Mal càlcul
1 de febrer de 2024
El vot negatiu de Junts al projecte de llei d’amnistia no és fàcil d’entendre. Hi ha qui diu que ha estat una reacció en calent, en veure que no aconseguien els seus objectius en l’estira-i-arronsa negociador de les darreres hores. Altres creuen que es tracta d’ una rèplica a les darreres actuacions dels jutges García-Castellón i Aguirre.
Els més crítics atribueixen el «no» de Junts a una marca de la casa: un estil temerari de conducció a base de bruscos cops de volant. Recorden, en aquest sentit, que quan el projecte de la llei d’amnistia va entrar al Congrés, el secretari general de Junts va dir que era «un text que compartim de dalt a baix»).
Hi ha qui pensa (entre ells, jo) que és una decisió que respòn a l’actual situació política, més o menys preelectoral, que es viu a Catalunya. Potser la decisió d’ERC, de designar anticipadament al president Pere Aragonès com a candidat a les eleccions al Parlament, va disparar les alarmes. A Junts deuen voler dramatitzar encara més el relat que mantenen des que van abandonar el govern de la Generalitat; un relat que pretén presentar-los com la força que manté la flama del Procés i que no claudica (a diferència d’ERC, que acusen d’«entreguisme», d’haver-se «satel·litzat»). Un factor addicional a tenir en compte són les tensions que afecten a Junts: les seves tormentes internes (la renúncia de l’ex conseller Miquel Sàmper, la baixa mèdica d’Aurora Madaula o l’expulsió de Cristina Casol del grup parlamentari són els últims episodis d’una indissimulable pugna de faccions), i les creixents pressions externes (l’anunci d’una «llista cívica» de l’ANC, la candidatura ultra de Sílvia Orriols, etc).
Siguin quines siguin les raons, el vot negatiu de Junts a la llei d’amnistia (que va unir-se, per raons oposades, al del PP i Vox) és descoratjador. No havia estat gens fàcil aconseguir que aquest projecte de llei d’amnistia entrés al Congrés, i les reaccions de les dretes espanyoles han estat, i continuen essent, perillosament radicals. Ara, el camí de l’amnistia encara s’ha fet més difícil. Tenia raó el president Aragonès quan deia ahir, a Brussel·les, que s’ha entrat «en una zona de risc», i que cal treballar « perquè no es posi en risc la llei i no embarranqui per sempre». Aquest perill és molt real; i no perilla la continuïtat del govern Sánchez sinó una amnistia que pot naufragar a curt termini. Un mal càlcul.
Per tal d’aconseguir l’objectiu d’una llei dl’amnistia són imprescindibles dues condicions. La primera és que hi hagi una majoria parlamentària disposada a tramitar-la i aprovar-la. La segona condició no és menys important que la primera: la llei ha de tenir rigor, ha d’oferir la màxima seguretat jurídica.
Dit d’una altra manera: l’amnistia ha de fer front a dos perills. Un és que no aconsegueixi una majoria parlamentària que li doni suport (que Junts finalment es negui a aprovar-la). Un altre perill, no menor que el primer, és la inseguretat jurídica: que la llei neixi afeblida i vulnerable davant del Constitucional, davant dels recursos que contra la llei seran presentats amb tota seguretat, davant de les instàncies judicials europees, i davant dels jutges espanyols que al capdavall l’hauran d’aplicar.
Aquestes dues condicions, o aquests dos riscos, no desapareixeran en el temps de descompte que s’ha obert amb el retorn del dictamen a la comissió de Justícia del Congrés. Això, a Junts, ho saben. Han de saber també, com escrivia ahir Jordi Juan («Junts es juga l’amnistia»), que el govern que presideix Pedro Sánchez té molt clar que «és millor renunciar a la llei que redactar un text sense cap possibilitat de prosperar davant del Tribunal Constitucional o dels estaments judicials de la Unió Europea».
Si a Junts acaben predominant els «empitjoradors» (els que desitjaven un govern del PP i de Vox després de les eleccions del 23 de juny, per allò d’«accentuar les contradiccions»), ho veurem en les properes setmanes. No farien caure el govern Sánchez, però farien fracassar l’amnistia. Un mal càlcul.
