«Unió i llibertat»
19 de juny de 2023
Josep Pla deia que Joan Maragall, l’avi d’en Pasqual i de l’Ernest, era “un unitari separat, és a dir, el que a tot arreu del món se’n diria un federalista o, si voleu, un federal“, un «federal ibèric, un federalista normal». No un “separatista“, precisava Pla, sinó culturalment un «separat», a diferència de la primera generació catalanista. Per a Joan Maragall, el federalisme era sinònim d’«unió i llibertat» (parlava de «la dança federal que ajunta als homes lliures i als pobles lliures»).
A Catalunya i a Espanya ens movem, deia Nicolau d’Olwer, entre la “necessitat d’unió» i la «impossibilitat d’amalgama», entre la realitat persistent i de llarga durada d’una estructura estatal unitària i la correlativa persistència d’unes realitats col·lectives diferenciades.
Hi ha una diferència abismal entre el somni fratern de Joan Maragall, que no era prescriptiu, que era formulat sense retrets ni amenaces, sense profecies inapel·lables, sense ombra de coacció emocional, i els missatges nacionalistes que dispensen «legitimitats» en funció de la confrontació entre «ells» i «nosaltres». Aprofitant aquesta doble veritat persistent (realitat de la unió, impossibilitat de l’amalgama), es confronten els nacionalismes de signe oposat, i seguiran fent-ho, si no ho superem. Fent de necessitat virtut, les dretes espanyoles i catalanes exploten una renda de situació, una bicoca, des de la qual pretenen repartir patents de nacionalitat, deslegitimar i condemnar els adversaris, assenyalar els «mals espanyols» i els «mals catalans», practicar el joc sinistre de fulminar amb excomunions i anatemes.
Aquests jocs generen espirals perilloses. Explotar els sentiments col·lectius d’identitat, exasperar-los, generar il·lusions, indignacions, animadversions, furors…, tot això crea dependència i fa perdre el sentit de la realitat. Crea dependència, perquè calen dosis cada vegada majors, cada vegada més freqüents. Fa perdre el sentit de la realitat (fins que arriba la topada amb la realitat dels fets) que porta a contradiccions indissimulables: «Vérité en deçà des Pyrénées, erreur au delà» («Veritat més ençà del Pirineu, error més enllà») deia Pascal. Traduït ara i aquí: allò que és bò a Girona és execrable a Barcelona.
Excitar espasmes identitaris en cossos socials complexos (que no corresponen a les receptes que, de bona o mala fe, proposen els nacionalistes d’un i altre signe), porta indefectiblement a la frustració del «que els bombin a tots», o a la temptació empitjoradora de fer-ho saltar tot pels aires.
O construïm entre tots un futur d’unió i llibertat, a Catalunya i a Espanya, o acabarem deixant dues Catalunyes i dues Espanyes que glaçaran el cor dels qui vindran.
Molt bon article. Hi estic totalment d’acord.