« Sobre el socialisme | Inici | Editorial de Nou Cicle: L’àgora té drets! »
El “monstre dolç” i l’esquerra
Per Raimon Obiols | 11 May, 2011
Imprimir
M’ha sorprès que, en el seu pròleg al llibre “Pour changer de civilisation”, que aplega les contribucions de cinquanta investigadors i ciutadans al projecte del PS francès, Martine Aubry, citi d’entrada, no només a Zygmunt Bauman (la referència a la “modernitat líquida” s’ha convertit quasi en un tòpic), … sinó també a Raffaele Simone.
Lingüista de renom, assagista, Simone és autor d’uns llibres interessants sobre el present d’Itàlia i d’Europa (Il Paese del Pressappoco ,Garzanti 2005, o Le Monstre doux. L’Occident vire-t-il à droite?, Gallimard 2010).
La visió de Simone, home d’esquerra, és dura i severa. Diu que a Europa l’esquerra no és portadora d’un gran projecte a l’alçada del nostre temps, i que en canvi hi una nova dreta que està generant un sistema, que qualifica de “monstre dolç”, i que de moment està guanyant la batalla.
Simone s’inspira en Tocqueville, que en el seu llibre La democràcia a Amèrica, descriu una possible “nova forma de dominació” (…) una “ingerència en la vida privada dels ciutadans, desenvolupant un autoritarisme ‘més estès i més dolç’, que ‘degradaria els homes sense turmentar-los’.
Seria un nou poder, deia Tocqueville, per al qual “els antics mots de despotisme i de tirania no convenen” i que podria transformar els ciutadans en “una multitud innombrable d’homes semblants girant sense repòs per a procurar-se petits plaers (…) de tal manera que cada un d’ells, aïllat, és fés estranger al destí dels altres”, remetent-se a “un poder immens i tutelar que s’encarregaria de proveir els seus gaudis (…) i els voldria fixar irrevocablement en la infància. Un poder que vol que els ciutadans es diverteixin mentre només pensin en això (…) No trencant les voluntats sinó ablanint-les, apagant-les, atordint-les”.
Simone creu que aquesta profecia s’ha realitzat. Per a ell, la Itàlia berlusconiana n’és l’avantguarda, el prototipus realitzat: “un règim global de govern, i també un sistema mediàtic, televisiu, cultural, cogmitiu, una forma d’ambient infantilitzador persistent que pesa sobre tota la societat.”
“És un règim”, diu, “que es recolza en una dreta anònima i difusa associada al gran capital nacional i internacional, més pròxima als medis financers que industrials, potent en els mitjans de comunicació, interessada en l’expansió del consum i de la diversió, que li semblen la veritable missió de la modernitat, decidida a reduir el control de l’Estat i els serveis públics, refusa la lentitud de la presa de decisió democràtica, menysprea la vida intel·lectual i la recerca, desenvolupa una ideologia de la reeixida individual, tracta d’emmordassar l’oposició, és violenta enfront de les minories i és populista en el sentit que passa per alt la democràcia en nom del que ‘vol el poble’.”
El “monstre dolç “, diu Simone, imposa tres manaments. “El primer és consumir. És la clau del sistema. El primer deure ciutadà”, diu. “La felicitat rau en el consum, el shopping, el diner fàcil; es prefereix el malbaratament a l’estalvi i a la sobrietat, el manteniment de l’estil de vida al medi ambient”.
El segon manament és “divertir-se”: “L’entreteniment s’imposa, marca el ritme del calendari, fins i tot a casa, on la tele, la consola de joc i l’ordinador ocupen l’espai central (…) Fins i tot l’actualitat més greu esdevé diversió, espectacle, jocs de video en temps real o fulletons emocionals (…) Els debats polítics es fan a cop de petites frases, d’exhibició de people, i fins hi ha ministres que apareixen nus a les revistes, com Mara Cafagna, ministre de la igualtat d’oportunitats, o Daniela Santanché, sots-secretària de no-se-què…”
Sota el règim del “monstre dolç”, la realitat s’esborra darrere l’entreteniment. “Res no és greu, important. Després de la feina, la vida esdevé un carnaval, les grans decisions les prenen la ‘beautiful people’ dels polítics i els grans patrons, tot esdevé pixel·lat, virtual, irreal, vida de ‘stars’”. “La crisi econòmica, l’especulació financera, els plans d’austeritat, els atemptats a les llibertats i les col·lusions entre homes polítics i món dels afers són episodis ràpidament oblidats d’un gran ‘reality show’”.
El tercer manament és el culte al cos jove, a la vitalitat, a la infantilització dels adults. Aquí, diu Simone, “el ‘monstre dolç’ es manifesta de mil maneres, terroritza els que prenen pes, arrugues o anys”. “El rejoveniment ha esdevingut una indústria pesada. Cal fer règims, esmerçar fortunes en cosmètics per aparèixer llis, esvelt, adolescent. Cal invertir en cirurgia estètica, lifting i bótox, com Silvio Berlusconi, el bronzejat perpetu”.
Tot això, comenta Simone, “té conseqüències morals”. “S’expandeix un egoisme arrogant, juvenilista, hipervitaminat, que exhibeix un menyspreu obert per la fatiga, pel cos sofrent, pels vells, els lletjos, els minusvàlids, per tots els que desmenteixen el mite de l’eterna joventut.” “Es rebutja tota postura adulta, reflexiva, intel·lectual, titllades de ‘out’, inútils, tristes. És obligat estar en la ‘ona’, tot ha d’anar de pressa, l’èxit, els diners… En els seus assaigs, Zygmunt Bauman es demana, desemparat : “On és la compassió?” Heus ací el “monstre dolç”, un món de diversió sense compassió.”
L’esquerra, afegeix Simone, no sembla haver comprès, a diferència de la nova dreta, aquesta convulsió “civilitzacional”. Per això perd a Itàlia i a molts països d’Europa. Creu que, reafirmant els seus valors constitutius, sense edulcorar-los, l’esquerra hauria de proposar no només programes socials i econòmics, sinó també un projecte cultural i social ambiciós per a reparar els danys profunds generats pel “monstre dolç”.
Categories: Politica europea, Socialisme | Sense Comentaris »