Acabem d’editar i penjar, en document PDF, el debat mantingut en el bloc Metiendo bulla al voltant de la qüestió, ja vella, de les relacions entre el sindicat i la política. Tal discussió oberta i pública es va desenvolupar al llarg del mes de desembre de l’any passat i principis d’aquest. El debat es planteja a partir d’un text de Riccardo Terzi, sindicalista italià, i pensat, lògicament, en clau del que està succeint en aquest país encara que suggereix assumptes que no ens són llunyans a Espanya. A partir d’aquí els participants en la discussió són tots ells sindicalistes espanyols de llarga trajectòria i que en el seu moment van exercir importants càrrecs orgànics. D’altres són persones molt relacionades amb el dret del treball i el iuslaboralisme, com és el cas d’Antonio Baylos. Hi ha el cas d’un sindicalista peruà, Carlos Mejía, qui cosa aporta una visió “extra-europea” sempre necessària, i tanquem amb un apèndix que inclou un text de Maurizio Landini, secretari general de la Fiom-Cgil.
En Campo Abierto reprodueix tal qual, sense afegir ni treure res, el que va ser aquest intercanvi de parers sobre un assumpte que ens sembla molt important en aquests moments. En època on atacar el sindicalisme de classe és moneda corrent en els mitjans de la dreta -i entre altres cercles on es pensa ingènuament que la intervenció sobre les relacions de treball ja no és decisiu en aquesta fase de la història- ens sembla que parlar de sindicalisme i la seva relació amb l’acció política és un assumpte de primer ordre. Els sindicats de classe i confederals constitueixen, a un altre nivell que els partits, la forma d’organització més àmplia, extensa i intensa dels ciutadans al nostre país. No hi ha altra organització social que competeixi en adhesió, afiliació i participació. Avui continuen sent decisius per a la constitució d’una societat cohesionada i democràtica. No es tracta de fer pansindicalisme però tampoc estarem per l’antisindicalisme de principi.
I no obstant això, és cert, aquestes institucions estan patint alguns o molts dels problemes que també pateixen les organitzacions “de la política”: desconfiança ciutadana, desafiliació, incapacitat o dificultat per intervenir en les noves formes del treball i en les noves relacions socials a partir de l’anterior, problemes de finançament irregular, burocratització de la seva actuació i altres símptomes de la crisi general per la qual està passant la societat europea occidental i, especialment, els països del sud.
Els participants en aquest interessant intercanvi d’opinions són, com dèiem, veterans militants del sindicat, saben del que estan parlant. Alguns d’ells van ser fundadors d’aquelles comissions obreres que de forma esporàdica i a partir de la seva participació on hi havia conflicte laboral van constituir el germen d’una acció sindical nova. Més tard van ser dirigents que -com diu un dels polemistes- “s’esforçaven a finals dels anys setanta del segle passat per amalgamar en un tot orgànic una miríada d’experiències sindicals en centres de treball i en localitats, que poc tenien en comú entre elles a excepció de l’etiqueta i d’una disposició genèrica a la lluita i la reivindicació des de baix“. D’aquí va sortir una organització sindical que avui és determinant en la lluita i en el diàleg social.
També, com llavors, corren temps de canvi, de crisi, de recomposició de moltes coses. No es tracta, ni de bon tros, de marxar com llavors gairebé de zero, el procés constituent que alguns reclamen no pot sorgir del no-res, no pot ser “pur adamisme”. Els canvis i les reestructuracions que hagin de donar-se en el nostre sistema social i polític només tindran èxit si es funden a partir del fet fins ara, a partir de l’experiència acumulada en trenta anys de democràcia que, diguin el que diguin alguns nous “teòrics de la transició a mida”, ni ha estat una democràcia atorgada ni ha estat una democràcia feta de traïcions. La nostra actual Constitució va costar enormes sacrificis humans i socials i és fórmula per a una democràcia de tots, enunciació que gairebé mai ha estat possible en la història espanyola. I en aquesta fórmula el moviment obrer va tenir, encara que costi a alguns reconèixer-ho, un paper fonamental i decisiu.
Avui, com ahir, hem de demanar als representants de la classe treballadora que posin en moviment tot el seu capital social, tot el seu saber, tota la seva experiència per tal de combatre de la manera més intel ligent i més eficaç els actuals embats del capital. Perquè, com diu Maurizio Landini a l’apèndix d’aquestes pàgines, el sindicat, a través del treball i dels seus drets tracta [va] d’obrir la possibilitat de transformar el país i arribar a una completa posada en pràctica dels valors de la Constitució.
Agraïm a José Luis López Bulla la generositat per permetre’ns agrupar i publicar el debat que ell va gestionar en viu i en directe des del seu blog.
En Campo Abierto
