Raimon Obiols: L’apunt del dia/143 (Voler la lluna, o l’entusiasme dels pessimistes)
Voler la lluna, o l’entusiasme dels pessimistes
10 de juny de 2023
Quan Pietro Ingrao, el dirigent quasi centenari del PCI, va escriure les seves memòries, trià per títol «Volevo la luna» (Volia la lluna). Explicà els seus motius a una periodista: “A la vida has de ser cada cop més boig, més utòpic. Cal tenir el coratge de somiar. De petit li vaig dir al meu pare que volia la lluna. Avui no he canviat d’opinió”.
Pel que fa a utopies (i bogeries), jo, amb els anys, he canviat d’opinió: de les grans, no en sóc partidari. En canvi, comparteixo les altres conviccions d’Ingrao: cal tenir el coratge de somiar, necessitem voler la lluna.
En un article de 1853, el poeta Heinrich Heine explicà que “en el relat d’un viatge al nord de Groenlàndia realitzat per un ministre danès, aquest explica que va preguntar a un vell sobre les creences actuals del poble groenlandès. L’home va respondre: “Antigament encara creiem en la lluna, però avui ja no hi creiem”».
Però la lluna no és una il·lusió òptica: és lluny, però existeix. I voler la lluna no és una il·lusió de l’esperit: és mantenir un principi imprescindible d’esperança i ambició, sense el qual res no seria possible als humans. La il·lusió és una altra cosa: és voler la lluna en un cove, que és el què els desaprensius de la política prometen.
No hem de necessitar les grans il·lusions per actuar de manera col·lectiva. O per anar a votar. Dit d’una altra manera: ens hauria de fer caure la cara de vergonya el fet de mobilitzar-nos, o d’anar a votar, només quan ens ofereixen la lluna en un cove.
També hem de tenir el coratge de somniar (bons i mals somnis). Tenint en compte els coneixements actuals, atès l’actual estat de les coses al món i al nostre país, conegudes les lliçons de la nostra història passada i recent, els somnis no els podem deixar als il·lusos. Seria una imprudència.
En el moment polític actual hi ha algunes coses difícils d’entendre i altres que s’entenen massa. Davant de la convocatòria del 23 de juliol, això no ha d’impedir-nos votar. Quan el jove Claude Lévi-Strauss, que militava en el partit socialista, començà els seus estudis d’antropologia, es digué: “O entendre o actuar” ( i va renunciar a l’acció política). Si aquesta respectable regla metodològica, o deontològica, fos aplicada de manera taxativa i universal, només votarien els pocavergonyes. No tenim altre opció que actuar (i votar), mirant d’entendre les coses de la millor manera que podem i sabem. I no abdicant de somiar, de voler la lluna.
El meu somni, en aquests moments, pren la forma d’un oxímoron: l’entusiasme dels pessimistes. Voldria que, en aquesta situació d’emergència greu, tan decisiva, la mobilització dels pessimistes s’unís a la dels optimistes persistents i inveterats, per tal de fer una majoria el 23 de juliol.
