La clau de volta
27 de juliol de 2023
«Junts no deu res a ningú més que als seus votants. Tampoc a politòlegs espavilats, ni a tertulians diversos, ni a pseudònims de Twitter, ni a apologetes de l’abstenció», va dir Puigdemont després de la nit electoral; i va afegir: «Els nostres votants, el nostre programa, els nostres compromisos, han estat i són les referències de la nostra acció política. Ens devem a ells“.
Però el respecte als teus electors i electores no és incompatible, al contrari, amb el respecte a la voluntat majoritària del teu país. Poques eleccions com la del diumenge passat han lliurat un missatge tan clar, tan inequívoc. A Catalunya, una aclaparadora majoria ha dit la seva, i ha assenyalat una opció: evitar, «a qualsevol preu el perill que representa un govern del PP i Vox», com assenyalava ahir un editorial del diari Ara. També en el conjunt de l’Estat una clara majoria d’electors i electores ha dit que no vol un govern del PP i Vox.
M’he referit en alguna ocasió al fet significatiu que dos llibres de referència sobre Azaña (el de records de Josefina Carabias [1] i la gran biografia de Santos Julià [2]) coincidien a evocar, en les seves darreres pàgines de conclusió, la relació del president amb Catalunya. Com si ambdós autors intuïssin que, comptat i debatut, la relació entre Espanya i Catalunya és, no sols la font de molts dels nostres problemes, sinó la clau de volta de la nostra vida democràtica comuna. Les eleccions del diumenge ho han confirmat de nou.
Aquest tema cabdal demana un diàleg a l’alçada dels reptes, de les possibilitats i dels perills actuals. Seria trist que, en funció del càlcul, es limités a un estira i arronsa tàctic; que es perdessin ocasions, o que s’optés pel «pitjor és millor».
Azaña, el 1932, no va veure la negociació de l’Estatut com una concessió tàctica, un mal menor o un oportunisme. Hi va veure una conseqüència lògica i natural dels principis democràtics. Val la pena citar-lo: «La implantación de la autonomía de Cataluña no hubiera tenido su verdadero valor, si alguien hubiera pretendido hacerla pasar como una transacción, como una medida generosa, como la aceptación de un mal menor o como una medida de política oportunista. No es nada de eso. La autonomía de Cataluña es consecuencia natural de uno de los grandes principios políticos en que se inspira la República, trasladado a la Constitución, o sea, el reconocimiento de la personalidad de los pueblos peninsulares».
A la vegada, Azaña veia la pluralitat dels sentiments d’identitat existents a l’Estat, no com un factor de menyscabament, sinó com la indispensable condició d’una veritable grandesa d’Espanya: «La individualidad de las personalidades hispánicas en la Península, indestructible a través de los siglos, compatible con la grandeza de España; más aún: indispensable para la grandeza de España».
Ressonen aquestes paraules amb les que escrivia ahir Antoni Puigverd, en un esplèndid article: «Espanya podria volar altíssim amb molts motors si s’acceptés tal com és. Però els que, sense poder imposar-se del tot, són més forts prefereixen volar només amb el seu. Condemnen Espanya a la tensió insomne i voldrien que Catalunya es podrís en la irrellevància i el ressentiment».
Fa molt de temps (segles) que anem donant voltes a la sínia dels nostres desencontres. Han causat tragèdies i frustracions, ens han donat molts disgustos, i ens ha fet perdre el temps. Potser és l’hora de fer un pensament, de no resignar-se a unes quantes dècades més (o uns quants segles més) de desafecció, de pèrdua d’energies i d’oportunitats.
Per a resoldre els nostres problemes actuals, jo no tinc la fórmula màgica, evidentment. Em sembla que ningú la té. Però és evident que som davant d’una ocasió de millorar les coses, i que cal caçar-la al vol. És l’hora dels «milloradors». És l’ hora, com escrivia ahir Puigverd, de «desfer nusos, respectar les diferències, reunir en la diversitat». Si llegim bé el resultat de les eleccions, potser caldria començar per constatar un fet evident: que l’electorat ha indicat un camí. No és un camí fàcil, però és practicable. Els altres, són catastròfics.
______________
1) Josefina Carabias, Azaña. Los que le llamábamos don Manuel, Seix Barral, Barcelona 2021.
(2)) Santos Juliá, Vida y tiempo de Manuel Azaña (1880-1940) , Taurus, Madrid 2008.
