Raimon Obiols va ser l’home fort del socialisme català durant més de 30 anys, de 1965 a 1996. Des del congrés de Tolosa del clandestí Moviment Socialista de Catalunya, on amb Joan Reventós va encapçalar el rebuig al full de ruta socialdemòcrata de Josep Pallach, fins al congrés del PSC de l’Hospitalet de 1996. Des de 1999 és eurodiputat i passa part del seu temps entre Brussel·les i Estrasburg. Ara, pocs dies abans de les eleccions catalanesc-en les quals va ser tres vegades (1984, 1998 i 1992) candidat contra Jordi Pujol -segueix convençut que el PSC és -malgrat tots els problemes- el partit que millor representa Catalunya. Admet no només problemes, sinó un cert risc de dispersió, però està disposat a fer tot el possible per evitar-la. No des de la primera línia -creu que ja no li toca-, però sí amb la màxima dedicació.
Obiols no dubta que la clau és deixar fora de tot dubte que la prioritat política és Catalunya. Espanya, i la coordinació amb el PSOE, són rellevants, però mai el primer. No s’ha de repetir que el grup parlamentari voti una cosa a Barcelona i els diputats a Madrid votin una altra diferent. És donar munició als contrincants del PSC.
Per què hi ha dubtes sobre aquesta prioritat? Perquè la primera preocupació del PSC ha estat, des de la seva fundació, catalanitzar el mapa polític, evitar que la societat catalana es dividís per raons d’origen o llengua. El PSC és encara més un partit «federador», de sensibilitats i tendències, que federalista. La seva acció política ha tingut tres eixos principals: el municipal, la política catalana i l’espanyola. I això ha conduït tant a una positiva especialització com a una perillosa «compartimentació» entre les persones que treballaven en cada un dels tres fronts.
Quin és el balanç dels 32 anys de la fusió amb la federació catalana del PSOE i el PSC-Reagrupament [els seguidors de Pallach]? No dubtaria en tornar a fer-la. El balanç és «contrastat», però globalment positiu. Res negatiu, tot i que tampoc plenament satisfactori. Han tingut grans èxits… però l’objectiu de ser la força majoritària capaç de governar Catalunya… Potser perquè els dos presidents socialistes, Pasqual Maragall i José Montilla, han deixat el Govern amb clarobscurs. No tenien darrere una majoria parlamentària cohesionada, sinó una coalició de forces diverses que rivalitzaven.
La gran transformació de les ciutats catalanes es deu a la magnífica gestió socialista. I la presència en els governs de Felipe González (Narcís Serra, Ernest Lluch i Joan Majó) va ser molt positiva. Ho creu també respecte dels governs de José Luis Rodríguez Zapatero? El judici és aquí «més contrastat», però no responsabilitza els ministres catalans, sinó al balanç global de Zapatero.
Obiols vol ser prudent -per responsabilitat- en jutjar l’actuació d’Artur Mas. Creu que la situació té aspectes positius: emergència del sentiment nacional, mobilització ciutadana i augment de l’interès polític dels joves. Però tem que tot pugui acabar en una gran frustració perquè estem en un moment molt convuls i Mas no té un projecte clar. Segons la seva opinió, el rumb és insensat i conduiria a una mena d’insurrecció cívica. I no veu els dirigents de CDC de seguidors de Gandhi.
Un nou encaix
Cal anar a un nou encaix de Catalunya a Espanya, però s’ha d’arribar sense xoc de trens, amb molta negociació i transacció. I el país ha d’estar unit. Obiols cita una conferència de Lluís Foix, a Lleida, demanant amplis consensos. I a Nicolau D’Olwer, un prestigiós polític d’Acció Catalana que va ser governador del Banc d’Espanya amb Juan Negrín durant la guerra. Deia que una Catalunya dividida no podia guanyar. Constata conats de divisió en la societat, en el si mateix de les famílies, des de la sentència de l’Estatut, i no descarta retrocessos en la unitat civil de Catalunya. El pitjor: que per falta d’unitat tot acabi en un coitus interruptus.
Pot forjar la unitat d’acord amb un gran partit central –CDC– amb altres grups petits de suport, començant per Unió, en part«satelitzats»? Creu que podria passar en un moment molt puntual, que no descarta, però que després les coses es reequilibrarien.
Per què el PSC no ha guanyat mai amb claredat-com en les legislatives o en les municipals- les eleccions catalanes? No hi ha una única causa. Obiols no es remunta als 80, sinó que creu que des dels congressos de Sitges (1994) i l’Hospitalet (1996) l’evolució va ser negativa. El PSC va perdre components de transversalitat i porositat. Va deixar d’estar orgullós de ser un partit esponja, que digeria els impulsos socials, i va preferir ser un partit més “seguidista” de l’aparell. La unitat de comandament té avantatges, però a la llarga ha desconnectat al partit de molts sectors socials… Sí, Pasqual Maragall va trencar aquesta dinàmica, però no sobre la base de l’obertura del partit, a la tornada al partit esponja, sinó pactant amb l’aparell l’eclosió d’una plataforma nova i fresca, Ciutadans pel Canvi.
Ara s’ha tancat el cicle obert a Sitges i el PSC ha de tornar a ser un gran partit esponja, amb estructures més àgils, un partit amb més xarxes i menys Nicaragua, i que els candidats surtin d’eleccions primàries. Ha de canviar i la transformació vindrà de plataformes internes… i de grups externs. És un model el Partit Demòcrata d’Obama? No li atrau l’excés de disparitat ideològica, però sí la gran porositat organitzativa. I les primàries, són compatibles amb un aparell fort i centralitzat? Rotunda negativa.
CDC és un partit amb una cúpula reduïda. La dreta pot tenir un partit empresa, professionalitzat i al servei del líder. Però l’esquerra i el centreesquerra catalans no poden seguir aquest camí. Obiols sentencia que ha acabat un temps (el de Sitges) i comença un «nou cicle». I és (cautament) optimista.
A vegades passen coses que s’assemblen a coses ja passades abans. Però la història no consisteix a un seguit repetitiu de cicles que s’obren i es tanquen. Pesen més les noves variables en joc i, en aquest moment, l’espectacular canvi d’escala global. La història ensenya, però no determina. En el PSC, 1989-2012 no és un parèntesi, és un cúmul d’episodis de degradació i d’endogàmia. L’espai polític que ocupava segueix existint però al meu parer, ja és menys difícil (tot i que ho és molt ) construir de bell nou que regenerar l’existent. I si es vol intentar, cal triar entre nostàlgia i conflicte, és a dir, conflicte.