Gemma Sala: La politització del Tribunal Constitucional. Des de quan i fins quan?
El Tribunal Constitucional ocupa la primera pàgina dels diaris cada vegada amb més freqüència. Aquest protagonisme es deu a vegades a la rellevància de les seves decisions, però més sovint ve provocada per les disfuncions d’aquesta institució i els escàndols polítics que l’envolten. El 2007, diversos partits van fer successives peticions per a la recusació de magistrats amb afinitats polítiques oposades per tal d’impedir la seva participació en la sentència sobre l’Estatut de Catalunya. El 2010, es va culminar un retard de tres anys en la selecció de nous magistrats, que va qüestionar la legitimitat del mandat d’un terç dels membres del Tribunal i va trencar amb la renovació gradual de la institució. Aquest any vam assistir al nomenament d’un magistrat amb carnet de partit, el president del tribunal ni més ni menys, que estratègicament va ocultar la seva militància al Parlament i va pagar la seva quota fins i tot amb la toga ja posada. Si bé els interessos polítics penetren totes les institucions, aquestes accions van més enllà. Estan encaminades a l’enfonsament de la legitimitat del Tribunal Constitucional i deixen constància que els nostres partits polítics estan disposats a trencar un pilar bàsic de tota democràcia a canvi de victòries polítiques puntuals i incertes.
La politització del Tribunal no és nova, però sí recent. Per a millor o pitjor, el Tribunal era una institució opaca i sòbria. Es presentava com un cos col·legiat, reticent als vots particulars per por a debilitar la seva veu i a donar a conèixer al públic la personalitat dels seus membres. Tots per un i un per a tots -en què aquest un era donar credibilitat a la institució. Les entrevistes al president del tribunal eren escasses i les seves declaracions tan vetllades que havien de deixar al periodista mossegant el llapis i al lector no especialitzat en brases. Només a la seva sortida, els magistrats presidents es permetien fer algun retret poc convincent sobre l’ús que alguns feien del tribunal o marcar una direcció política poc més comprometedora que els discursos del Rei. En aquest silenci és quan la institució gaudia major popularitat. Encara que en general la població coneix només vagament les funcions del Tribunal Constitucional, el 1998 el 23% expressava un alt nivell de confiança en la institució i només el 11% confiava poc en ella (CIS Baròmetres 2309 i 2984). Després de repetits exercicis de politització per part dels partits, el Tribunal ja no gaudeix de tal estima. El 2013 ja només el 10% li dóna els valors més alts i el percentatge que li dóna menys confiança s’ha més que triplicat, arribant a un 38% (Figura 1).
Figura 1. Nivell de confiança en el Tribunal Constitucional
Font: Centre d’Investigacions Sociològiques, Baròmetres 2309 i 2984
Tant l’esquerra com la dreta, el centre com les autonomies han tingut victòries gratificants en seu judicial. També derrotes doloroses. Com a conseqüència, els partits han après a comportar-se estratègicament. No és casualitat que els governs central i autonòmics, independentment del seu signe polític, hagin convergit a guanyar al voltant del 70% dels casos que porten al Tribunal. La Figura 2 mostra l’evolució del percentatge acumulat de casos guanyats pel govern que els planteja. Aquesta xifra creix de forma incremental i sistemàtica, fins al punt que cada govern demandant obté una sentència favorable (encara que sigui parcialment) en dos de cada tres casos. Amb el temps, a mesura que es consolida la seva jurisprudència i es coneix el modus operandi de la institució, els diferents governs han après a litigar i seleccionen quins conflictes portar al Tribunal i quins deixar en l’arena política. Aquesta proporció és més baixa per al País Basc perquè en els primers anys van optar per una actitud de denúncia per la qual van perdre molts casos. El continuat increment de casos guanyats indica que ha après a litigar i és tan estratègic com els altres governs.
També estratègicament els partits trien magistrats simpatitzants, denuncien la parcialitat del tribunal davant sentències adverses, però no davant les favorables, es fotografien a les seves portes al recórrer els casos més visibles i surten per la porta de darrere quan els retiren, i fins i tot negocien amb els seus adversaris polítics quan volen evitar una sentència en determinats casos. Tots ells, són comportaments calculats i interessats, però en qualsevol cas entren dins de la legalitat i no boicotegen obertament el bon funcionament de la institució, ni violen la legitimitat de les seves decisions.
Aquestes estratègies són ara d’un calibre diferent. El punt d’inflexió que obre la porta a la politització continuada del Tribunal Constitucional és el dia que es va recórrer l’Estatut de Catalunya el 2006. Amb aquesta patata calenta es va transferir a dotze magistrats el poder de decidir en una sola sentència gairebé tots els aspectes de l’estructura territorial de l’Estat. Davant la incertesa del resultat, va començar aquella infinitat de recusacions seguides d’un acord implícit entre els partits per no renovar la composició del Tribunal fins que dictés sentència. I quan finalment van nomenar nous magistrats algun va ser elegit, ja no entre simpatitzants, sinó entre afiliats i assessors del partit.
Hi haurà qui digui que la politització del Tribunal ja venia d’abans. Les primeres aparicions del Tribunal en la secció d’escàndols dels diaris ja s’havien produït amb motiu del flagrant retard en la selecció de magistrats. El 1998 l’espera va ser de nou mesos. La situació ja donava indicis del secundari que era la legitimitat i bon funcionament del Tribunal davant els interessos de polítics de qualsevol signe, però no va ser tan nociva com el retard de tres anys el 2010. El limbe del 98 va ser més curt i es va deure als habituals desacords entre socialistes i conservadors sobre el nombre i perfil dels candidats nomenats per cada partit. En canvi, el retard de 2010 no només va durar molt més, alterant els ritmes de la institució, sinó que a més va ser el resultat d’una paralització pactada. No és que els partits no es posessin d’acord, és que van acordar saltar-se el torn de renovacions per congelar la composició del Tribunal, després de sol·licitar la recusació a tants magistrats com van poder, fins que aquest emetés la seva sentència 31/2010 sobre l’Estatut de Catalunya. L’ansietat i incertesa sobre el resultat d’aquesta sentència va fer còmplices a dos partits en un boicot sense precedents contra el funcionament i la imatge del tribunal.
També van ser notòries el 2003 les declaracions del Manuel Jiménez de Parga quan, ja com a president del Tribunal Constitucional, desqualificava les demandes d’Ibarretxe comparant-les amb el supòsit comportament d’un imaginari Lehendakari d’Oklahoma o qüestionava l’abast dels drets històrics de certes comunitats autònomes ressaltant el dens passat de la seva terra natal reflectit en les fonts de colors i els costums higièniques dels granadins d’antany. Semblants declaracions eren tan inesperades com poc habituals i van ruboritzar fins i tot als que compartien la mateixa opinió. Si bé el Tribunal va irrompre en l’escena mediàtica amb aquestes declaracions, no es pot dir que el marquessin com a institució sistemàticament polititzada. Es tractava de la manera de fer que podia desqualificar com a jutge davant l’opinió pública, sense afectar al Tribunal en el seu conjunt.
El cas de l’Estatut marca un abans i un després perquè va posar en relleu que el Tribunal ja no només arriben denúncies de normes concretes, com a drets en pesca fluvial, gallines ponedores o fins i tot qüestions sobre avortament i terrorisme. Per primera vegada es tractava d’una decisió sobre les regles del joc polític que afecta al conjunt del disseny autonòmic i que els polítics no han sabut resoldre en tres dècades. Si bé la jurisprudència del Tribunal Constitucional ha afectat decisivament la configuració i desenvolupament de l’estat autonòmic, el seu impacte s’ha produït de forma incremental al llarg de trenta anys. En aquesta ocasió, en canvi, es va posar en mans del Tribunal la capacitat de mantenir o canviar el sistema autonòmic a una sola sentència. Si aquest cas va arribar al Tribunal és fàcil pensar que altres temes irresolts també podrien fer-ho. Una nova llei electoral o una reforma del Senat, que també són qüestions de repartiment de poder, són candidats segurs a litigi. Per aquest motiu la politització del tribunal no s’ha acabat amb la sentència de l’Estatut i continua de manera sistemàtica.
Per la seva banda, els magistrats del Tribunal Constitucional han deixat passar l’oportunitat de protegir la institució i limitar la politització a què està subjecta. Quan, per defensar el seu president, van decidir que pertànyer a un partit polític està permès entre els magistrats, van donar a entendre que el règim d’incompatibilitats polítiques és més estricte per a jutges de primera instància que per als membres del Tribunal Constitucional. El pitjor però és que han creat un precedent que convida els partits a nomenar polítics en funcions en successives renovacions. En altres paraules, amb aquesta decisió feta per sortir del pas, el Tribunal ha deixat la porta oberta al fet que els magistrats siguin elegits com a ambaixadors del partit que els nomena. Donades les llicències que els partits ja s’han pres contra el Tribunal Constitucional no veig que serà el que els inhibeixi.
