Avui fa un mes que el Parlament de Catalunya va aprovar, per 85 vots a favor, la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya. En aquest breu període hi han hagut moltes reaccions (crítiques les més sorolloses) sobre el contingut de la resolució parlamentària, com les que han expressat Foment del Treball, el Cercle d’Economia i els presidents de les dues grans entitats financeres catalanes.
Si bé és cert que en moments de malestar polític i de desorientació governamental és fàcil atrevir-se a donar receptes màgiques per millorar el funcionament de la res publica, és paradoxal que en temps de profunda crisi econòmica els empresaris catalans dediquin més energies a realitzar recomanacions polítiques que a reconèixer i esmenar els errors comesos en el passat. En un pols entre la voluntat democràtica i els negocis privats, els lobbies econòmics de Catalunya tracten d’influir donant arguments suposadament tècnics contra decisions parlamentàries que en realitat ofenen la seva ideologia.
L’acte d’afirmació antisoberanista que va voler organitzar Foment del Treball la setmana passada va ser un fiasco significatiu: va provocar la plantada de la Cambra de Comerç de Barcelona, de Pimec i del Cercle d’Economia, i va evidenciar una profunda divisió en l’empresariat català.Un cop més, la patronal més antiga d’Europa s’ha mostrat políticament maldestre i submisa a les consignes de la patronal espanyola, i no és cap novetat que el president de Foment, Joaquim Gay de Montellà, i el president de la CEOE, Joan Rosell, mostren una escassa sensibilitat catalanista.
El Cercle d’Economia va elaborar el document Crisi econòmica i conflicte polític, reflexions després del 25-N, que en el seu anàlisi econòmic és un cúmul d’obvietats i en la valoració política presenta un discurs dicotòmic en contra de l’exercici del dret a decidir dels catalans ia favor de la Constitució espanyola, en contra del pacte de legislatura entre CiU i ERC ia favor del diàleg entre el govern del PP i el de CiU. D’altra banda, en el document del lobby que presideix Josep Piqué no s’esmenten les mesures fiscals acordades pel Govern espanyol (es critiquen, en canvi, les adoptades pel Govern català), ni els incompliments de l’Estat, ni l’ofec financer al que està sotmesa Catalunya, ni tampoc les relacions de corrupció entre el món empresarial i el polític. No es poden donar solucions sense identificar el problema.
Finalment, els presidents de les dues principals entitats financeres catalanes també s’han afanyat a donar consells polítics i demanar diàleg entre governs, que es respecti la llei i que es recuperi la negociació del pacte fiscal com a alternativa a la via sobiranista liderada per Artur Mas. Sembla que el full de ruta convergent ha oblidat garantir els beneficis a CaixaBank i al Banc de Sabadell, ja que aquestes recomanacions polítiques es van fer a les rodes de premsa de presentació dels resultats del 2012 de les respectives entitats financeres. Després d’exhibir els seus beneficis econòmics multimilionaris davant els nassos de milers de famílies que han estat desnonades, de persones majors de 65 anys abandonades a la sort del capitalisme salvatge, d’una quarta part de la població catalana en atur i d’un altre tant que viu per sota del llindar de pobresa, van manifestar, per a més escarni, que les seves entitats bancàries van passar un annus horribilis. No és ni ètic, ni estètic (i no ho arregla ni l’obligada acció caritativa de l’obra social).
Fainé i Oliu, i els nostres governants, haurien de preguntar per què si el sistema capitalista genera a la vegada grans beneficis privats i majors perjudicis socials, no s’utilitzen els primers per evitar els segons. I si els presidents de les nostres entitats financeres, com van afirmar “humilment”, volen servir a la societat per què no proposen als nostres polítics que evitin aquests contrastos intolerables i immorals entre les desorbitades guanys privats i la misèria pública? Haurien preocupar més per una reacció social en contra d’aquesta iniquitat que pel dret a decidir del poble català.
