L’elecció de Donald Trump ha tingut ja un fort impacte en la política internacional quan falten dos dies per prendre possessió. Ha desorientat a la Xina amb una conversa amb la presidenta de Taiwan i ha cursat un tuit posant en dubte la política d’una sola Xina. Són missatges breus amb una forta càrrega política.
Ha reivindicat la seva promesa d’aixecar un mur al llarg de la frontera amb Mèxic i ha insistit que seran els mexicans els que ho pagaran. El president Peña Nieto ha canviat el seu ministre d’Afers Exteriors per garantir la fluïdesa de les relacions amb Trump.
Sense haver pres possessió, ha persuadit a empreses d’automòbils nord-americanes que no inverteixin en noves plantes de producció a Mèxic. En l’entrevista al The Times de Londres i al tabloide alemany Bild, amenaça a la BMW amb aranzels del 35% si vol exportar cotxes als Estats Units. El que s’en pot deduir és que el proteccionisme ha aterrat a la política industrial nord-americana trencant la tradició de lliure mercat que ha caracteritzat el comportament dels Estats Units des dels acords de Bretton Woods signats el 1944, poc abans de la derrota nazi.
Si et passeges per la Cinquena Avinguda de Nova York, ha dit, a cada porta hi ha un Mercedes, mentre que a Alemanya no veus ni un sol Chevrolet. No serà un tema de qualitat ?, li ha respost un executiu de Mercedes.
Ha repetit que li sembla molt bé el Brexit i que aviat hi haurà més països europeus que se’n vagin de la Unió. Ha suggerit un tractat comercial especial entre els Estats Units i el Regne Unit quan encara Theresa May no ha activat l’article 50 per començar la desconnexió de l’Europa dels 27.
Per si tots aquests anuncis fossin poc, ha sentenciat que l’OTAN és obsoleta perquè no s’ha dedicat a combatre el terrorisme. En aquest punt coincideix plenament amb els pronunciaments de Putin sobre l’Aliança Atlàntica.
Un corrent d’incertesa recorre el món, un inesperat canvi de papers, que va portar ahir el president xinès, Xi Jinping, a fer una defensa de la globalització que és posada en qüestió per les barreres comercials que surten del compte de Twitter presidencial.
El president xinès expressava ahir el seu desconcert al Fòrum de Davos sobre els senyals proteccionistes i també sobre els riscos de la inseguretat en els mars del Sud-est Asiàtic. Xina és massa poderosa en tots els aspectes per deixar-se impressionar per l’hostilitat retòrica del compulsiu Donald Trump.
Els missatges cap a Europa són més inquietants perquè arriben en moments crítics a la Unió Europea, que està encara recuperant-se del ensurt provocat pel Brexit. Tots els presidents, des de Truman fins a Obama, van mantenir les relacions transatlàntiques en l’eix central de la seva política exterior. Les referències personals a Angela Merkel dient que s’havia equivocat en permetre l’entrada massiva de refugiats eren una crítica directa al més poderós dels aliats europeus. La cancellera va reaccionar amb cautela però va comprendre que, possiblement, el futur d’Europa en l’era Trump no comptarà amb la protecció indiscutible de Washington.
Tant el Brexit com el canvi de discurs de Trump respecte d’Europa poden ser un incentiu per a reforçar la Unió Europea. Merkel entén que la cooperació amb els Estats Units prosseguirà en tots els camps però “el destí d’Europa està a les nostres mans“.
Si Europa vol sobreviure com una potència econòmica i política, haurà de superar els fantasmes interns, amb els seus populismes i nacionalismes avançant en totes les eleccions, i responsabilitzar-se més directament de la seva pròpia seguretat. Des de fa generacions, Estats Units i Europa formen el major entramat comercial del món. Han treballat conjuntament en totes les qüestions de pau, guerra i prosperitat. Trump es mostra escèptic en la importància d’Europa per a l’economia i el creixement dels Estats Units. Dit d’una altra manera, no valora la història dels últims vuitanta anys i tractarà per igual a Merkel i Putin segons siguin els seus comportaments respecte als interessos nord-americans.
Europa no pot lliurar-se a la son dels justos pensant que es tracta de desajustos passatgers. Els canvis de fons són profunds i només si es reconstrueix la unitat europea es podrà superar una crisi que serà llarga. El canceller Helmut Schmidt deia que els Estats Units era l’aliat més poderós però França era el soci més proper. És hora de recuperar la il·lusió en una Europa cívica, pacífica i pròspera. Una Europa inclusiva i no exclusiva. El contrari condueix a conflictes i a la guerra. A la història em remeto.
