« “Franquisme sociològic” | Inici | Contra la llei de la gravetat »
Catalunya, un sol poble
Per Raimon Obiols | 21 September, 2010
Imprimir
“¿Pero que narices hace un tío de Iznájar haciendo el paripé en la Diada de Cataluña?” S’ho demanava l’altre dia un radiofonista de l‘emissora de Jiménez Losantos, que no escolto, i ara ho llegeixo a la premsa. També veig que va afegir: “Ver a Montilla ejerciendo de más catalanista que nadie al frente de la Generalitat es, casi, casi, como ver a un negro al frente del Ku Klux Klan. Ver a Montilla asistir a la Diada es como ver al negro que está al frente del Ku Klux Klan asistir a los actos de conmemoracion del centenario de esa organización criminal y ver como el resto de los militantes se dedican a silbarle al grito de negro de mierda”. El mateix dia, llegeixo un article d’un membre de la fundació del senyor Prenafeta, que escriu que “Montilla és l’últim polític actiu que queda del franquisme a Catalunya”.
No s’hi posen per poc. Els sectors més radicals dels nacionalismes espanyol i català estan competint en extremisme verbal. Pels uns, el president de la Generalitat és un “traïdor” a Espanya; pels altres, un “xarnego”, un “franquista” o un “traidor”, en aquest cas no a Espanya sinó a Catalunya. La llista dels insults no acaba en el l’actual president de la Generalitat. “Els Pujol, els Maragall, els Putosaures (sic), Els Duran Lleida, els Ridao, els Obiols, els Mas, els Puigcercós, els Romeva i tota la corrua de liquidadors de somnis, són agents de l’Espanya imperial, al servei dels més grans enemics que mai no ha tingut Catalunya”, acaba d’escriure un seguidor de Carretero. Però és evident que també Carretero i Laporta corren el risc d’acabar un dia o altre a la llista.
Els extrems als que alguns han arribat, en el camp dels insults i de la radicalització de la nostra vida col.lectiva, comencen a fer una certa por. És evident que hi ha gent que vol recuperar el poder, a Espanya i a Catalunya, i que el vol recuperar al preu que sigui, encara que el resultat sigui fracturar el país, trencant la nostra unitat com a poble.
El caràcter històricament més positiu del catalanisme ha estat la seva formidable capacitat de producció de sentiments de pertinença comuna, respectuosos de les identitats d’origen. El repte fonamental que es planteja a la Catalunya del segle XXI consisteix en garantir la continuitat d’aquest sentiment de pertinença comuna de tots els seus ciutadans i ciutadanes, hagin nascut on hagin nascut i tinguin la llengua materna que tinguin. D’això n’hem dit la Catalunya gresol: la Catalunya de tots i de totes, una Catalunya de ciutadans i ciutadanes vinguts de tots els horitzons. En la mesura que el president Montilla representa un símbol d’aquest procés, s’entenen els motius dels qui l’ataquen i l’insulten. No poden suportar la unitat civil catalana, la causa comuna d’un catalanisme democràtic i plural.
El risc que es planteja a la Catalunya d’avui és el de la interrupció d’aquest procés d’unitat civil, amb la creació d’una fractura de creixent confrontació d’identitarismes de signe antagònic (catalanofòbia contra hispanofòbia), en un marc de disgregació social, cultural i política, i d’apatia i abstencionisme de la majoria de l’electorat.
L’assimilisme nacionalista espanyol està apostant activament per aquest escenari de confrontació i dispersió. Ningú no els hauria de fer el joc. Volen la interrupció del procés de fusió col·lectiva de la societat catalana, de la “Catalunya de tots”, del “som i serem un sol poble”. Volen una fractura comunitària a Catalunya, amb una separació d´identitats estàtiques i contraposades, en la que esperen que la espanyola de matriu castellana acabi esdevenint dominant. Cal estar atents, en aquest sentit, a la realitat actual del País Valencià.
A Catalunya, allò que ens cal garantir en tot moment són dues coses. En primer lloc, mantenir un sentiment àmpliament majoritari de pertinença a una mateixa societat comuna; la unitat civil del poble de Catalunya, la consciència col·lectiva, la voluntat democràtica comuna, l’idenitificació de Catalunya amb uns objectius de convivència, igualtat i de llibertat de tots els seus ciutadans i ciutadanes. I, en segon lloc, que aquest sentiment de pertinença comuna permeti que la societat catalana vagi establint lliurement, sense manipulacions i divisions, la nostra identitat col·lectiva, de manera democràtica i pluralista.
Quan parlem de federalisme no ens referim únicament, ni tan sols prioritàriament, a la necessària modernització (potser seria més adequat dir normalització) plurinacional de l’Estat espanyol. Ens referim a la necessitat imperiosa de federar permanentment els ciutadans i ciutadanes de Catalunya en un sol poble, cohesionat i lliure.
Categories: Política catalana, Política espanyola | 1 Comentari »
September 28th, 2010 a les 4:43
[...] no us podeu perdre la confer?ia de Llu?Foix ?Catalanisme al segle XXI? i els articles de Raimon Obiols al seu bloc ?Catalunya, un sol poble? i Joaquim Coello ?Estem en una [...]