Oriol Bohigas és un d’aquells noms que, covats entre la breu experiència republicana i la llarguíssima i sòrdida postguerra, va saber fer, de la interminable espera, un temps d’aprenentatge a fons, d’acumulació de coneixement, d’enllaç amb els moviments més innovadors de fora, d’elaboració pacient i rigorosa de la represa, del futur desitjat, de les noves metes democràtiques i transformadores. En recuperar-se la democràcia, Bohigas sobreeixia d’idees i de projectes, tenia Barcelona al cap, amb tots els diagnòstics enllestits i amb l’instrumental esmolat i a punt.
De la mà de Narcís Serra i de Pasqual Maragall, conduiria l’urbanisme de Barcelona cap a un nou paradigma, que esdevindria realitat en un termini extraordinàriament breu, el que havia de cloure’s amb el vol de la fletxa que encendria el peveter olímpic de l’estadi Lluís Companys. D’aquesta manera, la Barcelona vençuda i escarnida del franquisme sortiria del pou, recuperaria el seu pols i guanyaria un lloc de primera línia en el sistema de ciutats del món. Va ser la Barcelona que, per fi, es girava i mirava al mar, amb unes grans i insospitades platges. Va ser la Barcelona intercomunicada, endins i enfora, per les noves “rondes”. Va ser una ciutat que es volia igualitària i horitzontal, en el millor “esperit Cerdà”, i que dotava la seva perifèria, malmesa pel dèficit de serveis i l’especulació urbanística, de parcs, arbrat, places, avingudes i equipaments, així com d’elements simbòlics que en feien espais de nova centralitat (“Monumentalitzar la perifèria”). Amplíssim sectors de població, sense moure’s, van passar de viure en un medi extremadament degradat a fer-ho en un medi de gran qualitat, veient de passada com pujava exponencialment el valor del seu humil patrimoni. S’ha dit que Oriol Bohigas és la persona que, després d’Ildefons Cerdà, més influència ha tingut en l’ordenació urbanística de Barcelona. És exacte. Entre ells, hi ha una evident i substancial continuïtat. No en va Cerdà havia estat un “socialista utòpic” de la revolució democràtica, un “icarià” (partidari, amb Abdó Terradas, Narcís Monturiol, Anselm Clavé…, de la Icària igualitària dibuixada per Étienne Cabet) i no en va Bohigas ha estat un socialista modern, un catalanista de pedra picada, un republicà del morro fort.
No puc deixar de fer esment del seu posterior pas per la regidoria de cultura, entre 1991 i 1994. Va comportar una inflexió important. Veníem de debatre’ns entre les velles suplències sota el franquisme, respecte del Govern de la Generalitat, pel que fa als grans equipaments nacionals, de capitalitat (MENAC, Liceu, Orquestra…) i les noves polítiques industrials, més pròpies dels governs de l’Estat i la Generalitat. Bohigas, tot posant el focus en les obligacions d’aquests dos governs envers els grans equipaments de capitalitat, va posar l’accent en allò que era específic de tot ajuntament, en el sistema d’equipaments de proximitat i, dins d’aquests, en una vella assignatura pendent: el sistema de lectura pública o de les “biblioteques populars”. Ja feia uns anys que era en curs, a altres municipis, de la mà de la Diputació de Barcelona, la implantació de les exitoses “biblioteques de nova generació”, espaioses, amb tots els suports de la informació, amb un imperatiu essencial de concertació social. El Ple de l’Ajuntament no aprovaria el seu Pla de Biblioteques fins el 1998 i el Consorci amb la Diputació fins al 2000, però Oriol Bohigas va ser qui va començar a fer el tomb. El “Programa Bohigas”, que ell va intitular “Gràcies i desgràcies culturals de Barcelona”, contemplava, entre altres novetats ordenadores, un primer esbós de pla bibliotecari. De les escasses i envellides divuit biblioteques d’aleshores, Barcelona ha passat a tenir, avui, una xarxa de biblioteques estructurada per districtes i barris, composada per una quarantena d’equipaments moderns i subjectes a estàndards homologats, vinculats al teixit social, plens de gent de totes les edats.
Pel seu “seny ordenador”, podria dir-se que Oriol Bohigas ha estat un noucentista, fill de Pere Bohigas (noucentista de la primera fornada), deixeble de l’Institut-Escola del Parc (la quinta essència del noucentisme), ànima del despatx MBM, amb Josep Mª Martorell i David Mackay, factoria d’arquitectura racionalista, funcional, austera, continguda… hereva del noucentisme. En qualsevol cas, Bohigas ha estat un noucentista de maneres modernistes: expansiu i desinhibit, a voltes iconoclasta i provocador, sense concessions enfront de cap beateria, sense un sol pèl a la llengua. El seu propi perfil, la seva expressivitat, eren modernistes o molt poc noucentistes: des dels seus mitjons i camises de colors llampants fins al seu verb i la seva gesticulació contundents o la seva propensió noctàmbula.
El recordo una nit, després d’un sopar de grup on, el bon vi i alguna evocació del passat m’havien dut a explicar i entonar l’Himne de Riego amb la lletra contra “el cametes” (Alfons XIII) que havia cantat la meva àvia, com tot el baix poble barceloní dels anys vint. A l’Oriol li va encantar i, en sortir del restaurant, que era al costat de la “Jefatura”de Via Laietana, ens va obsequiar, davant del famós edifici, el puny alçat i posat trinxeraire, amb un solo de la cançoneta, mentre a la resta se’ns encongia el melic: “El rei vol la corona, / corona li darem. / Que vingui a Barcelona, / que el coll li tallarem”. No era de maneres noucentistes.
Era proverbial el seu gust per la conversa sense límit horari, sempre divertida, sempre irreverent amb tota mena de sacralitat. El recordo a la seva espaiosa casa de la Plaça Reial, amb la Beth Galí, en Jordi Coca, en Miquel Lumbierres…, en havent sopat, amb una energia interminable, gaudint de la companyia fins a la darrera gota. Tocades totes les hores, quan els invitats començàvem a defallir, ell seguia tan fresc i faceciós, amb el puro a la boca i la copa a la mà.
Ens ha deixat un homenot amb una obra colossals, hercúlia, que ha canviat la cara de Barcelona i a millorat la vida de molta gent. I que ho ha fet sense empegueir-se més del compte ni deixar-se atrapar per cap ortodòxia, preservant sempre la mirada lliure del nen entremaliat que duia a dins.
