« Un dossier de “La vie des idées” sobre la qüestió catalana | Inici | Un editorial de Nou Cicle: Catalunya no està fatigada »
Intervenció de Raimon Obiols a l’executiva del PSC sobre la Conferència Oberta (15 de febrer de 2010)
Per Raimon Obiols | 15 February, 2010
Imprimir
Fa uns mesos vaig venir a una reunió d’ aquesta executiva per a presentar la iniciativa de la Conferència Oberta “Catalunya Causa Comuna“. Ara hi vinc de nou a explicar-vos què hem fet fins ara, què ens proposem fer en els propers temps i, en tercer lloc, per a discutir amb vosaltres què creiem que hauria de sortir de la nostra iniciativa.
Què hem fet
Com sabeu, hem realitzat una bona quantitat de sessions de debat, al llarg i ample de Catalunya. Hem recorregut Catalunya amb desenes d’actes públics i la participació de milers de persones. Els temes que s’han discutit han estat ben diversos i s’han agrupat dins dels tres grans àmbits que es proposaren en la crida inicial:
- La sortida de la crisi: Què està passant en aquest període de crisi i de canvis globals, ràpids i impressionants. Quines propostes es poden plantejar per tal de fer front als reptes i problemes que la crisi global suscita, per aprofitar-ne les oportunitats.
- El catalanisme del segle XXI: Els reptes i estratègies del catalanisme del segle XXI. Com afirmar el seu caràcter de causa comuna, defensar el seu pluralisme com una força, superar la confrontació de retòriques repetitives i assegurar la unitat civil del poble de Catalunya.
- La solidaritat social i la revitalització democràtica: Les bones pràctiques en el camp de la solidaritat i de la innovació socials, així com de les noves formes de participació i deliberació col·lectives, per tal de revitalitzar la nostra vida democràtica.
El balanç d’aquesta activitat ha estat positiu tant des d’un punt de vista quantitatiu com qualitatiu. Vam dir inicialment que ens proposàvem convidar a les nostres discussions a totes aquelles persones que estiguessin obertes a enraonar amb nosaltres. La resposta a aquesta invitació ha estat molt satisfactòria. No ens hem trobat ni amb negatives ni amb excuses: tothom a qui hem convidat ha acceptat participar de bon grat, i molta gent ens ha dit que esperaven una oportunitat de deliberació comuna i transversal, perquè estaven cansats del predomini de la confrontació política i mediàtica més o menys repetitiva, sobre posicions i prejudicis que es donen per descomptats.
Ha assistit i participat en els nostres debats gent que cobreix un espectre molt ample: gent de tots els partits democràtics catalans, tant del govern com de l’oposició; responsables de les centrals sindicals majoritàries, dels grups empresarials, del món cultural i acadèmic; del moviment associatiu, etc. No n’hem fet ostentació. La nostra iniciativa no és ni electoral ni a curt termini. Volem demostrar pràcticament que és possible un diàleg plural, autèntic, sense instrumentalitzacions partidistes de curta volada. Volem afirmar que la idea que Catalunya és una causa comuna és estratègicament fecunda, que és la més positiva pel país. Una Catalunya dividida no pot guanyar.
Un debat com el que estem fent, sense confrontacions ni desqualificacions, paga inevitablement, en les circumstàncies actuals, el preu de no tenir una preeminència en l’escena mediàtica.
Però si es realitza, com estem fent, amb energia, constància i amplitud, té una incidència en l’opinió pública que no és efímera i contribueix a la necessària regeneració de la nostra vida democràtica.
De tota manera, ara entrarem en una fase més visible de la nostra iniciativa, i ens interessa que els nostres debats arribin més als mitjans de comunicació. No és un objectiu fàcil, sobretot perquè ens mantindrem ferms en la nostra actitud de no contribuir a generar confrontacions.
No som partidaris ni de la manipulació política dels mitjans ni de la manipulació mediàtica de la política i mantenir-nos ferms en aquesta posició representa en aquests moments una dificultat de la que som perfectament conscients. Però si volem combatre la desconfiança, si volem regenerar la vida democràtica, ho hem de fer.
Què ens proposem fer en els propers temps
El proper 27 de març, al Centre de Convencions Internacional de Barcelona-Fòrum, hem convocat el Primer Plenari de la Conferència Oberta. Serà una jornada sencera de debats.
Es constituiran set àmbits de discussió:
1. Què esperem de l’educació d’avui
Cal un gran debat sobre la qualitat, l’autoritat i l’eficiència màxima del sistema educatiu i de la formació. Volem un sistema que democratitzi l’excel·lència, que lluiti contra la reproducció de les desigualtats socials, que pemeti l’accés de tothom als coneixements professionals i a la cultura, que reforci el paper essencial dels i de les ensenyants, i que afirmi uns objectius i uns valors compartits.
2. Els joves: motor de la participació
La joventut és el futur de Catalunya. És un sector dinàmic, plural, especialment vulnerable per l’incertesa i les dificultats de la situació econòmica actual. Debatrem sobre les aspiracions, problemes i propostes de la joventut de Catalunya.
3. Bones pràctiques i innovació social
La societat civil – les seves associacions, moviments, sindicats - ha de jugar un paper essencial en les dinàmiques de progrés de Catalunya. Volem reflexionar sobre la seva acció, els processos de deliberació democràtica, els instruments i experiències en el camp de la solidaritat social, la necessària innovació dels processos de discussió i acció col.lectives.
4. El catalanisme del segle XXI
Debatrem sobre els nous plantejaments del catalanisme, els objectius i reptes del nostre autogovern, la unitat civil del poble de Catalunya, els riscs a evitar de populisme i fragmentació, a la recerca d’una visió estratègica comuna pels propers anys, per fer de Catalunya una societat més justa i lliure, més dinàmica i segura.
5. Després de la crisi: reptes i oportunitats
Veiem la crisi actual com un greu problema però també com una finestra que ens obre noves oportunitats. Tractarem dels canvis possibles en l’economia i en la societat, en l’habitatge, el territori, el medi ambient i el paisatge. Debatrem les perspectives de transició positiva vers un model econòmic més eficient i sostenible i vers un model social més just, solidari i cohesionat.
6. Ciutadania, diversitat i cohesió: la Catalunya gresol
Catalunya és un país d’acollida i de fusió, obert i enriquit per la diversitat intercultural. Ara, la bona incorporació al país dels nous ciutadans i ciutadanes d’origen estranger representa un repte que exigeix noves polítiques afirmatives.
7. Espai 2.0
Utilitzarem la Xarxa per a expandir els debats del Plenari i rebre les aportacions de més gent.
Estic convençut que el primer Plenari de “Catalunya Causa Comuna” donarà una “sorpresa quantitativa”, pel nombre de participants, i també una “sorpresa qualitativa” pel que fa al seu pluralisme i a la qualitat de les seves aportacions.
D’altra banda, la Conferència Oberta no es clou en aquesta sessió plenària. al contrari: pretenem que aquesta sigui un element d’impuls del debat, arreu de Catalunya.
El moment polític d’aquesta primera sessió plenària
Volem que aquest primer Plenari de Catalunya Causa Comuna contribueixi a fer més positiva la situació política catalana. En primer lloc, tractant de situar el propi debat de la Conferència Oberta, que continuarà la seva labor, en un estadi superior, amb més participació i més projecció pública.
En segon lloc, llançant unes propostes, fruit dels nostres debats, que adreçarem no sols al PSC sinó al conjunt dels actors de la nostra vida col·lectiva: als partits democràtics, als responsables de les institucions, als agents socials i econòmics, als mitjans de comunicació, al teixit associatiu del país i, més ampliament, a l’opinió pública.
En tercer lloc, tractant
Catalunya no està fatigada. Està desorientada. I no és estrany que sigui així, perquè arreu es viu un temps desorientat, de desconcert: a Espanya, a Europa, i a bona part del món.
Això és degut a diverses causes. És una conseqüència, en primer lloc, de la crisi econòmico-social (atur, immigració, etc.). ambé d’una crisi democràtica, en la que s’associen diversos elements que accentúen la desconfiança ciutadana (la corrupció, sobretot; però també l’espectacle de la confrontació, sistemàtica, primària i abrupta, entre els partits; també un missatge mediàtic permanent de desqualificació dels “polítics” i de les institucions democràtiques, etc). A Catalunya, a més, s’hi afegeixen les qüestions derivades de l’encaix amb Espanya.
Aquesta situació alimenta el populisme. Aquest fenomen, en fase germinal, és quasi general a tot Europa. Però a Catalunya pot significar, a més, el risc de sorgiment de populismes antagònics i enfrontats, en els dos extrems de l’arc polític, jugant amb l’anti-política, sobretot a partir de l’explotació dels sentiments d’identitat i dels temors generats per la crisi i la immigració, cercant de posar en crisi la nostra força fonamental: la unitat civil del poble de Catalunya.
Qualsevol observador dels moviments actuals de la política catalana coincidirà en que aquest és el model de desordre que alguns ens estan preparant. Cada setmana sorgeixen notícies de sorgiment de noves “alternatives salvadores”, en un panorama de fragmentació i divisions. No manquen col·laboracions mediàtiques potents que donen suport a aquestes aventures.
És evident també que la dreta espanyola juga aquesta carta de fomentar una eventual confrontació exasperada dins de Catalunya.
Són forces centrífugues que cerquen accentuar el malestar, l’escepticisme i el desistiment de l’opinió. És una ofensiva de l’anti-política fomentada per sectors de poder sense escrúpols que saben que en una situació d’aquest tipus podrien imposar els seus interessos. No manquen a Europa alguns països (no sols Itàlia) on aquesta situació ja és avui un fet. Catalunya no es pot permetre una deriva d’aquesta mena, que podria esdevenir una aventura devastadora.
El pitjor que ens podria passar a Catalunya seria que es produís la seqüència següent:
1/ divorci progressiu entre, d’una banda, unes opcions polítiques cada vegada més fragmentades i excloents i, de l’altra, una societat cada vegada més escèptica, disgregada i abstencionista;
2/ consolidació, en la societat catalana autòctona i immigrada, de coàguls persistents d´identitats comunitàries aïllades i confrontades;
3/ instrumentalització d´aquesta situació pels populismes i identitarismes de signe antagònic;
i 4/ fractura del procés d´unitat civil i de fusió col·lectiva i la seva substitució per un “xoc d´identitats” a l´interior de Catalunya.
Això significaria la divisió permanent, el declivi, la instrumentalització de Catalunya per unes minories interessades en la confrontació, especialment la dreta espanyola.
Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya només podrem determinar el nostre futur col·lectiu si és majoritària una visió clara de les possibilitats que tenim al davant. Sols des d’una comprensió de la situació històrica específica i concreta en que es troba Catalunya, definint entre tots les línies de canvi possibles en els anys a venir, podrà desenvolupar-se el paper actiu i determinant d’un catalanisme de progrés, renovat, realista i inventiu, comú, sense altres divisions que les pròpies del legítim, lògic i necessari pluralisme de les opcions democràtiques. Això ens exigeix serietat, respecte democràtic, creativitat, respecte escrupulós a les institucions democràtiques, aliances àmplies a l’entorn de determinats objectius estratègics bàsics.
Som en una nova situació, en una nova fase: és l’hora de plantejar-se molt seriosament els reptes que tenim al davant. La Conferència Oberta “Catalunya Causa Comuna” és, en aquest sentit, un instrument extraordinari, d’una enorme potencialitat. Us demano que hi contribuiu amb el màxim suport possible.
Categories: Catalunya Causa Comuna, Conferència Oberta, Política catalana | 2 Comentaris »
February 17th, 2010 a les 10:59
Francament interessant, de recomanable lectura i sana reflexi??
March 6th, 2010 a les 9:18
Jo soc de UDC per??tic totalment d?acord amb la actitud i posicionament del Obiols, cercant la unitat de Catalunya tenint en compte que els moviments autonomistes hi son arreu, que no es pot manipular el poble amb confrontacions politiques que rallen en el rid?l, i que em de mirar el futur com una oportunitat, que la crisi no es sols de capitals sin?? molts altres factors.