Raimon Obiols: L’apunt del día/366 (El retorn de Romà Planas)

A propòsit de l’elecció de Salvador Illa com a President de la Generalitat, s’ha parlat a la premsa de Romà Planas, que fou el seu predecessor a l’alcaldia de la Roca del Vallès. Un article d’Enric Juliana es titulava «Torna el club Emprius». Emprius és es nom del grup d’opinió que en Romà impulsà a Catalunya, en els anys vuitanta, en una línia de reivindicació del llegat del president Tarradellas.

Més enllà de la seva llarga i estreta col·laboració amb Tarradellas i amb els socialistes catalans, crec que hi ha dos fets que en bona part expliquen el caràcter humà i polític d’en Romà Planas: les vicissituds del seu exili a França, i la personalitat del seu pare. 

La família Planas havia anat a viure a la Roca cap al 1930. De ben aviat es van guanyar l’estima del poble, i el pare d’en Romà va impulsar la posta en marxa del Sindicat Agrícola. Va ser detingut arran dels Fets d’octubre de 1934 i va passar nou mesos a la presó. Durant la guerra civil va ser alcalde de la Roca i el 1937 va ser nomenat director general d’Agricultura de la Generalitat. 

El 26 de gener de 1939, el mateix dia que els franquistes entraren a Barcelona, la família va marxar cap a l’exili. En Romà tenia set anys. Primer van ser a Olot, on es concentraren els efectius de la Conselleria.  Després a Darnius, d’on, amb un grup d’una quarantena persones, passaren a peu la frontera, de nit, amb molt fred, per un camí glaçat, de la Vajol fins al poblet de les Illes. Allà els gendarmes els separaren: els homes, d’un costat, i les dones i criatures, d’un altre. En Romà, amb la seva germana Rosa i la seva mare van ser duts en un camió militar al Voló. «Ens vam afegir a milers de persones tirades per terra als carrers, sense allotjament», ha explicat la Rosa, en un llibre de records (1), «Ens hi vam quedar dos o tres dies, a l’espera de notícies del pare. Ens havien separat i no sabíem on era. Les dones no volien marxar, per no allunyar-se dels marits, per no dispersar-se. Però ens van obligar a pujar als trens, vigilats pels soldats senegalesos a cavall. A en Romà i a mi, aquells soldats ens van fer molta por. A bord dels trens, aturats, plens de gom a gom, ens hi van fer estar tres dies i tres nits».

Els van destinar a Chartres, al poblet de Sainville, governat per un alcalde d’esquerres, que va posar tres cases a disposició de les dones i criatures refugiades. S’ubicaren en una d’elles, atapeïts amb vuit refugiats més. Però el febrer reberen l’ordre d’aplegar-se en els camps de concentració. Retorn, doncs, a Chartres, amb tren, i ingrés a unes casernes militars habilitades. Allà van aconseguir que una família francesa avalés el pare perquè pogués sortir del camp d’Agde i reunir-se amb ells. El pare va sortir del camp de concentració el 13 de juliol de 1939. S’havia aprimat disset quilos, fins al punt que en Romà d’entrada no el va reconèixer.

Després, els seus amics francesos de Sainville van adreçar-se al prefecte del departament, Jean Moulin (que poc després seria  cap de la Resistència, torturat i mort pels nazis), el qual autoritzà la mare i els fills a sortir del camp i unir-se a son pare. «Dos dies després», escriu la Rosa, «l’endemà de la festa nacional del 14 de juliol, ens van deixar marxar tots quatre a Sainville». (En Romà sempre comparava el Grup d’opinió Emprius, que va fundar, al Club Jean Moulin,  un laboratori d’idees que de 1958 a 1970 va reunir a França un interessant grup de funcionaris, periodistes,  intel·lectuals i sindicalistes. Afinitat política, doncs, però també reminiscència personal).

El pare d’en Romà, políticament era molt proper al president Tarradellas. Salvador Illa ha escrit que era un home que tenia «passió per la política, i a la Roca, va organitzar els pagesos, va fundar una cooperativa, va impulsar un sindicat. En aquest aspecte, va revolucionar el municipi».  

Ja de gran, un dia els hi va dir als seus fills: «Allò que us agraeixo més és que ningú de vosaltres no m’ha dit mai que no hauria hagut de fer el que vaig fer». Es referia, esclar, al fet d’haver arrossegat la família al desterrament. Doncs bé: no sols els seus dos fills no li van fer mai cap retret,  sinó que seguiren la seva petja. En Romà fou un estret col·laborador de Tarradellas, i un activista formidable de l’espai socialista,  i la Rosa va ser regidora de l’Ajuntament d’Argenteuil durant 24 anys i tinent d’alcalde durant 12.

«Sempre he pensat», escriu la Rosa, «que, si en Romà va fer el que va fer en política, si jo vaig fer el que vaig fer, va ser per tot allò que el nostre pare ens va inculcar d’honestedat, de paraula donada, de rectitud. Mai no ens va imposar res de manera autoritària, ens ho va inculcar amb l’exemple.  El pare era un home molt integre, molt dret. Ens va fer passar per allà on tothom havia de passar, sense cap mena de privilegi, com estava establert». 

El recordo de molt gran, a la casa dels Planas a la Roca,  conreuant a l’hort ciboulettes i altres magnífiques hortalisses, que ens enduiem satisfets. Mort el 1990, no va ser a temps de veure el seu fill Romà  elegit alcalde de la Roca. Però hauria estat molt content (La mare, segons la Rosa, «va estar molt orgullosa del seu noi»). De la mateixa manera, en Romà hauria estat molt content de veure en Salvador Illa succeint-l’ho a l’alcaldia, i entusiasmat de veure’l elegit President. 

Hi ha un fil conductor que uneix aquells alcaldes de la Roca a l’actual Presidència de la Generalitat: un mateix tarannà, una determinada manera de fer, una certa idea de la política i de Catalunya.  
________________________________

(1) «Vaig conèixer Romà Planas», Diputació de Barcelona, 2001 (edició no venal)