De tant en tant a un li toca enfilar-se a l’AVE per resoldre algun assumpte madrileny i, abans d’enlairar-se de Sants, de sobte s’adona que el viatger que s’asseu al seient del darrere s’assembla enormement a Alfredo Pérez Rubalcaba. I mentre se’l mira per sortir de dubtes, el mirat també el mira a ell, es creuen les mirades i llavors no queda més remei que dir «Molt de gust, senyor Pérez Rubalcaba», mentre les mans es troben i l’altre respon «encantat», o una cosa per l’estil. I un celebra que el cap de l’oposició viatgi en classe turista i no com Josep Bargalló o Carod-Rovira, amb qui a un li va tocar compartir viatges a Madrid i Nova York (el primer en classe club i el segon, amb un gran seguici perfectament inútil, en primera, amb guardaespatlles inclòs).
I al cap d’una estona un veu que Pérez Rubalcaba torna de la cafeteria amb un biquini (mixto de jamón y queso, en llengua madrilenya) i una ampolleta d’aigua mineral, i ell i els seus sucs gàstrics se’n recorden que gairebé no han esmorzat i els entra una urgència vital d’ingerir alguna cosa (¡un esplèndid biquini amb la seva efervescent Coca-Cola!). I busca i rebusca la cartera a les butxaques de la seva jaqueta, però no la troba, regira en el mínim maletí per a una sola nit i tampoc, s’agenolla com un gos per veure si les seves targetes de crèdit, els seus bitlletets i la seva T-10 han caigut a sota dels seients, però res de res: cartera definitivament perduda.
Un bitllet de cinc
I quan un se sap definitivament miserable i afamat fins a arribar a Madrid, on encara li queda algun amic, no veu una altra solució que demanar-li un préstec al seu molt recent amic el secretari general del PSOE. «Perdona, Alfredo, he perdut la cartera. ¿T’importaria deixar-me uns quants diners per menjar?». I ell: «¡Només faltaria, home!», mentre es treu de la butxaca dels pantalons tres bitllets: un de 50, un de 20 i un de 5. Per tonta dignitat vaig optar pel petit, malgrat que sabia que no m’arribaria per al somiat i torrat pa anglès amb pernil i formatge, que, amb refresc, me’n costava set. Vaig entretenir la fam amb un pack d’escarransides llonganissetes, uns bastonets i una Coca-Cola que es van ajustar exactament al meu pressupost.
A la nit, ja sopat i amb uns dinerets a la butxaca, vaig coincidir en un bar pròxim a la plaça de Santa Ana amb el diputat republicà Joan Tardà, el qual, al referir-li l’anècdota, em va instar, absolutament de broma, a no tornar-li el préstec al meu protector a compte del que Madrid ens roba. No sé si confiar-li els diners a Pere Navarro i demanar-li que els entregui a Pérez Rubalcaba el dia que es vegin, o bé introduir un bitlletet de cinc euros dins d’un sobre adreçat a la seu de Ferraz a nom del meu benefactor amb una nota que digui simplement: «Moltes gràcies, Alfredo».
Article públicat a El Periódico
