« La ressaca del “no” irlandès | Inici | Delors i Rocard, sobre la “directiva retorn” »
Europa: cal canviar
Per Raimon Obiols | 17 June, 2008
Imprimir
El “no” irlandès obliga a un replantejament molt seriós de la manera com s’està desenvolupant el procés d’unitat d’Europa. Si bé aparentment no sembla tan greu com el doble “no” a França i als Països Baixos el 2005, a mí em sembla que ho és més, per dues raons:
1/ una és de caràcter jurídico-polític: un nou referèndum a Irlanda no és probable; i al cap de l’any, encara que tots els altres estats membres hagin ratificat el Tractat de Lisboa, aquest no podrà aprovar-se si no hi haurà la requerida unanimitat. A això es respon ara alegrement dient que “el problema el tenen els irlandesos“, que “se n’hauran d’anar“, etc. Però no és així, simplement: no se n’aniran per pròpia voluntat, i ningú els obligarà a fer-ho. Caldrà aleshores recórrer a sofisticades i hipòcrites operacions que poden augmentar la sensació general d’incomprensió i allunyament entre les opinions públiques i les institucions de la UE.
2/ El segon problema és més de fons. Si es fessin consultes populars sobre el nou Tractat a tots els estats membres, algú dubta que el “no” es produiria indefectiblement en alguns altres països, com ha passat a Irlanda? En un fons de crisi econòmica, hi ha un descontentament bastant general sobre com es gestiona Europa en els afers quotidians, sobre la pràctica democràtica a Europa, sobre la qualitat de les polítiques i dels dirigents europeus. A més, als ulls dels “d’abaix“, la imatge d’Europa s’identifica progressivament amb els personatges i les polítiques d’una dreta que governa a la majoria dels estats membres i que és, per tant, una clara majoria del Consell europeu. Dues iniciatives de directiva de la Comissió (la de “retorn” i la del “temps de treball“) han reforçat darrerament aquesta percepció.
En aquest context les crides a reflexionar (Sarkozy: “cal que reflexionem tots junts“) sonen a sarcasme. Sempre es bò reflexionar, però quan les coses van tan malament, allò que cal és dir que ja en tenim prou d’aquest color, que cal canviar, i fer-ho depressa.
Aquest canvi s’ha de bastir sobre la base que als països europeus hi ha una clara majoria que és favorable a la continuació de la unificació europea, per bé que sigui crítica amb la manera concreta com s’està verificant aquests darrers anys.
Què fer, aleshores, per canviar de ruta? Algunes iniciatives, que no requereixen noves negociacions de tractats, es poden fer de manera immediata. Això requereix, entre altres coses, que el Partit socialista europeu es posi les piles i prengui la iniciativa.
Cal donar la màxima prioritat als problemes de la gent, evitar les falses promeses i parlar clar: dir que hem de canviar l’actual majoria de dretes a Europa. “Si volem que els ciutadans donin suport a Europa, hem de crear l’Europa dels ciutadans“, ha declarat el president del Partit socialista europeu, Poul Nyrup Rasmussen, i té tota la raó. Les dretes faran allò que creguin més convenient pels seus interessos, però nosaltres tenim l’obligació de fer allò que creiem més convenient pels interessos de la gent. Calen noves majories i nous governs de progrés a Europa.
Cal construir els partits europeus i reforçar el Parlament europeu. Cal, en especial, desenvolupar amb força l’espai socialista i progressista europeu, utilitzant totes les possibilitats que ofereix la campanya de les eleccions europees de juny de 2009. Fins ara, els partits polítics no han volgut o no han sabut organitzar-se en l’àmbit europeu. Les campanyes per les eleccions europees han estat sempre nacionals, i els projectes dels partits europeus i dels seus grups al Parlament europeu han estat de minima minimorum a causa de les diferències entre els distints partits nacionals. Cal que per a les eleccions de juny de 2009, cada partit europeu proposi un programa concís i concret, i digui quin és el seu candidat o candidata a la presidència de la Comissió europea, en comptes d’esperar que sigui el Consell europeu de caps d’estat i de govern qui proposi un nom.
Cal democratitzar la nominació dels dirigents europeus. Fins ara, aquesta és fruit de negociacions a porta tancada entre els caps d’estat i de govern, i el Parlament europeu ratifica les propostes. Sarkozy havia ja començat a negociar un paquet de noms (presidència de la Comissió, presidència del Consell, presidència de l’Eurogrup, ministre d’afers exteriors) per a la cimera europea de desembre que presidirà (és a dir, volia noms acordats per la cúspide abans de les eleccions europees de juny de 2009). Una de les virtuts del “no” irlandès és que retrassa aquesta “qüestió de noms” i obre la possibilitat de plantejar-la com un element central de la campanya electoral europea, si els partits europeus proposen els seus candidats i candidates.
Cal replantejar també el funcionament del Consell europeu. Es reuneix unes sis vegades l’any i decideix sobre tots els temes importants, des del pressupost fins a la nominació dels dirigents europeus, les eventuals ampliacions, etc., amb un mètode més propi d’un directori que d’una institució democràtica.
Cal que els països que vulguin avançar més en la integració puguin fer-ho i ho facin. Si altres no volen fer-ho, o volen fer-ho a un ritme més lent, estan en el seu dret, però no han d’impedir la voluntat dels altres. Si Irlanda – cosa que és molt probable – refusa la celebració d’un nou referèndum, aquesta qüestió es plantejarà ineluctablement, malgrat la seva complexitat jurídica i la seva dificultat política, i caldrà donar-hi una resposta que no estigui lligada a l’ immobilisme recurrent i el declivi progressiu del procés europeu causats pel “tabú de la unanimitat a 27“.
El grup de reflexió sobre el futur d’Europa presidit per Felipe González, que començarà a treballar el proper octubre té al davant una labor que no serà fàcil però que és molt important. Caldrà seguir els seus treballs amb la màxima atenció. Però les coses a fer, ja des d’ara, per sortir del “forat negre” d’una Europa governada majoirtàriament per les dretes, no poden esperar. Canviar la correlació de forces és fonamental, si es vol un nou impuls del procés europeu.
Categories: General, Parlament europeu, Politica europea, Socialisme | 2 Comentaris »
June 17th, 2008 a les 17:00
Benvolgut Raimon,
El punt dos és trampós.
La meva sensació ‘des de fora’ és que la incompetència i mediocritat són comuns a esquerra i dreta.
De fet ambdues són part activa en la estafa política que configuren els actuals tractats.
El somni d’una Europa unida i respectuosa, sense estats queda lluny, molt lluny.
Els lobbys, la burocràcia i l’acarnissada egolatria dels Estats, massa aprop.
Per menys a Corea dimiteix el govern en ple, i a Japó gent de be s’esbudella.
June 18th, 2008 a les 20:37
Tot això que “Cal…” està molt bé, però, també caldria començar pels de casa; si aquí tenim a partidaris d’altres partits convencent a mansalva a tot aquell que no és decanta cap a ningú que els socialistes i els populars són iguals, que sempre van de la maneta jugant al “poli bueno, poli malo”… no hi ha res a fer.
És més seriós del que sembla tot plegat i, tant la situació econòmica europea i privada, com la darrera brillant idea de treballar i no viure, no ens ajuda gens ni mica; per no parlar del ja proper dia que és tancarà l’aixeta de les subvencions, llavors es trobi qui es trobi al cap davant rebrà per tot arreu, i els partits minoritaris no tindran pietat alhora de criticar per tot, tinguin o no motius i/o arguments.
El euroescepticisme està creixent per moments entre els que van votar “NO” al Tractat i els que van votar “SI”. La comunicació fa molt de temps que ens està fallant, no tenim cobertura i el missatge arriba tallat i incomprensible, s’ha de començar per millorar les “vies de comunicació” entre Europa i el ciutadà, sense donar per fet que tothom llegeix els diaris, busca per internet o entenc una notícia llegida amb minuts a qualsevol noticiari.