Destruint la moral
20 d’octubre de 2024
Durant la Segona Guerra Mundial, els aliats van llançar més d’un milió de tones de bombes sobre les ciutats alemanyes i japoneses, unes vint vegades més del que van aconseguir els seus enemics. La finalitat d’aquells bombardejos estratègics era doble: es tractava de destruir estacions de ferrocarril, ports, aeroports, fàbriques, etc., per tal d’afeblir la força bèl·lica de l’enemic; i es tractava, també, de «destruir la moral» de la població bombardejada.
Sobre aquesta segona qüestió, el departament de guerra dels Estats Units va encarregar un gran estudi, tot just acabada la guerra, per avaluar els efectes dels bombardejos aeris massius de les ciutats alemanyes i japoneses. L’ «United States Strategic Bombing Survey (USSBS)», realitzat entre 1944 i 1947, va ocupar uns 300 civils, 350 oficials i 500 soldats, que van estudiar les estadístiques de producció de guerra, els informes d’intel·ligència sobre la moral de la gent, la correspondència de persones de les ciutats bombardejades, i van interrogar uns 3.000 alemanys supervivents.
A partir d’aquells materials, dos equips de científics socials implicats van arribar a conclusions diametralment oposades. L’un, dirigit per l’economista John K. Galbraith va concloure que els bombardejos havien contribuït a reforçar i endurir la moral de resistència i a mobilitzar l’esforç de guerra de la població. En canvi, un segon equip, dirigit pel psicosociòleg Rensis Likert, va concloure que els bombardejos havien desmoralitzat totalment a la població civil.
No sorprèn gens que en les conclusions finals de l’informe («The Effects of Strategic Bombing on Civilian Morale») s’imposés la segona tesi. Les indústries del ram dels bombarders, Boeing i Douglas no van parar i van fer lobby a fons. L’informe va servir per justificar la creació de la Força Aèria dels Estats Units (el 1947), per mantenir en ús els milers de bombarders construïts durant la guerra i, tres anys després, per utilitzar-los en els bombardejos estratègics a Corea.
L’equip de Galbraith va concloure que l’auge de la producció alemanya, que es mantingué i només començà a col·lapsar a la tardor de 1944, era la prova dels efectes contraproduents dels bombardeigs estratègics: «L’estrès generat pels atacs aeris va permetre mobilitzar les energies de la població». En les seves memòries, l’economista va escriure que «les nostres dades acumulades pacientment, que demostraven el fracàs desastrós dels bombardeigs estratègics, van ser essencialment ignorades». Cada director de divisió havia de signar les conclusions finals de l’ informe, i Galbraith es va negar a fer-ho, per «una simple qüestió d’honestedat intel·lectual». Ho explica amb detall Mathias Delori en un article interessant («The Positivist, the Keynesian, the Poet, and the Bomb»).
El poeta Wystan Auden, que dominava l’alemany, va treballar en l’equip de Rensis Linkert i participà en l’enquesta, a sis ciutats de Baviera. Malgrat que parlà molt poc del que considerava una de les pitjors experiències de la seva vida, Auden criticà els mètodes de la «Morale Division», que qualificà d’«involuntàriament humorístics»: «Preguntàvem [als alemanys] si els importava ser bombardejats. Anàvem a una ciutat en ruïnes i els hi demanàvem si havia estat bombardejada». També criticà l’ «argot sociopolític» utilitzat, en particular l’ús de la paraula «morale»: «La moral amb una ‘e’ al final és un disbarat psicosociològic».
«Washington, ho sé, dirà que la gent que hem entrevistat ens ha intentat enganyar, però no és així», va escriure Auden en una carta de maig de 1945 a una amiga: «La ciutat prop de la qual vivim va ser destruïda en un noranta-dos per cent en qüestió trenta minuts. No és possible imaginar-ho si no ho veus amb els teus propis ulls. … Voldria que fossis aquí per ajudar-nos, però ben mirat penso que potser no, perquè mentre t’escric aquestes ratlles estic plorant».
