Des de fa més o menys dos segles, vivim atrapats en el marc mental del nacionalisme. Aquesta idea, nascuda a Europa, va ser al principi emancipadora, perquè va permetre el trànsit polític des de la legitimitat divina, que es trobava en mans del rei, a la legitimitat humana: el fonament del poder va passar de residir en la voluntat de Déu, com a l’Antic Règim, a residir en la de la nació, constituïda per ciutadans. Per aquesta via el nacionalisme esdevingué, en gran part del segle XIX, un impuls de progrés; a més, de vegades -només cal pensar en Itàlia o Alemanya- no va ser una força segregadora, sinó unificadora. Però el nacionalisme es basa en el supòsit que tota nació té dret a un Estat, i que aquest Estat ha de ser lingüísticament i culturalment uniforme: una nació, un Estat, una cultura, una llengua; el problema és que no hi ha concepte més difús que el de nació – cap nació és real: totes són a la seva manera invencions- i que, a la pràctica, el que autoritza el nacionalisme és que la nació més forta aixafi les més febles: el primer èxit d’aquesta idea és la França moderna, filla del nacionalisme auroral de la Revolució, que suprimí las diferències lingüístiques i culturales en el seu territori per a conformar un Estat immaculadament francès.
Però les idees evolucionen, i la del nacionalisme fou extrema: de ser una idea de llibertat a començaments del segle XIX passà, després d’un tortuós i dilatat periple, a ser en el XX una idea d’esclavitud. Les formes diverses del feixisme van constituir la desembocadura sagnant del nacionalisme primigeni, i per això el franquisme -apoteosi letal del nacionalisme espanyol- va combatre o relegar les manifestacions de pluralitat lingüística i cultural a fi d’erigir l’Estat nacional compacte que el nacionalisme espanyol del XIX, a diferència del francès, no havia estat capaç de forjar. La resposta d’Europa al deliri nacionalista del feixisme va ser la creació d’una Europa Unida, la millor destinació de la qual, per no dir la lògica, és una Europa federal; la resposta d’Espanya al deliri nacionalista del franquisme va ser la creació dun Estat autonòmic, en gran part un Estat federal, o simplement un Estat federal que no gosa dir el seu nom. A més de paral·leles, són respostes raonables, perquè són les úniques susceptibles de treure’ns del laberint nacionalista, dinamitant la tòxica unitat entre nació, Estat, llengua i cultura, i permetent la convivència respectuosa de la unitat política amb la pluralitat lingüística, identitària i cultural : a Espanya, a Europa, un hauria de poder sentir-se català (o espanyol o francès), parlar català (o castellà o francès) i advocar per la cultura i les institucions catalanes (o espanyoles o franceses) sense per això deixar de creure amb passió que estem molt millor junts que separats, perquè allò que ens uneix és moltíssim més que allò que ens separa i perquè separats som més febles que junts. Però, perquè això sigui possible, és indispensable superar un esquema de pensament tan arrelat que sembla formar part de la nostra pròpia naturalesa (encara que en realitat sigui molt recent): tots hauríem d’entendre, per exemple, que fomentar l’ús del català o el basc no equival -no hauria d’equivaldre- a fomentar la secessió de Catalunya o el País Basc, sinó a satisfer un desig legítim dels parlants del català i el basc. O que advocar per una Espanya, una Europa o fins i tot un món unit, com volia Bertrand Russell, no vol dir somiar amb la supressió de les diferències, sinó propugnar la unitat en la diversitat.
Nacionalisme o federalisme: heus aquí un dilema essencial del nostre temps. El nacionalpopulisme desencadenat per la crisi del 2008, el líder visible del qual és ara mateix Vladimir Putin, encarna l’última o penúltima cuetada d’un nacionalisme que es resisteix a morir. Mal assumpte. Necessitem una revolució incruenta que canviï el marc mental nacionalista -de confrontació identitats i sobiranies exclusives- pel marc mental federalista -de col·laboració d’identitats i sobiranies compartides-: una revolució tan descomunal com indispensable.
