Entrevista a Maurici Lucena: “La ruptura amb Espanya és un mal negoci per a Catalunya”
El portaveu del PSC al Parlament de Catalunya, Maurici Lucena (Barcelona, 1975), adverteix sobre les presses i les conseqüències d’un debat polític polaritzat al voltant de la qüestió nacional – “una col·lecció d’eslògans molt discutibles” – i defensa una reformulació de la Constitució que modeli un estat federal. Lucena, economista de formació, demana un diàleg efectiu el president, Artur Mas, i que “la realitat de la ciutadania” torni a ocupar l’espai central de l’activitat política en una conjuntura de crisi en què observa els primers signes d’una recuperació econòmica “que trigarà un temps a arribar al carrer”.
A on condueix aquest debat sobre la consulta?
Crec que hi ha una tossuderia molt negativa en tot això. La consulta o la possibilitat de realitzar-la no passa, entenc, pel reconeixement a través dels moviments unilaterals, les declaracions de sobirania i les peticions de transferència sense negociar amb el Govern espanyol la data, la pregunta… El normal després de les decisions del Congrés dels Diputats i del Tribunal Constitucional era reconèixer, de manera suau, que per aquest camí no s’avança i que cal posar el comptador a zero. Com ens temíem, hi ha una acceleració que el mateix president i els seus socis saben que no porta enlloc. Després de la votació del Congrés existia una possibilitat certa de tornar a teixir un consens amb els partits catalans que creiem que la solució passa perquè es consulti al poble de Catalunya, però fent les coses d’una altra manera.
Des del PSOE s’ha negat la possibilitat de dur a terme la consulta.
No, no la vol. És conegut que hi ha una discrepància política en relació a la conveniència de celebrar la consulta, crec que ja normalitzada, i la negativa dels dos grans partits espanyols també s’ha accentuat perquè s’ha facilitat la inclinació natural a negar-se a la consulta. El que hi ha és una confusió deliberada per part de CiU entre l’objectiu, que per a ells és la independència de Catalunya, i l’instrument, que és la consulta. Això sense separar molt bé una cosa d’una altra reforça les ganes del Govern central de dir: “així, no”.
Té por el PSOE a perdre en negar-se a la consulta del 9 de novembre?
Sé que costa entendre políticament perquè és un discurs més matisat dels que habitualment s’escolten, però em sembla que el PP i el president Rajoy s’estan equivocant profundament en la resposta al problema polític que existeix a Catalunya, la importància és òbvia. Cometen més un error greu CiU i ERC amb unes presses que no s’han donat en altres països que sí que han pogut fer una consulta, com és el cas del Quebec i d’Escòcia. En el cas escocès, que és més proper, l’estratègia de l’independentisme és més tranquil·la, amb més diàleg i evitant sempre els moviments que et situïn fora de l’Estat de dret.
La resposta del Govern britànic també és més dialogant.
Si, però l’SNP -Partit Nacionalista Escocès- va guanyar les eleccions l’any 2007 amb un programa obertament independentista. Aquí, a 2012, la paraula “independència” no apareix per cap costat en el programa electoral de CiU. Durant quatre anys l’SNP va manifestar repetides vegades la seva voluntat de dur a terme un referèndum. El 2011, va tornar a guanyar les eleccions, amb majoria absoluta, i és llavors, després d’una sèrie de reunions amb el Govern britànic, quan s’acorda realitzar una consulta. Són cinc anys de treball, de diàleg i de debat polític. Aquí hi ha un problema de manca de transparència i unes presses que són contraproduents. I repeteixo, on està escrit que la consulta s’hagi de fer el 2014? Si tornem al cas escocès, es veu diàleg i treball i no la col·lecció d’eslògans en què estem sumits aquí per part dels defensors de la independència, alguns dels arguments m’avergonyeixen per la seva simplicitat i demagògia. Les urgències per tenir la consulta aquest any no s’entenen. En els termes que està plantejada la consulta, no es farà.
El calendari sembla marcat per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), una organització que no es presenta a les eleccions.
L’ANC té tota la legitimitat i el dret del món a fer les seves peticions. El problema no és l’ANC, sinó com Convergència i ERC s’estan deixant condicionar d’aquesta manera perquè la política funciona d’una altra manera. Una formació marca un camí i dirigeix aquest procés. Per això mateix existeixen els partits polítics. No es posen a la cua de moviments assemblearis i socials. L’ANC penso que de vegades es passa de frenada, amb el seu full de ruta, amb la declaració unilateral d’independència, l’ocupació d’infraestructures i fronteres.
Els moviments socials han ocupat l’espai abandonat pels partits?
Sí, en part l’han ocupat per l’erosió institucional, especialment greu a Espanya, i pels efectes d’una enorme crisi econòmica. Aquests dos fenòmens provoquen una pèrdua de confiança de la ciutadania en la política tradicional de partits. Aquesta ocupació de l’espai polític serà saludable si serveix per regenerar els partits. Dit això, els discursos anti-política són extremadament perillosos. La democràcia, tot i tenir defectes, és el millor sistema conegut i aquesta línia vermella hauria de ser el límit de les propostes que es fan. Els moviments socials són positius, sempre que aquest axioma no es posi en qüestió, que és el que passa de vegades, quan s’escolten proclames antipolítiques i propostes d’ocupar l’espai públic sense partits polítics. Això és preocupant. No conec cap país avançat que no funcioni sense democràcia representativa i sense partits polítics.
No és culpa també dels partits?
Segur. No intento amagar la necessitat de reforma dels partits polítics. Però quan es fan esforços de reforma i, aquí poso com a exemple el meu propi partit, només arriben crítiques. El PSC fa unes primàries a Barcelona. Si no les fas, perquè no les fas; quan les fas, només es reben crítiques. En què quedem? Ho trobo profundament injust. Un altre aspecte: ara estem tractant la reforma del sistema electoral català. El PSC és l’únic partit que està realitzant propostes concretes, amb dades concretes. La nostra proposta és un sistema de doble vot, una part important dels diputats serien escollits en districtes uninominals, i una altra part, com ara, per dotar de proporcionalitat al sistema. És una reforma que busca respondre a la demanda que arriba des de la societat.
És una reforma per obligació?
Penso que s’hauria d’haver fet fa temps, encara que també és cert que depèn de la possibilitat de configurar majories parlamentàries, cosa que el PSC té limitat en aquests moments. Espanya i Catalunya estan immerses en una profunda crisi, però això no ens ha de fer oblidar l’extraordinària transformació d’aquest país en els últims 35 anys, perquè li faríem un flac favor. Tenim una taxa d’atur intolerable, una crisi que ha colpejat de manera particular a les classes populars. Però en termes relatius al conjunt mundial, Espanya i Catalunya segueixen sent bastant rics. La reflexions han d’anar encaminades a millorar la situació, però sense oblidar el grau d’evolució que s’ha produït en la història d’aquests països, sigui quin sigui el punt en que un digui que s’inicia aquesta història.
Les desigualtats socials han augmentat.
No és un fenomen només espanyol o català, encara que sí que és cert que aquí afecta amb particular intensitat. Les causes pròpies es poden corregir, però el vessant internacional del problema només es pot solucionar amb un resposta global. Per exemple, no hi ha dubte que el canvi tecnològic i l’aplicació de les TIC han augmentat la bretxa salarial entre treballadors qualificats i no qualificats. Tampoc hi ha cap dubte sobre el fet que la globalització econòmica mal governada, com està ara, també ha incidit en l’augment de la desigualtat. Això matisa les culpes que des de determinats sectors s’atribueix només al sistema polític espanyol. És cert que la fiscalitat espanyola funciona molt malament. També actua un component ideològic que accentua les desigualtats, però hi ha altres fenòmens que requereixen una reflexió més profunda i menys visceral que la que acusa únicament als polítics. Conèixer l’origen de les desigualtats permet oferir una bona resposta política i atacar d’arrel aquestes situacions. En aquest sentit, la Unió Europea és una institució clau perquè, almenys a mitjà termini, aquestes desigualtats es vagin suavitzant.
¿BCN World serveix com a intent per suavitzar la desigualtat social a Catalunya?
Torno al bàsic del problema. Quan tenim un atur del 23% en el conjunt de Catalunya, el 27% a Tarragona, un instrument clau per disminuir les desigualtats és la creació d’ocupació. En el moment que les inversions compromeses es materialitzin les desigualtats es reduiran per l’efecte simple de generació d’ocupació. Dit això, i apuntant que el joc és només una petita part de les activitats previstes en el complex, no és l’activitat econòmica favorita que el PSC proposa per al conjunt del territori.
És sostenible un model turístic d’aquest tipus?
El que no es pot demanar és una cosa i la contrària. S’ha buscat el trànsit d’un model turístic de “sol i platja” a un alt valor afegit, i si no ens fem trampa, hem d’admetre que a una part d’aquest turisme de qualitat li agrada anar a jugar al casino, comptar amb hotels d’alt nivell i centres de convencions. A més, i en el cas de Tarragona, a diferència d’altres zones de Catalunya, té ja unes infraestructures que aposta per aquest vector turístic d’alt valor afegit.
El PSC porta des de 1999 perdent vots, quin camí ha de prendre per tornar a ser una alternativa de govern a Catalunya?
Ara hi ha una sèrie de programes polítics que estan aconseguint un suport electoral, i molts d’ells, tenen com a eix principal el sobiranisme i l’independentisme. Crec que les propostes han de defensar-se des d’una convicció política, i no conjuntural. Com a exemple, si tracem un paral·lelisme amb la situació política de Veneçuela o d’Itàlia, això significaria que el PSC hagués adoptat les tesis d’Hugo Chávez o de Berlusconi, perquè és el que tenia més suport popular. Em nego a arribar a això, el que ha de fer el PSC és defensar el que creu. Seguir l’onada ha portat en molts moments de la història a escenaris… millorables i, en altres casos, dramàtics. El PSC no es mourà de la seva convicció que la ruptura amb Espanya és un mal negoci per a Catalunya. També per a Espanya, també per a la Unió Europea, però sobretot per a Catalunya. Segurament, hem de millorar la manera en què expliquem això, la fermesa amb què ho defensem, i si ens acompanyés la sort que l’aparell de comunicació i propaganda del sobiranisme no fos tan forta, també ens ajudaria una mica. Hem d’assumir igualment que el socialisme espanyol i català està pagant els plats trencats d’una crisi que potser podíem haver gestionat millor i que repercuteix en les nostres perspectives electorals.
Quina via defensa el PSC?
Hi ha preguntes molt concretes de les que espero encara la resposta. En el cas de la Unió Europea, ja no espero res argumentat. Ningú ha dit, per exemple, que passarà amb la Caixa -amb el 60% de dipòsits fora de Catalunya- ni el Banc de Sabadell -amb el 70%- després d’una hipotètica independència, perquè jo sí que tinc una resposta concreta a això basada en fonaments econòmics. Però en el cas de les nostres propostes, defensar en positiu, explicar els avantatges i confrontar la nostra alternativa amb altres. En una qüestió com aquesta, que afecta el social, l’econòmic, i que no ha succeït mai en els últims 50 anys en cap país avançat, els seus efectes han de ser, com a mínim, debatuts i argumentats més enllà d’uns lemes repetits una i una altra vegafa.
Quins arguments utilitza per defensar que mantenir la unió és beneficiós per a Catalunya?
El PSC ha de fer el doble exercici d’explicar la proposta de reforma constitucional i argumentar els beneficis de la unió, passa que el debat està tan centrat en la independència que amb prou feines s’esmenta la reforma, de la qual hem parlat molt, i dels beneficis que tindria per a Catalunya: augment del nivell d’autogovern, un blindatge de competències en cultura, educació i llengua, que la veu dels territoris federats en el nou estat que proposem s’ha d’escoltar d’una manera concreta a través d’una reforma del Senat. A més, hem proposat un canvi en el model de finançament, des del doble nivell d’impostos, federal i estatal, fins a un model híbrid similar a l’alemany. Hem de començar a explicar ja amb claredat, transparència i honestedat, els pros i contres de la independència, perquè hi ha molts més contres que pros si un fa l’esforç de sostreure’s de la barreja actual de voluntarisme “wishful thinking” -pensament il·lusori- i ignorància per avaluar els efectes.
Hi ha un biaix en el debat sobiranista?
Quan es parla del país nou, cal una reflexió prèvia, i que arriba a un nivell ja moral. Hem arribat a un punt en què un expresident de la Generalitat parla de “chonis” i un president de la Generalitat parla, sense que ningú digui res ni reaccioni, que no som iguals. Quan algú parla així, ho diu des de la superioritat. Això és molt preocupant perquè s’està normalitzant un llenguatge i uns postulats als que creia, que no arribaríem. Després tenim la dimensió sociològica, no vull arribar a pensar la sensació d’esquinçament afectiu que tindrien molts ciutadans de Catalunya si s’arribés a la ruptura.
La fractura social existeix?
Hi ha evidents indicis que sí que existeix. ERC i Convergència sempre ho neguen perquè és el que més els preocupa, però els senyals hi són i es poden comprovar en qualsevol reunió familiar o professional.
Una idea central del sobiranisme és que l’economia catalana funcionaria millor sense Espanya.
La dimensió econòmica exigeix respostes urgents, perquè moltes de les opinions tenen a veure amb la crisi econòmica. Crec que l’honestedat per part d’Esquerra i CDC passaria pel reconeixement, que encara no han fet, que això que proposen, a curt i mig termini, tindrà greus i profundes complicacions econòmiques. Tenim un problema d’excés de finançament exterior a qui la independència no ajudaria gens, ni ajudaria el fet que les dues majors empreses catalanes són dues entitats financeres que descompten cada setmana fons del Banc Central Europeu i que perdrien aquest accés com han recordat totes les autoritats de la UE, en quedar Catalunya fora de la Unió i de l’euro, amb totes les conseqüències imaginables per a petites i mitjanes empreses, per exemple. No és dramatisme, és un exercici de realitat perquè la gent, quan es faci aquesta consulta, tingui la informació més precisa possible per votar amb coneixement de causa, que crec que és el que s’està ocultant.
Falta aquesta informació?
Si un reflexiona pot observar que aquesta gestió que ens convertirà en un país tan eficient no s’ha donat i posaré dos exemples en assumptes de competència exclusiva de la Generalitat. Som l’única comunitat autònoma que no ha estat capaç de dotar-se d’una llei electoral pròpia i el funcionament del sector públic és bastant ineficient. Són coses que depenen exclusivament del Parlament i de la Generalitat. Sota qualsevol estàndard internacional que s’apliqui, funcionen malament. Si això és així, és evident que tampoc funcionaríem amb la precisió nòrdica que es vol fer creure. En les coses que depenen només de nosaltres no estem millor que altres comunitats. En els casos de corrupció que es donen a Catalunya no hi ha cap “mà negra” espanyola. Crec que quan el debat polític està instal·lat únicament en el “què som” hi ha un element de visceralitat i de sentimentalisme identitari que no tenen altres debats i que augmenta el soroll, apagant discursos més equilibrats.
S’està generant catalanofòbia a Espanya i hispanofòbia a Catalunya?
Són dos extrems que s’alimenten. El més trist és que tot això ja ha passat, i per no anar-nos molt lluny podem recordar els intents de Cambó en temps d’Alfons XIII. Quan es desencadena un procés d’aquest tipus… Juan José Linz comentava que un problema polític irresoluble es crea quan un polític estableix un objectiu i després no és capaç de procurar els mitjans per assolir-lo. Això és, al meu entendre, el que li està passant al president Mas. Després es proclamen sorpresos de la resposta del nacionalisme espanyol, però això ja se sabia que passaria.
Aquest nacionalisme espanyol no ha impedit que Catalunya assolís un alt nivell d’autogovern.
Doncs per això. Si es plantegen les coses amb intel·ligència i sentit comú, es poden assolir els objectius plantejats. Que Catalunya, com a nació que és, disposi de tots els mitjans per autogovernar-se. Si les coses es plantegen d’una altra manera, ens trobem sense solució o amb una molt mala solució.
El debat nacional està ocultant la inacció i inactivitat del Parlament?
Tot això ho venim denunciant des de fa temps, però no es pot competir amb lemes com “deixeu-nos votar” i la freqüent apel·lació al populisme més barat. Crec que el problema no és del PSC sinó d’uns polítics que, de forma irresponsable, han conduït el debat polític català a una col·lecció de frases que remeten a un discurs estèril i on no es parla de res més. Tot està eclipsat i mentrestant, el món segueix girant a tota velocitat. Aquest és l’únic país que passa el 80% del seu temps discutint sobre el què som i no sobre les qüestions que preocupen a la resta de països i a la ciutadania europea, com poden ser el futur de l’euro, com sortim de la crisi, el perill de deflació, com es manté i conserva l’estat de benestar amb una demografia adversa i una globalització que ha canviat el paradigma econòmic, etc. Crec que aquestes qüestions exigeixen un mínim de temps, però aquí estem donant-li voltes a les essències. La prova la tenim en la gestió dels pressupostos de la Generalitat, amb pròrrogues, paralitzacions…
Una victòria socialista a les europees canviaria les polítiques de la UE?
Crec que hi hauria una modificació important, però hi ha realitats que, si som honestos i rigorosos en l’anàlisi, ens adonem que seria complicat variar. Crec que sens dubte s’ha donat un desequilibri perjudicial en les polítiques d’estímul i austeritat, però no poso en qüestió la necessitat d’una consolidació fiscal, d’una reducció del dèficit públic. Estem enmig d’una ressaca per un excés de deute que durant anys no va importar a ningú, explicar això és una necessitat de pedagogia política. Això sí, els ajustos necessaris per reconduir la situació es poden fer de millor manera i amb una vessant social.
La perspectiva llavors és que els ajustos continuaran?
Bé, ara mateix sóc menys pessimista que fa un any. Hi ha indicis sòlids que la recuperació pot començar, però això pot trigar un temps a notar-se al carrer. De tota manera, si això es concreta, penso que serà una recuperació lenta però servirà per anar absorbint una part de l’atur, per generar noves empreses i ocupació, perquè el crèdit torni a fluir. Però a més es necessita un replantejament general de les polítiques europees i una regeneració democràtica, també que els ciutadans dediquin un temps a reflexionar quina opció política trien.
Entrevista d’Àlex Gil Lara per a Público
