Raimon Obiols: L’apunt del dia/194 (El realisme estratègic de Pasqual Maragall)
Contra el tacticisme i l’utopisme
13 d’agost de 2023
Quan fou President (i molt abans), Pasqual Maragall es va pronunciar reiteradament contra el tacticisme i contra la fugida endavant de la fantasia utòpica. Creia que un tret característic i un risc permanent de la política catalana consistia en l’oscil·lació periòdica entre la tàctica i la utopia, deixant desproveït l’espai essencial, decisiu, de l’estratègia.
Aquesta xacra, que és òbvia, l’arrosseguem des de fa temps. Mireu, per exemple, el cas dels catalans en la guerra de Successió, que acabà amb l’heroica i utòpica decissió de defensar a ultrança Barcelona, el 1714. O l’oscil·lació més recent: la que va del Pacte del Majestic a la DUI (declamació unilateral d’independència). Abans, al mig i després, accions a curt termini, amb la vista posada en les properes eleccions i, si pot ser, amb algun cop d´efecte mediàtic: tàctica.
Maragall compartia el projecte estratègic del PSC (ròtula cultural i social, unitat civil a Catalunya, desenvolupament federal a Espanya i a Europa). Havia discrepat sempre del «peix al cove» pujolista. En la tàctica de Pujol hi veia un desistiment, una dimissió de la necessària transformació de l’Espanya plural. De fet, l’únic intent estratègic d’intervenció espanyola sorgit del camp convergent fou l’Operació Roca de 1986, que Pujol deixà fer, tàcticament, perquè no tingué altre remei (la banca espanyola jugava fort) i perquè a Catalunya li convenia, electoralment.
Tampoc Maragall se sentí mai còmode amb la visió felipista d’Espanya. En la política de González hi veia també una certa dimissió, una certa apreciació escèptica i passiva: Espanya, des del punt de vista de González, era una cosa molt complicada, amb un parell de problemes pràcticament insolubles, el basc i el català (potencialment més greu aquest darrer, malgrat ETA). L’única política possible, des d’aquesta perspectiva, era de la de contenció o, eventualment, dels acords puntuals amb els nacionalistes (en detriment, si era precís, dels socialistes bascos i catalans).
Pel que fa a l’utopisme, també Maragall n’era adversari. Cal ser precís, en aquest punt. Una cosa és la fugida endavant vers objectius inassolibles, vers les fantasies. Una altra, antagònica, és l’objectiu estratègic, l’estel polar que permet fixar i verificar el rumb. La fantasia utòpica acaba massa sovint en el desastre o la frustració. Els grans objectius a mig i llarg termini permeten definir la posició i la ruta. No hi ha res més realista, en política, que un bon projecte estratègic.
El projecte estratègic de Pasqual Maragall apuntava, per la via del que anomenava «els quatre federalismes» (fiscal, cultural, judicial i polític), a l’assoliment de l’Espanya plural, al lliure autogovern de Catalunya i a la plena unitat política d’Europa.
Aquest segueix essent un projecte vigent. És cada vegada més necessari. És cada vegada més possible. I és el nostre.
P. S.- No es pot entendre bé la trajectòria de Pasqual Maragall si no es parteix del fet que, com ell mateix deia, el seu era el perfil el d’«”un últim de Filipines” de la generació republicana». Referents seus eren l’Arturo Soria i el José Bergamín de la revista Cruz y Raya; l’Antoni Sbert de la FUE; l’Anselmo Carretero federalista; la Carmen de Zulueta «institucionista»: la Institución Libre de Enseñanza, l’Instituto-Escuela de Madrid… Formaven part de la seva família, del món esperançat i truncat de la jove generació republicana dels seus pares.
