En la boca de la dreta, l’anglicisme woke s’ha convertit en un concepte d’ extraordinària plasticitat que permet desacreditar l’esquerra en el seu conjunt, presentant l’elitisme i el classisme de les forces conservadores com “allò que és sensat” contra els deliris dels “progres“. Res de nou sota el sol. No obstant això, la cosa problemàtica és que l’esquerra, especialment en la seva versió postmoderna, presta el flanc a aquest escarni. Amb el segle XX, es van esvair les grans utopies d’emancipació social. La lluita de classes s’esfumà en l’imaginari dels moviments contestataris que sorgiren sota la globalització neoliberal. I, pas a pas, la il·lusió performativa de la realitat va anar desplaçant el combat per a transformar-la. Va arribar’imperi del políticament correcte. Avui, s’intenta cancel·lar la història en comptes d’aprendre-la; es reescriuen llibres per adaptar-los a la llengua dels nostres dies … Com en el Gènesi, el Verb adquireix una força incommensurable. Així, per exemple, la discapacitat física es designa com a “diversitat funcional“, cosa que més aviat desdibuixa allò que hauria de preocupar a una esquerra seriosa: desplegar les polítiques necessàries perquè les persones afectades per aquestes limitacions puguin accedir eficaçment als mateixos serveis i qualitat de vida que la resta de la ciutadania. Són les carències socials i urbanes, els oblits de les seves necessitats específiques, allò que realment ofèn i exclou les persones minusvàlides, no la suposada cruesa d’un llenguatge que diu les coses pel seu nom. Però l’esquerra woke viu embadocada en la celebració de la diversitat, quan allò que és realment urgent és la consecució d’una major igualtat. I, per aquest camí, es desconnecta del sentir de les classes treballadores i populars. Les dures condicions materials de la seva existència poca cosa tenen a veure amb la impotent rebel·lió semàntica dels campus nord-americans.
Ja seria hora d’anar despertant de la tonteria. La vida està enviant avisos molt greus. Tothom s’ha posat les mans al cap després del rebuig aclaparador del poble xilè al projecte constitucional presentat a referèndum. Una part de l’esquerra ha reaccionat, insinuant que la gent ha votat malament, que hi ha hagut un problema de comunicació. El que vé a significar que la població ha estat incapaç d’apreciar les bondats que se li ofereixen. No és el lloc aquest per analitzar un esdeveniment tan complex com aquest, ni em considero prou documentat i coneixedor de la realitat xilena com per aventurar-me a emetre opinions sobre això.Malgrat tot, és pot raonablement sospitar que les performances que van marcar el treball de la Constituent no van contribuir a assentar una imatge de solvència. ¿Es podia esperar que la dreta i el seu dispositiu mediàtic no ho aprofitessin? No sé quin impacte va tenir en l’opinió pública – especialment entre la població femenina – el feixuc llenguatge queer que esquitxa tot el text i que va ser objecte de severes crítiques de destacades representants del feminisme internacional, alarmades per la constitucionalització de l’esborrament de les dones. En qualsevol cas, costa imaginar que, en un país maltractat per a les injustícies profundes i greus quotes de violència machista, la crida a “totis” hagi fet vibrar d’entusiasme el cor de les classes populars. La meitat de la població xilena, que representen les dones, viu sotmesa a una opressió estructural a causa del seu sexe, una opressió específica que no és soluble en cap dissidència de gènere. Diuen que no hi ha mal que per bé no vingui. Tant de bò! Sera el cas d’aquest fracàs si, amb humilitat i rigor intel·lectual, fóssim capaços aprendre d’ell. Remodelant el seu govern ràpidament, el president Gabriel Boric sembla inscriure’s en la línia d’aquesta necessària reflexió.
Però, a Espanya, si atenem a les notícies que ens arriben del Congrés dels Diputats, sembla que allò que passa amb els mars – i fins i tot en entorns més propers – no ens interpel·la. Heus aquí que el govern ha sol·licitat – i acabat d’obtenir de la Mesa del Congrés – la tramitació de la polèmica “Llei Trans” … amb caràcter d’emergència. Ho dic des de la solidaritat i el suport a un govern progressista que ha tingut un resultat encomiable en moltes àrees: és tracta d’una greu equivocació que pot acabar costant molt cara a l’esquerra. Res no justifica la tramitació d’aquest projecte de llei per urgència. Res … confessable. En efecte: els articles 93 i 94 del Reglament del Congrés preveuen que, a petició del govern, de dos grups parlamentaris o d’una cinquena part de la cambra, un text s’aculli a aquest procediment. El que suposa que “els terminis tindran una durada de la meitat dels establerts amb caràcter ordinari”. Aquesta tramitació abreujada té tot el seu sentit en determinades circumstàncies, quan la urgència de l’objecte a tractar aconsella ajustar al màxim les formalitats parlamentàries. (Formalitats que, recordem-ho, lluny de ser una nosa administrativa, condensen la quintaessència del garantisme democràtic). Aquest és el cas de la tramitació com a projecte de llei d’un decret governamental, adoptat per l’executiu per satisfer una situació que no admet retard, però l’abast del qual requereix una presa en consideració i una validació – o no – pel Congrés. En el fons,el Reglament ve a ser la codificació del sentit comú democràtic. Tots els parlaments del nostre entorn contemplen disposicions similars.
De fet, l’única raó que explica la voluntat d’imposar un tràmit abreujat de la “Llei Trans” és evitar que sigui tractada amb el rigor crític que requereix un projecte d’aquesta entitat. Un debat que reclama, de manera vehement i carregada de raons, bona part del moviment feminista. Aquest projecte tanca tot un entramat legislatiu i reglamentari que ha anat implementant-se sense un veritable debat social i les conseqüències del qual comencen a ser visibles. En matèria de coeducació i salut dels nens i adolescents, en la mesura que la desconsideració del sexe biològic en favor de la seva percepció subjectiva fomenta tots els prejudicis sexistes i promou les disfories d’inici ràpid – amb afectació especial en les nenes – durant les fases més turbulentes i angoixants de la seva maduració. Pel que fa als drets de les dones, el compromís de les quals amb la conquesta de la igualtat passa per la lluita contra aquestes pautes de gènere, la funció de les quals és precisament subordinar-les als designis dels homes. Pel que fa als drets dels gais i lesbianes, la seva orientació es basa en l’atracció cap a persones del mateix sexe, i no cap a una caricatura fetitxista d’aquest. Cada vegada més professionals, educadors, psicòlegs, metges … alerten dels riscos de legislar contra les evidències científiques. Els països que han adoptat lleis similars estan reconsiderant-les – prohibint els tractaments hormonals a menors – o s’enfronten a autèntics escàndols mèdics, com és el cas de la clínica Tavistock d’Anglaterra, avui tancada i objecte de demanda judicial per part d’un miler de famílies, els nens de les quals es van ser induïts, sense un diagnòstic adequat al seu malestar, a un tractament de “reassignació“, en gran mesura experimental, de conseqüències greus i irreversibles per a la vostra salut. En una paraula: quan tot aconsella prudència, ponderació, estudi en profunditat, atenció a la veu dels experts i a les experiències d’altres països … el govern opta per la imprudència i la imposició.
Comparem el comparable. Fa cinc anys per aquestes dates, es va va viure al Parlament una autèntica cacicada de la majoria independentista. Invocant un apartat del regulament dissenyat per resoldre amb agilitat qüestions menors i consensuades, es va introduir ni més ni menys que uns presumptes projectes de llei que abolien l’ordenament jurídic vigent i portaven a la secessió de Catalunya. Per descomptat, no estem parlant d’una barbaritat similar pel que fa a la Mesa del Congrés. Però el recurs al procediment d’urgència és manifestament abusiu i no té cap altra pretensió que curtcircuitar un debat essencial. En aquest sentit, tant per la forma com pel fons, comculca – o, almenys, restringeixi greument – el dret dels ciutadans a conèixer un projecte legislatiu que afectarà la vida de les seves famílies, i que limita el dret dels seus representants legítims a l’hora d’incidir en la confecció de la llei. No és una banalitat, ni una decisió innocua. Fa de mal dir, però aquesta maniobra erosiona la democràcia representativa i agreuja la ja deteriorada credibilitat de les institucions.
No som ingenus i entenem el rerefons d’aquest procediment. Podemos ha fet bandera del transgenerisme. Aquesta llei s’ha convertit en un fetitxe i la raó de ser del Ministeri d’Igualtat. Tota coalició, és cert, imposa renúncies i compromisos. Dins del propi PSOE hi ha tot un lobby que ven el discurs queer com una extensió dels drets LGTBI. Però buscar la pau a l’executiu a costa de la qualitat democràtica i del feminisme es revelarà com un pèssim negoci per a l’esquerra. Aquí sí que val la pena parlar d’identitat, dels valors i principis que defineixen la naturalesa de les forces progressistes. En moments difícils com els actuals, en els que tot just hi ha marge per implementar reformes d’un cert abast, l’esquerra alternativa está temptada constantment a delimitar-se de la socialdemocràcia mitjançant la radicalitat verbal … o abraçant modes ideològiques que resulten de l’exacerbació de l’individualisme en les nostres societats i de la frivolitat intel·lectual de la petita burgesia. Però, en algun moment, caldrà desmuntar la conjura woke. Si no volem que la dreta -o potser l’extrema dreta- encarnin la sensatesa en la mirada desencantada de la nostra pròpia gent.
