Les eleccions d’ahir van confirmar la sospita que allò que l’electorat espanyol va votar el 20-D de 2015 no expressava opinions passatgeres sobre l’orientació política del país, sinó tot el contrari. Sis mesos després, aquells resultats han estat ratificats amb variacions tot just rellevants. El sòl electoral del PSOE resisteix com a segona força d’un model bipartidista que es nega a desaparèixer del tot i a cedir espai a les confluències d’esquerres organitzades al voltant de Podem. Els canvis que apareixen en aquest 26-J són els que ja es van produir també fa sis mesos: Podem i les seves confluències s’alcen com a primera força a Catalunya i Euskadi i consoliden el seu protagonisme a València i Balears. I poca cosa més.
No s’ha registrat el gir a l’esquerra que els sondejos creien detectar. El gir que anava a donar a llum un Congrés dels Diputats amb majoria d’esquerres i que anava a permetre un canvi de partit de govern. I cal preguntar-se si el cop de volant s’ha frustrat perquè els sondejos estaven mal plantejats o perquè els electors que setmanes enrere s’inclinaven a favor de canviat a l’hora de la veritat s’han arrugat, s’han fet enrere i han preferit ratificar l’statu quo. La por al canvi apareix justament quan el canvi es presenta com una possibilitat certa, no com una il·lusió o un mer desig. En els últims mesos ha crescut significativament un estat d’opinió que donava per segur l’avanç de la pulsió de canvi. A l’hora de votar, la majoria d’electors van tornar ahir a la seva opció de fa sis mesos. Amb un resultat, és clar, molt semblant. Els escons que el PP recupera de Ciutadans són una particular expressió d’aquest vot de la por: electors conservadors que han volgut reforçar a l’opció major del bloc de la dreta davant el risc que el bloc d’esquerra s’imposés. Els diputats que perd el PSOE ratifiquen que segueix en una perillosa pendent, però no són un daltabaix, no el porten a l’escenari que ha estat el malson dels seus dirigents durant els últims mesos, el de ser superats per Podem. El del tan aclamat sorpasso. Pedro Sánchez va poder repetir ahir el que ja havia dit fa sis mesos: el partit socialista és la primera força de l’esquerra. Amb menys pes, i per tant més debilitat a l’hora de negociar, encara que també com fa sis mesos amb la responsabilitat de decidir si el PSOE facilita o no, per activa o per passiva, la formació d’un govern del PP, o la recerca altres fórmules. El PSOE segueix estant en el fidel de la balança.
La coalició de Podem i Esquerra Unida (IU) no va tenir ahir al conjunt d’Espanya l’efecte que la unió dels partits a l’esquerra del socialista sí va produir fa sis mesos a Catalunya, on va alçar a En comú Podem com a primera força. Les direccions d’IU i Podem creure que ampliar a la resta de comunitats l’aliança que havia triomfat a Catalunya i València els permetria replicar aquell èxit en la resta d’Espanya. No ha estat així. A Catalunya, fins i tot Convergència aconsegueix salvar els mobles, acudint per primera vegada en solitari a unes eleccions amb només el nom d’un partit que es disposa a refundar-se. Però perd davant una Esquerra Republicana (ERC) que a poc a poc s’assenta com a primera força del bloc independentista. És una perspectiva inquietant per al partit d’Artur Mas, per al qual serà molt difícil adaptar-se al paper de segon en un espai polític nacionalista que ha senyorejat de manera sostinguda durant dècades. Per la resta, les eleccions d’ahir van deixar una altra vegada en minoria a Catalunya als dos partits independentistes, la suma no supera la dels altres. La nova victòria d’En comú Podem ratifica la idea que la celebració d’un referèndum per desbloquejar el contenciós català segueix sent la que més suport podria reunir. Encara que a l’altra banda res s’ha mogut per facilitar-ho.
