La política catalana s’ha accelerat en les últimes setmanes. Des del restabliment de la Generalitat i l’aprovació de l’Estatut el 1979, només havíem viscut un altre període comparable: el que es va iniciar el 2005 amb l’eufòria de l’aprovació pel Parlament del nou Estatut, es va refredar amb la seva aprovació a les Corts el 2006, amb el pacte Mas–Zapatero, i es va tancar de manera frustrant amb el recurs del PP i la sentència del Tribunal Constitucional el 2010.
La situació actual és molt més crítica, ja que la crisi econòmica ha fet palesa la insostenibilitat de l’actual relació fiscal amb l’Estat, i la realitat política fa veure que un nou encaix, beneficiós per a ambdues parts, exigeix modificar la Constitució. El cansament acumulat durant anys ha passat del Govern als ciutadans, i l’11 de setembre aquests van anar més enllà del que el Govern volia. Mentrestant, han anat creixent, entre Catalunya i Espanya, (sovint, de forma provocada) els enfrontaments de tipus social, econòmic i fins i tot personal. Aquest episodi no es tancarà, com altres vegades, per esgotament… i, per tant, és fonamental preguntar-se com s’ha de gestionar per aconseguir un bon final.
Crec que el major perill pot venir d’un excés de formulacions èpiques, d’un abús de l’ambigüitat i d’una falta de rigor en la informació. Em fa l’efecte que la decisió, legítima, de convocar eleccions de manera precipitada i amb caràcter plebiscitari, agreujarà el panorama.
L’èpica. És pura èpica defensar la “indissoluble unitat d’Espanya”. També ho és pretendre “una Catalunya lliure i sobirana”. Ni la unitat és per si mateixa una cosa bona, ni la plena sobirania és un concepte útil en un món com l’actual. Com a català desitjo per als meus conciutadans aquella combinació de dependència i de sobirania que proporcioni al major nombre de persones el major grau de benestar. Estic convençut que aquest punt d’equilibri no es troba en cap dels extrems. Els plebiscits apel·len sobretot a la simplicitat i a l’èpica i, per això, he repetit, sovint, que crec que unes eleccions convertides en plebiscit tendeixen a afavorir a les opcions extremes, les que basen el seu ideari en els sentiments.
L’ambigüitat. L’opinió pública s’alimenta de símbols i molts d’aquests es reflecteixen en paraules. Però moltes paraules són ambigües, és a dir, s’usen amb diversos significats, de vegades contradictoris. Això passa molt en política. Què significa “preservar” l’Estat de benestar? Enfortir o retallar? A Catalunya hem viscut durant mesos l’ambigüitat entre el “pacte fiscal” i el “concert”. Era impossible que s’entengués que es podia defensar a fons el pacte fiscal, però sense l’obligació de creure que el model de concert era l’únic i el millor.
Ara estem entrant en una nova ambigüitat: l’“autodeterminació” i la “independència”. Jo sóc partidari convençut i fervent de l’autodeterminació, del dret del nostre poble de decidir el nostre futur, però això no suposa automàticament l’obligació de decidir la independència. Quan, espero que no trigui dues legislatures, arribi el moment de decidir, ho faré en funció de quines siguin les alternatives i les condicions i el camí cap a la independència.
El rigor. Serà possible que, precipitadament, els partits catalans defineixin amb rigor el que proposaran en aquestes eleccions? Alguns, clarament, estan en contra de poder decidir i contra la independència. Altres la persegueixen, per la via que sigui. Tres partits (CiU, PSC i ICV), que s’han pronunciat pel dret a decidir (no entenc per quina raó el PSC no va votar la resolució majoritària…), sembla que necessiten temps i reflexió per fixar una posició interna clara sobre la independència . És massa exigir que els ciutadans puguin acompanyar-los en aquesta reflexió, no només escoltant proclames dirigides als sentiments i al vot, sinó disposant d’informes rigorosos (no dels que se n’encarreguen les conclusions) sobre les alternatives, els avantatges, els perills i les possibilitats de cadascuna d’elles?
Un poble madur no ha d’entrar en un conflicte sense conèixer clarament l’objectiu i les conseqüències de cada acció. L’ambigüitat i, sobretot, l’èpica per ambdues parts, condueix normalment a l’enfrontament violent.
