« Ciberpolítica cansada? | Inici | La ressaca del “no” irlandès »
Castelldefels: el congrés de les dones socialistes
Per Raimon Obiols | 15 June, 2008
Imprimir
Fa unes setmanes em va trucar l’Albert Aixalà demanant-me un article sobre el congrés de Castelldefels del PSC (28 a 31 de maig de 1982). És per a publicar en un llibre que editarà la Fundació Rafael Campalans sobre els congressos del PSC. Li vaig dir a l’Albert que la idea no m’acabava de convèncer. Sovint, els congressos dels partits oscil·len entre extrems: o són dramàtics, quan hi ha una pugna entre sectors contraposats (i aleshores fer-ne el relat retrospectiu és una cosa bastant delicada); o, si no és així, els congressos solen ser una mica rituals o avorrits (i aleshores, per què fer-ne el relat retrospectiu?).
Però sóc disciplinat, i li he escrit l’article a l’Albert. M’ho he passat molt bé fent-lo, sobretot perquè m’ha servit per a comprovar que, a vegades, allò que sembla important en un moment donat acaba no tenint massa importància, i a l’inrevés.
El III Congrés que el PSC celebrà a Castelldefels el 1982 es plantejà aleshores com una pugna democràtica entre dos sectors, en la que, aparentment, importants diferències es posaven de manifest. En el període anterior al Congrés havíem viscut la crisi derivada de la tramitació al Congrés dels Diputats de la LOAPA: no era l´ambient més favorable per a un congrés tranquil.
Malgrat tot, la sortida del congrés fou clarament positiva: “Ambient distès en el congrés del PSC” titolava, l´endemà de la cloenda, la premsa, que ho detallava així: “La reelecció de Joan Reventós (amb un 91,7 % dels vots) en el càrrec de primer secretari i la ratificació pel plenari d´una executiva integradora dels diversos corrents del partit marcaren el final de l´assemblea dels socialistes catalans. A diferència de l´anterior congrés del PSC, aquest s´ha caracteritzat per la quasi total absència de tensions i enfrontaments“.
Rellegint els debats d’aquella època, em sembla que un i altre sector del congrés deiem en el fons el mateix (ho tracto d’explicar en l’article del llibre de la Fundació Campalans), encara que els èmfasis, els matisos o les prioritats tàctiques no coincidíssin al cent per cent. És la discussió sobre això, justament, allò que permet que un partit vagi definint col·lectivament el seu camí a través del debat democràtic.
Però vist amb la perspectiva que donen els anys transcorreguts des del congrés, a mi em sembla que es produí a Castelldefels un fet que fou molt més important i significatiu que aquell debat que ocupà l’agenda del congrés i les planes dels diaris. En aquell congrés, el PSC va esdevenir el primer partit de Catalunya i de l´estat espanyol que aprovava una quota de presència femenina en els organismes de direcció i en les llistes electorals.
Sobre això llegim, en la premsa d’aquells dies, només un parell de línies displicents: “un punt de novetat del congrés el constitueix l´aprovació d´una esmena segons la qual, en tots els òrgans de direcció i representació del partit hi haurà, com a mínim, un 12 % de dones“.
Vist a una distància d´un quart de segle (la que ens separa del congrés de Castelldefels), aquest percentatge i el rebombori que l’aprovació d’aquella esmena produí en el congrés fan somriure. Però en aquells temps la presència de les dones en els òrgans de direcció i representació era tan exigua que ara faria plorar.
És produí, a l´hora de votar aquella esmena, que no dubto en qualificar d´històrica per la seva càrrega desencadenant de dinàmiques posteriors, una divisió en l´interior de cada un dels dos grups confrontats a l’inici del congrés (molt majoritàriament masculins).
Els dos sectors es dividiren en relació a aquella esmena sobre la quota de dones. I de l´un i de l´altre en sorgí una majoria transversal, de conjunt (cal afegir que ben escassa: un 52,3 % dels vots en el plenari) que votà un canvi fonamental per endegar pràcticament el procés de feminització del partit. No fou fàcil: “L´aprovació d´aquesta esmena va estar a punt de fer anar en orris l´executiva pactada“, explicava Enric Canals, l´endemà del congrés, al diari “El País“.
Com ha escrit Anna Balletbó en un llibre de records : “El més important és que quedi per a la història, almenys per a la història de les dones, que vem ser un col·lectiu no massa extens de dones socialistes catalanes, amb alguna complicitat masculina, les que el 1982 aconseguírem establir per primera vegada a Espanya la quota obligatòria de presència de dones per mandat estatutari en un partit polític. El dels Socialistes de Catalunya“.
En l’aprovació de l´esmena, que fou defensada en el plenari per la periodista Anna Castells, tingueren un paper protagonista un grup de dones del PSC que, des dels orígens del partit s’havien organitzat al voltant de la comissió de la dona i havien decidit impulsar un procés que en aquells anys tot just començava en els nostres partits germans del nord d´Europa: la ja esmentada Anna Balletbó, Marina Bru, Maria Aurèlia Capmany, Judith Ibáñez, Enrica Mata, Marta Mata, Dolors Oms, Maria Lluïsa Penelas, Rosario Ros, Trini Sánchez Pacheco, Rosa Torné, Fina Vidal, etc. Com a delegades o com a membres del servei d’ordre del congrés desenvoluparen una frenètica activitat per tal de convèncer les delegacions, en un ambient no gens propici.
I guanyaren. El procés estava llençat: a partir d’aleshores fou impossible aturar la lògica d’augment progressiu del percentatge de la quota femenina en el PSC. I, tan important com això, l’onada expansiva de l´esmena havia començat i es mostrà imparable: vuit anys després, en el XXXII congrés del PSOE s’obtingué una quota del 25 % de presència femenina, “amb un debat“, escriu Anna Balletbó, “en el que les dones catalanes hi vem tenir bastant a veure“.
Entre les companyes d’aquella batalla congressual de Castelldefels pel 12 % de quota femenina, n’hi havia algunes que eren casades amb militars de la UMD (la Unión Militar Democrática) : Caridad Ferré, Margarita Pi de la Serra, Pilar Suero...
Ni elles ni cap de nosaltres podia imaginar en aquells moments que Carme Chacón, aleshores una nena d’onze anys a Esplugues, ben a prop de Castelldefels, hauria de ser, anys a venir, Ministra de Defensa d’ un govern socialista amb més dones que homes en la seva composició.
- Anna Balletbó, Una mujer en la transición, Flor del Viento
- Juli Busquets i la UMD, a Viquipèdia
- Bloquesfera de les dones socialistes
Categories: General, Política catalana, Política espanyola, Semblances, Socialisme | 3 Comentaris »
June 15th, 2008 a les 14:42
Anotacions per a la petita (gran) història del PSC. L’origen del debat va ser una (única) esmena sobre el tema, aprovada per l’Agrupació Socialista Universitària, després de consultar-ho amb el llavors Primer secretari Raimon Obiols. A la ponència d’Estatuts em va tocar defensar-la a mi, delegat de l’ASU al Congrés que formava part de la Comissió d’Estatuts. Quan l’esmena va passar al plebari i vam saber que el vot en contra el defensaria una dona, vam decidir que la posició en favor de l’esmena també l’havia de defensar una dona, i després de comentar-ho amb moltes companyes vam traslladar aquesta responsabilitat a Anna Castells, que ho va fer de forma brillant i convincent tot i que la votació final va ser ajustadíssima.
June 20th, 2008 a les 20:27
No tiene nada que ver con este post. Pero aprovecho tu blog para darte las gracias por tu voto negativo en el Parlamento Europeo a las restricciones de derechos para los inmigrantes.
Un saludo socialista desde Cantabria
July 10th, 2008 a les 11:48
En el següent link trobareu dos capítols del llibre que vaig escriure i que fan referència al Congrés de Castelldefels:
http://www.mediafire.com/?oyyeknepcg9