Jordi Ortega: El realisme neoconservador i les relacions internacionals. La rehabilitació de Hobbes desplaça a Kant

Dret i violència,

Robert Kaplan acaba de publicar, editat per RBA, La venganza de la geografia. El “realisme” dels neoconservador als Estats Units mostra el nou poder global a partir dels vell dilemes entre violència i poder, en una nova geografia. És útil per entendre des de la crisis de Síria fins a la política global climàtica i energètica.

En la crisis de Síria, de forma especial, es veuen enfrontades la legitimitat -de protegir els drets humans- i la legalitat –en el dret internacional clàssic una intervenció militar és una ingerència en un estat sobirà, per tant, conculca el dret internacional. Aquí la distinció d’Hannah Arendt entre poder i violència; és a dir, el poder no sorgeix de la violència sinó que l’ús de la violència pressuposa poder -capacitat de consens.

El “realisme” de Robert Kaplan, que rehabilita a Thomas Hobbes i desplaça -als Estats Units- el pensament liberal d’Isaiah Berlin, etc.; qualifica a Europa d’un poder “feble”, dominat per “l’idealisme” de veure el món poblat per xais i no per llops, hienes o xacals. Pels neoconservadors domesticar per la via jurídica del dret internacional el monopoli de la violència dels estats és una forma de suprimir el sentit existencial de la “política” -com autoafirmació ontològica que trobem en un Carl Schmitt.

L’esfera internacional és el govern de la violència despullada: el poder del més fort. El pensament neoconservador ens retorna el “realisme polític” de Vladimir Lenin o Mao Tse–tung la seva màxima: “el poder polític procedeix dels canons!”. Els Estats Units, una superpotència hegemònica i factor decisiu del ordre global, descobreix que Nacions Unides és un fre per la seva acció estratègica global! El dilema de rescindir de Nacions Unides sobre la idea que els Estats Units defensen els interessos global que, casualment, coincideixen amb els seus interessos nacionals. Barack Obama al discurs a la nació el dimarts, centrat en la crisis síria, va al·ludir a una “excepcionalitat dels Estats Units” -li permet aplicar la “política interna” fora de les seves fronteres. Declara ineficient Nacions Unides?

En una tribuna a New York Times Vladimir Putin respon a Barack Obama, si el dret internacional no es garantia de seguretat, els països recorren a armes de destrucció massiva per defensar la seva sobirania nacional. El llenguatge de la violència, per sobre de la política i diplomàcia és el que erosiona els tractats de no proliferació d’armes nuclear o químiques.

Les relacions entre Venus i Mart.

Robert Kaplan utilitza una metàfora: Europa viu a Venus -la pau perpètua d’Immanuel Kant– mentre Estats Units viu a Mart –el realisme conservador de Thomas Hobbes. Sabrà de geografia, però no d’història.

Estats Units després de la segona guerra mundial, amb superioritat econòmica, militar, tecnològica i política, funda Nacions Unides; un sistema de seguretat col·lectiva. La guerra de independència dels Estat Units ho és, alhora, contra dels estats absolutistes europeus, autèntics estats leviatans! La seva constitució obra amb una provocadora proclama de sobirania popular, que nega l’estat absolutista -privats de llibertat- de Thomas Hobbes.

Europa, en canvi, encara viu un sistema de leviatans sobirans. La crisis de l’euro té les seves arrels en aquest fet. La sobirania -com a vegades se’ns recorda- resideix en els estat nacions, són els únics “senyors” dels Tractats de la Unió (aquí la prohibició d’abordar la causa de crisis dels deutes nacionals com un problema comú). La unió monetària no va tenir aquell demos, el ciutadà constitucionalista del segle XVIII o XIX capaç de transferir sobirania com a la Revolució dels Estats Units. Va errar qui pensava que la integració política era inevitable després de la unió monetària. El sobirà no és el poble, com va establir Carl Schmitt, resideix en aquell que decideix l’estat d’excepció.

L’arquitectura de la Unió Europa es va fer a les escoles neoliberals de negoci. El resultat de la manca d’integració política és les divergències explosives en la zona euro; economies que competeixen amb un euro però sense cap política fiscal, bancària, etc., comuna. El dret europeu esdevé una ficció. Aquí Jürgen Habermas va proposar una via de legitimitat democràtica europea, una doble ciutadania, nacional i europea. Què diu ara el president de la Comissió Europea Barroso? La política europea s’ha de limitar a exigir responsabilitats als estat nacions pel control del dèficit fiscal. La crisi és un problema d’irresponsabilitat dels estats nacions; per tant, ni hi ha una resposta europea ni se n’espera.

Europa, més que viure a Venus, com qualifica de forma errònia Robert Kagan; cal pensar que Europa són els supervivents de Mart! Europa després de l’experiència de les catàstrofes viscudes al segle passat, dues guerres mundials devastadores, van abraçar les idees kantianes. No per idealisme sinó per realisme. Les catàstrofes no sorgeixen d’una Europa feble, sinó que va viure als anys trenta un període de totalitarisme i violència sense precedents. Hem d’esperar una altra catàstrofe per aprendre?

Nacions Unides ineficients?

Estats Units i Rússia pacten la destrucció de l’arsenal d’armes químiques del règim siri. No és molt diferent del titular del pacte de Xina i Estats Units sobre el canvi climàtic a Copenhage al 2008. La conclusió és la mateixa: al segle XXI  les Nacions Unides resulten un règim internacional ineficient. Què hem fer? Després de descarrilar les negociacions de Doha es va obrir la porta a negociacions bilaterals a la carta.

On els analistes van veure a Copenhage, ofuscat pel pensament conservador “realista”, el nou poder hegemònic al món, ara era cosa de dos, Xina i Estats Units; Alemanya veu la aliança de dos debilitats: Estats Units que vol seguir sent la potencia hegemònica del segle XX, Xina que no vol ser la potencia hegemònica del segle XXI. Un vuit de poder i lideratge. El nou poder global el tindrà aquell que sigui capaç de renovar Nacions Unides sobre els equilibri de poder al segle XXI. Les debilitats d’Estats Units i Europa, la crisi de les relacions transatlàntiques, ens aboquen a l’actual desordre global.

Podem dir que hi ha una anarquia en el règim internacional? La realitat internacional està formada per estats sobirans autònoms, el “poder dur” o hardpower. El poder de les Nacions Unides no resideix en el seu hardpower, però no és un actor sense poder, el seu poder resideix en el seu soft-power. Cap potencia hegemònica podrà tenir mai, ni assolir mai, la capacitat d’arribar a acords amb un nivell de legitimitat tan elevat com Nacions Unides.

On està el dèficit de Nacions Unides? Encara manté les estructures de 1945, un Consell de Seguretat que no reflecteix el món del segle XXI. Utilitza un llenguatge de violència, el privilegi del dret de veto el tenen les potències nuclears. El tractat de no proliferació d’armes és un tractat per tancar l’accés al club de potències nuclears. Tom Konig, ambaixador alemany amb Joschka Fische, ministre alemany d’exteriors, va impulsar una reforma de Nacions Unides. Kofi Annan va fracassar amb l’alegria dels neoconservador: el món torna a la normalitat. Ignoren el naufragi de la Societat de Nacions impulsada per Wilson (familiaritzat amb la “pau perpetua” de Kant).

Al segle XXI la seguretat no es limita a la guerra i drets humans, hi ha nous riscos ecològics, la tecnologia nuclear, biotecnologia, genètica, el canvi climàtic, etc., requereix un govern global. Una Europa Federal no fa desaparèixer els estats-nació el que té lloc és una redistribució de la sobirania. Cal una urgent redefinició del paper els estats-nació al món. Els neoconservadors sembla que viuen encara en el món de les monarquies absolutes del segle XVII. Es més, només en una Europa Federal els estats-nació tindrien noves capacitats d’acció interior i exterior. No haurien d’esperar a experiències traumàtiques per recuperar la finalitè de la integració.

Robert Kagan i els nostres polítics semblen convençuts en rehabilitar aquella doctrina de Monroe de grans “espais vitals”, que situa el poder en l’espai geogràfic. Queda advertit que Carl Schmitt va rehabilitar, desprès de la caiguda de Hitler, la construcció geogràfica del dret internacional –la base jurídica de la II guerra mundial.

Bloc de Jordi Ortega a La Vanguardia