A les vuit del nit va sonar el clarí. El toc de trompeta que tothom donava per fet, amb aquesta vella i pètria seguretat hispànica en el desplegament, inapel·lable, dels reglaments. La convocatòria catalana ha estat declarada il·legal, rotundament il·legal, abans que l’òrgan competent s’expressi literalment en aquest sentit. Espanya funciona així.
Tot va ser rotund ahir a Madrid. Extremadament rotund, excepte unes paraules del president del Govern que van deixar entreveure la disposició a una negociació política que inclogui la reforma de la Constitució, després del 9 de novembre. Tres missatges: desqualificació absoluta de la iniciativa catalana, titllada de “profundament antidemocràtica” pel mateix Rajoy; celeritat i contundència de l’aparell estatal, i alguns punts suspensius per després del 9-N.
L’organicitat és absoluta. El Govern, els dos grans partits i els principals mitjans de comunicació de la capital s’expressen aquests dies amb una rotunditat que col·loca al Tribunal Constitucional en un paper merament auxiliar en la construcció del relat públic. Com ja ha passat altres vegades en els últims anys, el Tribunal Constitucional, òrgan garantista de les democràcies occidentals avançades, és forçat a aparèixer davant l’opinió pública com una instància auxiliar del poder executiu. Un negociat adjunt. Un fre d’emergència. No és segur que aquest sigui un paper grat pels magistrats que el componen -amb tota seguretat, no-, però aquesta és avui la posada en escena. En la nota emesa ahir a la nit es recorda, en lletra petita, que l’admissió a tràmit dels recursos del Govern i la suspensió cautelar de la llei catalana de consultes i del decret de convocatòria del 9-N, no prejutgen el fons de la qüestió. Hi suspensió cautelar. No hi ha declaració d’il·legalitat. Encara no.
Per a un britànic content del net exercici de democràcia que acaba de tenir lloc a Escòcia aquest matís sobre el procediment seria, sens dubte, important. Per a un espanyol enfurismat per la situació creada a Catalunya, probablement no ho és. La convocatòria és il·legal i punt. La sentència ja està dictada. Efectivament, el regne unit d’Espanya i el Regne Unit de les illes Britàniques no són el mateix. No només difereixen els marcs constitucionals -premodern i postmodern el britànic; modern amb una concepció decimonònica de l’estat-nació el espanyol-, difereixen els marcs culturals.
El unanimisme que sol criticar-se a Catalunya -la innegable hegemonia del discurs sobiranista en l’àmbit oficial i en els mitjans de comunicació públics-, té ara com a rèplica 1 organicisme estatal sense fissures. La Brigada Aranzadi al galop. La rotunditat com a mecanisme d’afirmació d’unes estructures estatals secularment forts, ara inquietes, molt inquietes, no només per la qüestió catalana. Inquietes per la crisi econòmica, encara no resolta, pel fort desgast de les institucions com a conseqüència d’una esgarrifosa successió de casos de corrupció, i per la incerta reacció social en les pròximes cites electorals, ve un any 2015 molt complicat.
L’estratègia governamental sembla clara. Missatge rotund a l’Espanya d’ordre – “o nosaltres o el caos” -, reafirmació de la Constitució, i disposició al diàleg després del 9 de novembre, si no hi ha trencament de la legalitat en les pròximes setmanes. Rajoy manté en aquests moments una fluida comunicació amb el nou secretari general del PSOE, Pedro Sánchez.
A Catalunya, Artur Mas no va tenir dificultat ahir per capitalitzar políticament la resposta berroqueña de l’aparell de l’Estat. Tanta pressa i tanta rotunditat alimenten al sobiranisme com a corrent principal de la societat catalana. Per als indecisos, que són molts, el llenguatge governamental no és cap estímul. El Govern d’Espanya no parla aquests dies dirigint-se, de manera preferent, als ciutadans de Catalunya. Mai ha dit: “vosaltres els catalans”. El dia que ho fes, alguna cosa substantiva canviaria. Potser no ho faci mai. El més probable és que no ho faci mai. El prioritat del Govern és en aquests moments el sòcol de l’electorat conservador a Espanya. Aquests sis milions d’electors imprescindibles per afrontar un cicle electoral molt complex. “O nosaltres o el caos”.
Aquesta estratègia, repeteixo, alimenta al sobiranisme català. El ‘Partit del President’ segueix ocupant el centre de l’escena a Barcelona, amb ERC al flanc, llançant advertències contra qualsevol flexió o retrocés. La relació entre els dos components principals del corrent sobiranista -Convergència en metamorfosi després de l’enfonsament de Jordi Pujol i una Esquerra Republicana que ara no voldria guanyar unes eleccions al Parlament- pot anar complicant a mesura que passin els dies. L’Assemblea Nacional Catalana en el seu punt, convocant mobilitzacions davant dels ajuntaments. Aquesta nit.
I unes paraules del portaveu del Govern de la Generalitat, Francesc Homs, que no poden passar desapercebudes. La intenció del govern català de no posar als seus funcionaris en risc d’inhabilitació. La baula feble de l’actual cadena de tensions són els funcionaris de la Generalitat que poguessin intervenir en la consulta suspesa. Per l’aparell de l’Estat és més fàcil, políticament i jurídicament, castigar els funcionaris, un a un, d’activar l’article 155 de la Constitució (suspensió total o parcial de l’autonomia), o procedir judicialment contra el president de la Generalitat i seus consellers.
Dos o tres anotacions més. Cal parar atenció aquestes setmanes a la relació entre bambolines entre PP i PSOE. Rajoy i Sánchez mantenen una línia de comunicació constant. Els socialistes van tenir la setmana passada una reacció bastant moderada -millor dit, continguda-, davant la retirada de la contrareforma de la llei de l’avortament i la dimissió del ministre Alberto Ruiz-Gallardón. Atenció a les paraules de Rajoy ahir, mitjanament favorables a la reforma constitucional. Respecte d’això, hi ha una dada que no hauria de passar desapercebut. Una reforma substantiva de la Constitució requereix l’acord dels 2/3 del Congrés dels Diputats i del Senat. Al Congrés això obliga a obtenir el suport de 234 diputats. En aquests moments, PP i PSOE sumen 296 diputats, majoria més que suficient per poder pilotar un projecte de reforma constitucional, tot i que la negociació estigués oberta a altres grups. Una vegada aprovats els canvis en primera instància, la Constitució diu que s’haurien dissoldre les Corts, convocar eleccions i ratificar la reforma amb els dos terços de les noves càmeres. No és fàcil.
Permetin-me una observació. En l’actual conjuntura política, marcada per una creixent fragmentació de les ofertes polítiques, és possible imaginar que al Parlament del 2016 -sense reforma constitucional a la agenda-, PP i PSOE tinguin dificultats per sumar 234 diputats. Abordar llavors la reforma constitucional seria molt més difícil i costós. Segons com, impossible.
Ara és aritmèticament més fàcil, però només queda un marge d’uns vuit mesos. Un marge relativament curt. Potser massa. No seria fàcil armar un consens immediatament després de Nadal i en vespres de les municipals. Un pas molt estret, però no del tot impossible.
Unes eleccions generals al novembre del 2015 -oa finals de gener del 2016- amb la ratificació de la reforma constitucional com a primera tasca del nou Parlament, és a dir amb un lema fort, podrien ajudar els dos partits principals a assolir els dos terços. Un escenari arriscat, sens dubte, però no del tot desgavellat.
La competició/cooperació PP–PSOE és en aquests moments una dada tant o més important que la maquiavèlica cooperació/competició entre CiU i ERC a Catalunya. I l’acord o desacord entre populars i socialistes sobre la modificació de la llei electoral municipal serà en les pròximes setmanes un indicador molt potent de les línies reals de consens. Tinc la impressió que aquesta proposta, frontalment rebutjada pels socialistes, s’està allunyant ara del centre de l’escena. No està arxivada encara, però podria ser envasada al buit l’espera d’una negociació política més àmplia.
Un quadre complex. Molt complex.
