Raimon Obiols: L’apunt del dia/351 (Front popular a França: entusiasme i tensió)

Front popular a França:  entusiasme i tensió

19 de juny de 2024

El diumenge 9 de juny a les 20,58 h. del vespre (menys d’una hora després que a França es tanquessin les urnes de les eleccions europees), el president Macron va anunciar la disolució de l’Assemblea Nacional i la convocatòria immediata d’eleccions. «L’ascens dels nacionalistes, dels demagogs, és un perill per a França», va declarar Macron, en un dramàtic discurs televisat.  La primera volta serà el 30 de juny, i la segona el 7 de juliol.  

Va ser una reacció fulminant, no gaire meditada, a causa del pèssim resultat de la seva formació política, un humiliant 14,6 % dels vots,  enfront del 31,4 % de l’extrema dreta de Marine Le Pen.

Molt pocs estaven al corrent de la decisió de Macron. No l’havia  comentat ni al seu primer ministre, que se n’assabentà una hora abans, i no directament sinó a través del seu cap de gabinet. 

El vaitot de Macron  va ser criticat de seguida per gairebé tothom. A la premsa francesa i  internacional no van mancar  interpretacions descaradament clíniques: Macron hauria perdut l’oremus. 

L’endemà, el dilluns 10 de juny, a l’avió que els duia al poble màrtir d’Oradour-sur-Glane, on se celebrava una cerimònia del cicle commemoratiu de l’alliberament de 1944, un periodista del diari Le Figaro li etzibà a Macron: «Està vostè boig, com pretenen?». «Només penso en França», contestà el president, «És la bona decisió en interès del país. I els hi dic als francesos: no tingueu por, aneu a votar».  

És Macron un estrateg brillant o -com molts pensen- un bomber piròman? Una cosa és certa: l’incendi que poden provocar aquestes eleccions pot ser devastador. Com ha escrit Lluís Rabell «tothom ho entén: França, un dels motors de la construcció europea, a les mans d’un govern nacionalista, xenòfob i d’inclinació prorrusa seria una font de desestabilització i una amenaça per a la democràcia. Sobretot, quan l’executiu de coalició alemany, vertebrat al voltant de l’SPD, travessa hores baixes i un eventual retorn de Trump a la Casa Blanca és anhelat per totes les tendències populistes i autoritàries – començant pel mateix Putin». 

El càlcul d’última hora de Macron era que l’esquerra aniria dividida i fragmentada a les urnes,  i que, davant l’amenaça extrema de l’extrema dreta,  el seu partit podria tornar a guanyar, ni que fos per poc. Quan, després del seu anunci a la televisió, va reunir el seu govern, la nit del diumenge (cares llargues, algunes llàgrimes) va comentar, amb sorna: «Li desitjo molta sort a l’esquerra per unir-se».   Doble error: no mesurar, malgrat el vot de càstig de les europees, el nivell d’impopularitat assolit; i desdenyar la capacitat de resposta de l’esquerra.

És cert que les formacions d’esquerra havien anat per separat a les europees i que entre elles s’havien multiplicat els penjaments creuats. Però allò que Macron creia impossible s’ha produït: els grups d’esquerra s’han unit i en una setmana han presentat la plataforma programàtica  del que han batejat com el  nou Front popular, i han anunciat la presentació de candidatures úniques, ja des de la primera volta de les eleccions.  De moment, el camp de Macron ja és donat en tercera posició en la primera volta de les legislatives, el 30 de juny, darrere el Rassemblement national i darrere el  Front popular.

És impossible preveure en aquests moments el resultats. Però la rapidesa de reflexes dels partits que han format el Front popular ha generat una nova dinàmica, ha canviat l’escenari, i  ara és el partit de Macron que pot acabat lluitant per subsistir, comprimit i asfixiat entre la extrema dreta de Le Pen i les esquerres unides. 

Els resultats poden dependre, en bona part, del capteniment dels quatre grups de l’esquerra. Ara han reaccionat amb promptitud quan han vist el foc, però s’ha de veure si el llampant Front Popular té la capacitat de mobilitzar, atreure i agrupar una majoria amb els vots d’esquerra, del centreesquerra i del centre democràtic. Ès la única possibilitat d’impedir el triomf de l’extrema dreta.

És una carrera contra rellotge, que requereix superar les petites misèries polítiques i personals per crear una dinàmica que s’obri a tota la societat civil que vol barrar el pas a l’extrema dreta. Només pot fer-se amb els partits i més enllà dels partits. La unitat electoral es necessària pero no suficient: cal també un mecanisme eficaç de relacions, un bon primer ministre, un equip de govern amb un programa viable i realista. Cal la construcció d’una nova cultura d’unitat, on la solidaritat i l’altruisme (què formen part de la realpolitik) tinguin un paper incentivat. 

Són objectius  difícils però factibles. Però els obstacles no es poden minimitzar: la història de les   esquerres a França -la recent i la més remota-, és turmentada, i encara cueja: dins de la France insoumise (LFI), hi ha mala maror: cinc diputats crítics amb el seu líder, Jean-Luc Mélenchon, han estat eliminats de les llistes, i malgrat tot mantenen la voluntat de presentar-se… 

El dilluns passat el Front popular va celebrar el primer míting, a Montreuil, als afores de París. Van intervenir líders dels quatre principals partits: el PS, La France insoumise (LFI) , els Verds i el PC. Entusiasme de base i tensions de cúspide. El primer secretari nacional del Partit Socialista, Olivier Faure, va dir que cal «sortir d’aquesta història de les esquerres irreconciliables» i va exclamar : ‘Ens hem de conjurar a no separar-nos mai més!». 

P. S. – A Espanya, el repte és semblant. « El pitjor enemic de l’esquerra espanyola en aquest moment és la mateixa esquerra», ha escrit Javier Gallego: « A les europees, l’esquerra a l’esquerra del PSOE va perdre 880.000 vots respecte a l’anterior convocatòria, gairebé un milió de votants que es van quedar a casa o se’n van anar amb els socialistes. Si demà  hi hagués generals, les dues formacions obtindrien un màxim de deu diputats. S’acabaría el govern de coalició i governaría la dreta amb l’extrema dreta».