seu llibre d’estil la rectificació immediata d’aquesta anomalia.
I aprofitant l’avinentesa, ampliaré la pregunta: El Govern fa campanyes sota l’enunciat genèric “la Generalitat al teu costat”. Ciutadans i ciutadanes de Catalunya, vosaltres voleu el Govern de la Generalitat al vostre costat? Jo no. Si es tractés de La Generalitat sencera potser m’ho pensaria, però el Govern no. Jo vull que el Govern faci ben feta la seva feina però que no es gasti diners per posar-se al meu costat, al nostre costat, per dir-nos coses gairebé insultants com ara “a l’estiu, quan fa molta calor, passeu per l’ombra i beveu molta aigua” o “si per Sant Joan tireu petards, no apunteu a ningú”afegint-hi inexorablement la tornada “la Generalitat al teu costat”. Ni vull que els mitjans públics de comunicació intentin barroerament -pretotalitàriament?- alliçonar-me sobre el que he de pensar.
TERCERA PREGUNTA
A Jordi Sánchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Fa uns pocs mesos, en un dels esmorzars amb convidats rellevants que organitza la Societat d’Estudis Econòmics a la seu del Foment del Treball Nacional al que vaig assistir, vostè era el convidat. En un moment de la seva interessant intervenció, marcada al meu parer per una notable habilitat per explicar com a racionals conceptes i actituds que a mi no m’ho semblen, va oferir als assistents absoluta transparència pel que fa als comptes de l’ANC i disponibilitat per fer-los arribar a qui puguin interessar. Passat el temps he decidit que accepto el seu oferiment. Per tant (potser no és exactament una pregunta) li faig públicament la petició que em faci arribar els comptes de l’ANC des de la seva fundació fins a l’exercici tancat de 2015. Naturalment espero que sigui una informació amb un format que permeti detectar inequívocament l’origen i data de tots els ingressos i un detall de les despeses que resulti versemblant en relació a les activitats de l’ANC a cada exercici. Espero la tramesa i l’agraeixo per endavant.
QUARTA PREGUNTA
La formulo tots els ciutadans i ciutadanes (per raons d’edat probablement no són gaires) que van participar en dues manifestacions que tingueren lloc amb més de 31 anys de diferència), concretament el 30 de maig de 1984 i el 15 d’octubre de 2015.
El dia 29 d’abril de 1984 Pujol havia guanyat les eleccions autonòmiques amb la seva primera majoria absoluta. Crec que fou el primer dia que, en la concentració del passeig de Gràcia davant de l’hotel Majèstic on CiU celebrava el resultat, la gent enardida aclamava Marta Ferrusola cridant “això és una dona”.
Entre aquest dia i el de la investidura al Parlament de Catalunya (PC) el fiscal general de l’Estat (FGE) Luis Burón Barba havia presentat una querella contra Pujol i els 24 membres del consell d’administració de Banca Catalana (BC) considerant fraudulenta una fallida que, a part de la de Bankia és la que més ens ha costat als ciutadans (uns 10.000 milions d’€; la de Banesto, per exemple en va costar 5.600). La reacció fou immediata i focalitzada en afirmar que era el Govern del PSOE presidit per Felipe González i amb Narcís Serra com a ministre, qui sense cap fonament havia instat al fiscal que fes aquesta actuació. Miquel Roca va dir a ABC (28-5) que era “un proceso a la burguesía catalana”. Ramon Pi des de La Vanguardia (20-5) escrivia: “una operación política subterránea revestida de legalidad formal y con poco creíbles pretensiones de imparcialidad fiscal”. Molta gent aliena a CDC com Vázquez Montalban i Solé Tura van defensar la honorabilitat de Pujol.
Curiosament, quan el maig de 1986 el jutge va suspendre la instrucció, va transcendir que el fiscal Burón Barba havia dimitit després de rebre pressió del govern per retirar la querella. Els fiscals Mena i J. Villarejo van fer una petició de processament contra 18 dels ex-consellers de BC, Pujol inclòs. L’Audiència de Barcelona va desestimar la petició per votació de 33 jutges contra 8. Vull aprofitar per dir que trobo fastigosa i antidemocràtica la conversa gravada entre el ministre Fernández Diaz i el director de la Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), però que ni la querella del FGE 1984 ni aquesta conversa no confirmen ni descarten eventuals casos de corrupció de CDC.
Tornem al 1984. El dia 30 de maig, sessió d’investidura al PC. 91 vots a favor (CIU, ERC, i l’Alianza Popular de Fraga) i 44 en contra (PSC i PSUC). Davant del PC es va reunir una nombrosa manifestació (75.000 persones segons la Guàrdia Urbana i 300.000 segons els convocants). En acabar la sessió parlamentària, diverses persones bàsicament de les joventuts de CDC van entrar a la cambra sense cap credencial per fer-ho i van insultar a diputats socialistes significatius (Obiols, el tarradellista Romà Planas, Maragall, Armet etc.). A la sortida es va increpar i es va intentar agredir a Obiols( els mossos el van haver de protegir) dient-li traïdor i botifler (fins i tot alguns van cridar “mateu-lo, mateu-lo”). La comitiva presidencial, seguida de la major part dels manifestants es van dirigir a Palau on Pujol va pronunciar des del balcó aquell solemne “a partir d’ara d’ètica i de moral en parlarem nosaltres”.
Doncs be, passats més de 30 anys, ara sabem, que el clan Pujol, emparant-se en el poder, operava aproximadament com la màfia. No es pot ni descartar que els primers diners acumulats fossin obtinguts de la venda d’accions de BC abans que, pocs dies després, deixessin de tenir cap valor i sense que Pujol ho advertís ni tan sols a la seva germana i el seu cunyat que ho van perdre tot, com tants altes accionistes patriotes. Després Pujol va passar 20 anys impartint-nos lliçons de moral i d’amor a la Pàtria.
Primera part de la pregunta: passarà Pujol a la Història? Crec que sí, com un dels grans farsants de tots els temps. És obvi que ell hi pensava passar d’una altra manera.
El 15 d’octubre de 2015 hi va haver una altra manifestació amb alguns punts de similitud amb la de 1984, era de suport a un altre president de la Generalitat, Artur Mas. Va ser davant la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) quan va anar a declarar per la querella sobre les eventuals il·legalitats per la convocatòria i ús de mitjans públics del dit referèndum del 9N de 2014. Hi va anar també amb una comitiva molt àmplia i va sortir de declarar amb un posat tirant a napoleònic (veure fotos al final de la pregunta). Les xifres de participació són també molt contradictòries però és evident que hi havia molta gent. Destacava la presència de 400 alcaldes que, movent les vares de comandament, recordaven vagament les campanyes polítiques nord-americanes tot i que lògicament, amb molta menys sincronització que les majorettes professionals. També hi va haver crits de “traïdor” i “botifler, en aquest cas (també en parlaré a la següent pregunta) dirigides a Ramon Espadaler.
I formulo la segona part de la pregunta recordant que la dirigeixo a les persones que van ser manifestants tant el 1984 com el 2015: ara que ja saben que el 1984 Pujol els enganyava, no els fa un xic de por que el temps desacrediti també a Mas? Creuen que Mas també passarà a la Història? Jo crec que no però si m’erro i resulta que sí, goso pronosticar que serà com el perfecte contrari arquetípic del Rei Mides, és a dir, com l’home que convertia en plom tot l’or que tocava.
CINQUENA PREGUNTA
A la M.H. Sra. Carme Forcadell. Una pregunta una miqueta relacionada amb l’anterior. Podia haver-me dirigit també a alguna altra persona de les que també -com vostè-, parlant un xic abusivament en nom del poble de Catalunya, garanteixen solemnement, l’escrupolós caràcter democràtic del Procés. Però l’he triada a vostè pel seu rol institucional actual i -abans- el de destacada activista quan presidia l’ANC. També pel fet d’haver estat present en primera fila en els fets als que fa referència la pregunta. En dues ocasions: la ja esmentada manifestació de recolzament a Mas davant la seu del TSJC i en un altre concentració a la plaça de Sant Jaume (no recordo quina, n’hi ha tantes!) una minoria irrellevant va escridassar al també manifestant Espadaler titllant-lo de botifler i traïdor. No és que el fet tingui una gran importància, de ximplets n’hi ha a tot arreu. Però el que si em sembla important -i greu- és que ni vostè, ni cap altra persona rellevant en el “procés del Procés”, no els renyessin públicament. Voldria que m’expliqués perquè no ho va fer? Es que també pensa que el Espadaler és un botifler? M’interessa la resposta perquè no tinc cap dubte que, a més de voler un Procés estrictament democràtic, vostè creu en la llibertat d’opinió i de vot. No?
SISENA PREGUNTA
Als 62 diputats de Junts pel Sí (JpS)
Puc entendre que la nit del 27-S fessin, en calent, una lectura un xic imprecisa i triomfalista del resultat. Això sol passar en gairebé totes les nits electorals, fins i tot entre els que perden clarament. I vostès havien guanyat, certament, les eleccions. Eren amb molt avantatge la primera força i el vot per opcions independentistes havia passat d’un 17/18 % el 2012 (ERC+CUP) al 47,80 (JpS + CUP) amb 72 diputats que suposaven majoria absoluta a la cambra.
Però no és menys cert que JpS només havia incrementat en 14.331 vots la suma de CiU + ERC el 2012 malgrat l’increment de participació ( de 67,76% a 74,95%); que el plantejament plebiscitari l’havien perdut (47, 80 % de vots explícitament independentistes contra un 52,20% de vots no independentistes o, al menys, no explícitament independentistes), és a dir, l’havien perdut àdhuc donant per bo que un 50% + 1 fos suficient per dirimir la qüestió en un eventual referèndum real; i la majoria absoluta amb les CUP incloses és indiscutible però sempre tenint en compte que es formava amb 1.966.508 votants i uns quants milers de quilòmetres quadrats procedents de territoris primats (amb diputats més barats en vots) a causa de la distorsió del principi “una persona un vot” que inclou la llei electoral; i que aquests gairebé 2 milions de votants suposen un 32,23 dels catalans amb dret a vot en aquestes eleccions.
Però em sembla que el problema, un cop passada la nit electoral amb les inevitables eufòries espontànies i induïdes, és que van mantenir una lectura esbiaixada i sobretot -el gran error- que van considerar que les CUP podien formar part d’aquesta majoria parlamentaria per fer el que pensaven fer. Crec que ara, això ja ho tenen clar, però com que no sé si tots, intentaré ajudar als indecisos fent la meva avaluació personal de la gent de les CUP, sense posar però en qüestió la seva legitimitat política.
Jo les veig així. Són simpàtics i il·lustrats (no tots, és clar). Em diuen que governen en alguns ajuntaments petits raonablement bé. Si no tenen massa responsabilitats, no passa res, en la legislatura passada, es limitaven a fer discursos bastant semblants als d’ara però no decidien res. Diuen tenir un model alternatiu de societat (ostres!). Un model que, contràriament el que es sol dir, és perfectament viable amb la condició de ser aplicat a una tribu de com a màxim 200 persones i que és gestionat, al menys aparentment, de forma assembleària però entre ells hi ha qui diu que en realitat amb tècniques de centralisme democràtic pur. De fet, com gairebé tothom sabia fins fa poc temps (ara malauradament, ja no) la democràcia és el contrari de tirania però també d’assemblea. L’assemblea deriva gairebé sempre en populisme i no funciona ni a les comunitats de veïns d’un edifici, ni que sigui petit. Està dit més de mil vegades que la democràcia és tan sols el menys dolent dels sistemes i que s’ha de reformar permanentment. Em refereixo, òbviament, a la democràcia representativa, la que pretén elegir i revocar elits dirigents. Nelson Mandela, que volia ser el president de tots els sud-africans ho va expressar molt bé quan va renyar els negres més revengistes en relació als “afrikaner” i ho va fer dient: “m’heu elegit com a dirigent, deixeu-me dirigir; i si no us agrada com ho faig, ja em fotreu fora quan toqui”. És clar que si algú inventa un sistema versemblantment millor s’haurà de provar però, si us plau, pas a pas i amb metodologia de prova/error. En realitat, el model de les CUP no n’és gaire de nou, recorda molt els experiments col·lectivistes ja repetidament fracassats, una barreja de post comunisme, de kibutz o koljoz i de falsa assemblea permanent. Sembla que els més radicals volen col·lectivitzar fins i tot els fills. Com a molt és una utopia. I les utopies solen acabar -fins ara totes- en catàstrofe humanitària.
I, ara sí, la pregunta: de veritat creien o creuen que podien lligar o poden refer (llegeixo que alguns de vostès 62 encara sí) un bon pacte amb les CUP. Prego les respostes individuals al meu correu indicant si m’autoritzen a fer pública la resposta. Crec sincerament que resultaria clarificador en mig de la boira actual de la política catalana.
SETENA PREGUNTA.
Al M.H. President Puigdemont i a l’H.C Romeva.
Els processistes diuen que el món ens mira. Potser seria més precís dir que una part bastant petita del món ens mira. I caldria afegir-hi que de formes diferents, amb simpatia, de reüll, amb conyeta, amb preocupació, com a font d’inspiració en cas que surti bé etc. Després de tants cops de porta entomats per Mas i vostès per part de la U.E. com a principal actor que ens hauria de mirar (cartes sense resposta, audiències negades o cancel·lades, declaracions sobre un eventual “catxit”), sembla un pèl arriscat seguir dient, com vos president Puigdemont a El Món (11-6-2016) “I és clar que Catalunya continuaria formant part d’Europa, això ja no ho discuteix ni Mariano Rajoy des d’aquella famosa entrevista” (observo que dieu Europa, no la U.E. Descarto per insultant que volguéssiu dir la Europa física, o sigui que o bé és un lapsus sense importància o bé una astúcia, un atribut que començaria a semblar inherent al càrrec.
Però de tot això ja se n’ha parlat prou. Vull tan sols referir un episodi poc conegut. A partir de mig maig va començar a circular per les xarxes socials de l’àmbit independentista l’adreça d’un web:www.mepranking.eu que s’ auto proclama the best quantitative analysis of the 8th EP actyvity, ben dissenyat però pràcticament sense contingut (unes quantes dades i gràfics sobre la composició del Parlament Europeu, la seva activitat només en números de temes tractats i poca cosa més). Un dels continguts és però un mapa dels estats membres en el que el perímetre del Principat està marcat com un estat més i al clicar-lo apareixen els actuals eurodiputats catalans que no apareixen al clicar sobre el mapa de la resta d’Espanya. No es troba cap referència d’aquest ens ni en els webs més vinculats a la UE ni a Wikipedia. Però te un compte de Twitter @mepranking. El dia 22 de maig tenia 188 seguidors, en el moment d’escriure això (25 de juny en té 193; no té més amics senyor Romeva?) i molts pocs twitts entre els quals alguns de catalans il·lusionats amb el mapa i que dedueixen que ellobby anglès contractat per Romeva, dona bon resultat. Hi ha però una opció que és, també a Twitter, @metranking.eu que no porta a la seva pàgina d’inici sinó a obrir un contenidor de twits i # amb molta activitat, pràcticament tota relacionada amb Mateo Salvini i els seus seguidors (com és ben conegut Salvini és el líder de la Lega Norte que te un pacte públic de cooperació amb el FN de Marine Le Pen).
Passo a la tri pregunta setena: En quin tram del procés estem? DUI? RUI? RUC (Reforma Unilateral de la Constitució segons @encampanya a twitter) o CUP (Cronificació Unilateral del Processisme, collita pròpia). Que s’hi troben bé en l’esclat arreu d’Europa de nacional-populismes-assemblearis? Que volen construir un nou país de governants mentiders?
Estaré amatent a totes les respostes de les set preguntes i reitero el meu agraïment per endavant a tots els interpel·lats.
