Raimon Obiols: L’apunt del dia/287 (Madrid 2023, Barcelona 2017)
Madrid 2023, Barcelona 2017
20 de novembre de 2023
Jordi Llovet, parlant de James Joyce, comentava fa poc la situació d’asfíxia que pels intel·lectuals significa el clima nacionalista en els països on «es consideren legítimes unes opinions que van en un sentit, i il·legítimes o menyspreables les que van en sentit contrari». Evocant els anys del Procés, deia Llovet que «no cal ser un nacionalista espanyol per creure que el nacionalisme català ha anat per un mal camí».
El contrari també és cert: no cal ser un nacionalista català per considerar que el nacionalisme espanyol està utilitzant els mateixos mètodes d’exaltació identitària, d’execració i anatema, de denuncia i persecució dels traïdors (la «Anti-España»). S’està intentant construir un sistema de fortificacions i trinxeres que recorda el de l’era pujolista, que portà al clímax del Procés, i que encara ranqueja a Catalunya.
Les coincidències entre el Madrid d’aquests dies i la Barcelona de 2017 són múltiples: ultra les manifestacions multitudinàries dels uns i dels altres, els vespres de Ferraz recorden les nits flamejants d’Urquinaona; els talls de l’A-6 dels uns recorden els de l’AP-7 dels altres; les vetlles montserratines dels uns han estat replicades pels rosaris preconciliars dels altres. A més, hi ha una idèntica fascinació estètica pel banderam com a peça vestimentària; es desenterra l’ heràldica del passat més retrògrad, etc.
És una mena de mimetisme que du a competir: a veure qui guanya el Guiness dels tumults identitaris, amb Telegram com a tecnologia i el relat de la nació ofesa com a carburant. De moment, Barcelona guanya en contenidors cremats, i Madrid en creativitat esperpèntica: nines inflables costat per costat de crucifixos.
A les dretes espanyoles, aquesta situació els hi va molt bé: subministra un relat d’alta tensió, que miraran de fer durar, perquè estimula els negocis polítics i dissimula els d’altra mena. Però pot dur a la societat espanyola a repetir i exacerbar els mateixos conflictes inútils, les mateixes discussions, les mateixes ruptures entre amics, familiars i veïns que vam viure a Catalunya en els anys de la febrada processista. És una plaga bíblica que caldria evitar.
