Un intel·ligent nacionalista em deia quatre dies abans de les eleccions que Artur Mas trauria majoria absoluta i el PSC quedaria relegat irremissiblement com a quarta força. No ha estat així i el PSC és en vots -rellevant per mesurar el suport social- el segon partit. ¿Per què espavilats analistes i enquestadors s’han equivocat tant?
Una explicació és que la dreta peninsular (la catalana inclosa) té una gran capacitat per generar bombolles mediàtiques, però és poc consistent. I després es creu la bombolla fabricada. Felipe González ja va dir que no és sa confondre opinió pública amb opinió publicada, encara que sigui la que repeteixen amics i coneguts . I potser el domini mediàtic fa que els que -avergonyits- no combreguen amb el que els media prediquen (els marxistes parlaven del «sentit de la història») prefereixin callar i confessar-se davant l’urna.
Dit això, el resultat del PSC és dolent. Si ja ho va ser treure 28 diputats el 2010, els 20 d’ara… Però no és la fi del món amb què amenaçava el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). El PSC ve del trauma d’haver perdut -en gran part pels seus errors- tres eleccions seguides (catalanes, municipals i legislatives) després d’ostentar el màxim poder. Pateix la pressió mediàtica de les dues dretes (la catalana i la madrilenya) i ha respost a l’infortuni amb un canvi raonable però poc èpic en la seva direcció. El maragallisme està en crisi existencial (per fi el pujolisme és més compacte) i Pere Navarro no ha fet una bona llista (quan el líder és poc conegut, els segons i tercers han de ser rellevants). Malgrat tot, Navarro ha combatut (gairebé sol) amb propostes sensates. I amb l’handicap que no podia vendre l’Arcàdia feliç per la qual competien el predicador Oriol Junqueras i el gestor, reconvertit en profeta Moisès Artur Mas. El federalisme, el pactisme i la negociació emocionen menys que l’adveniment del Messies.
Però gràcies als alcaldes metropolitans ha aconseguit mobilitzar el seu primer cercle. És el segon partit, el tercer en diputats, i no ho té fàcil. Ha de prendre algun euforitzant i no fiar-ho tot al fet que CiU s’hagi ficat a la ratera. Ha de renovar, però no amb manuals gauchistes o nacionalistes. Se n’han anat menys vots a ICV (tot i que Joan Herrera penca) que a Ciutadans, que ha captat el vot no sobiranista de CiU i de trànsfugues de PSC i PP. Albert Rivera és el mèdium d’una protesta interclassista no independentista?
Navarro també ha notat que el PSOE està molt malament, però no tant com predica la dreta mediàtica. O com creuen, per complexos o per haver patit la suficiència madrilenya, els catalanistes del PSC. Segons l’enquesta d’El País, l’avantatge del PP des de les eleccions generals (15,9 punts) s’ha reduït sis punts (a 8,9) en un any. Però si ens en anem al CIS, el desavantatge és només de 7,3 punts. Ha caigut a la meitat en un any. No està malament. Però és més rellevant que, per primer cop en anys, segons el mateix sondeig, la intenció directa de vot del PSOE (17,6%) és superior a la del PP (16,1%). I que, malgrat tot, Alfredo Pérez Rubalcaba (3,7) treu millor nota que Mariano Rajoy (2,8). Encara que seria trist que al final el PSOE guanyés perquè la crisi persevera i amb una demagògia no gaire diferent de la del PP contra José Luis Rodríguez Zapatero.
Article publicat a El Periódico
