Raimon Obiols: L’apunt del dia/302 (Pactes, problemàtica, «solucionàtica»)
Pactes, problemàtica, «solucionàtica»
17 de desembre de 2023
Els grups del PSC i de Junts a la Paeria de Lleida han pactat el Pressupost de 2024. Han signat l’acord el Paer, Fèlix Larrosa, la quarta tinent d’alcalde, Carme Valls, i la líder del grup de Junts, Violant Cervera.
Hi ha com a mínim dos criteris per tal de valorar aquestes enteses locals: el primer és fixar-se en el seu contingut, i el segon és veure la «política» que posa de manifest. Polítiques i política no són ben bé el mateix (els anglosaxons ho distingeixen: politics, policies). Ho explica molt bé Sílvia Paneque en un article d’avui a El Punt Avui, que es titula precisament Política i polítiques.
A Lleida, per exemple, l’acord és sobre polítiques a la ciutat: sobre el Pla de l’Estació, la revisió del model firal, el Museu d’Història de la Ciutat, etc., fins a una trentena de punts. Però també es discuteixen les implicacions polítiques de l’acord.
A Lleida, Junts havia format part del govern de coalició amb ERC entre 2019 i 2023 (essent Paer en cap Miquel Pueyo, d’ERC). Ara les aliances han canviat. A ERC, naturalment, l’acord no ha agradat gens, i l’han criticat. Acusen a Junts d’incoherència: «De nou, Junts ha venut al PSC el seu llegat a un preu massa barat», ha dit la seva portaveu.
El joc creuat d’acusacions entre Junts i ERC pels seus acords locals amb els socialistes ve de fa anys. Fa pocs mesos, al Parlament de Catalunya, el portaveu de Junts va interpel·lar al president Aragonès pels pactes entre ERC i PSC a les diputacions de Lleida i Tarragona. “Aquesta és la seva manera de refer la unitat independentista?“, li va recriminar. El titllà de «president tutelat» i va exigir que es revertissin els acords. La rèplica d’Aragonès era fàcil: li recordà que Junts governava amb el PSC a la Diputació de Barcelona.
Es poden establir, en general, uns criteris que permeten caracteritzar els diferents partits en relació a la seva major o menor capacitat de pacte. Hi ha partits més «monistes» i partits més «pluralistes». Els uns són més intransigents, posen més línies vermelles, fixen vetos. Els altres són més pragmàtics i tolerants, més oberts als acords. Els primers estan més dedicats a «la política»; els segons, a les polítiques. Els primers se centren més en la «problemàtica»; els segons, en la «solucionàtica».
També es pot observar una mena de llei general: com més es decanten al populisme, menys marge tenen els partits a l’hora de fer aliances i acords. Els populismes són reticents al pluralisme i a la pràctica de la concessió. Com que es basen en preteses divisions morals, veuen els pactes com una traició a la causa sagrada corresponent, com un contacte amb els «impurs» que contamina la causa, o la traeix.
Qui hagi llegit aquest darrer paràgraf pot pensar que em refereixo als retrets que es fan recíprocament els partits del Procés. Sí, però no únicament. A Polònia, el partit de Tusk pot fer acords i governar, mentre que el partit populista i ultraconservador (Llei i Justícia), malgrat haver arribat en primera posició en les recents eleccions, no pot pactar amb cap altre. A Espanya, si fa o no fa, passa el mateix: com més nacionalpopulista es fa la política del PP, menys pactes possibles té a l’abast (i queda en mans de Vox).
P.S.- La capacitat de pacte no s’ha de confondre amb manca de principis o comoditat. La «solucionàtica» pot implicar riscos i costos considerables: el carrer Ferraz n’és testimoni.
