« Els rics de Neuilly-sur-Seine | Inici | La riquesa als Estats Units »
Pors i “impossibilismes”
Per Raimon Obiols | 20 December, 2007
Imprimir
Avui li és més fàcil a molta gent imaginar tota mena d’amenaces que el més modest canvi positiu en la situació del món. Hi ha molts perills en la situació present però, a més, estem rodejats de missatges apocalíptics. Com diu Slavoj Zizek, escoltem tota l’estona aquest “argot pseudo-heideggerià, vivim en temps fatídics, el destí de la humanitat està amenaçat, bla, bla, bla…“. Son missatges que es difonen reiteradament i exageradament. A la televisió tenen (s’ha comprovat) l’efecte d’inquietar moltíssim els infants: “Espanya serà un desert en quatre dies“, “l’aigua s’acaba“, “óssos polars, ocells i papallones tenen els dies comptats“, etc. No es tracta de minimitzar els riscs, ecològics o d’altra mena, però caldria posar una mica de seny en tot plegat.
Aquest any s’ha publicat una enquesta dient que més de la meitat de la població de Nova York creu que viurà i veurà en directe la fí del món. És probablement falsa, però significativa d’un ambient contemporani, que el diari The Wall Street Journal ha batejat com l’era de la por, the age of fear. A aquesta difusa situació de temença si afegeix sovint una tendència al fatalisme, al “no hi ha res a fer“, a l’ “impossibilisme” . El combat dels socialistes ha consistit sempre en un combat contra els impossibilistes, és a dir contra la gent que ha dit “això que proposeu és impossible“. Ho han dit fonamentalment des de la dreta: el vostre programa és utòpic, irrealitzable; és un experiment perillós; és una il·lusió del voluntarisme polític; tindrà conseqüències nefastes.
També des de l’esquerra, en nom de la radicalitat, dels principis, de la puresa, s’ha dit i es diu als socialistes que tot plantejament de reformes és contraproduent, que implica claudicar i integrar-se en els esquemes de poder establerts, que significa caure en “l’abraçada aristocràtica“, que comporta la imitació adaptativa i mimètica de les propostes dels adversaris, l’abandó de tota voluntat transformadora. I és cert que correm el risc permanent de sotmetre’ns al “colonialisme narratiu” de les formulacions hegemòniques neoliberals de les darreres dècades. Però la “traïció a la realitat” (el refus sistemàtic a tota mediació política) potser pot produir consciències satisfetes però és equivalent, en els seus mals resultats, a la traïció als valors.
La frase més contundent de l´impossiblisme d´esquerra que he pogut llegir és la següent: “Toute lutte pour altérer la réalité présente et le cours tragique aussi bien de l’histoire que de la nature est en même temps un devoir absolu et vouée à l’échec” (“Tota lluita per alterar la realitat present i el curs tràgic tant de la història com de la natura és al mateix temps un deure absolut i condemnat al fracàs“). És de Susan George, coneguda escriptora i vice-presidenta d´Attac France i, encara que no comparteixo la tràgica rotunditat d’aquest plantejament, quan el vaig llegir em va fer molta impresió.
La nostra és una època propícia als impossibilismes, però també molt estimulant pels qui no es resignen davant els problemes i volen actuar per solucionar-los. Els informatius de la televisió fan venir ganes de plorar, però també ganes de lluitar. Com ha remarcat Andrés Ortega, les crides a l’acció, en aquest context d’alarma, es tradueixen sovint en plantejaments metafòrics de guerra, “guerra contra la sida, contra les drogues, contra el terrorisme, i ara contra el calentament global“. Son molt positives aquestes mobilitzacions, però han de tenir sempre el contrapunt del realisme. Això implica la necessitat imperiosa de plantejar-se els aspectes polítics dels problemes, perquè sols la política permet avançar concretament en el camí de les solucions possibles.
Si vivim en una època d’inquietuds i temences, cal dir ben fort que sols la política podrà salvar-nos, i actuar en conseqüència. En el passat, els combats sindicals, progressistes, socialistes, socialdemòcrates, es van haver d’afrontar als qui, des de la dreta (en nom dels interessos egoistes dels privilegiats) i també des de l’esquerra (en nom del radicalisme que creia impossibles o negatives les reformes) negaven tota viabilitat a un horitzó reformador. Ara, en el món de la globalització accelerada, aquest combat dels reformadors contra els impossibilistes de dreta i d’esquerra ha recuperat una nova vigència.
[1] NLa frase de Susan George al Nouvel Observateur: “La sagesse aujourd’hui“, n° hors-série, abril-maig 2002, pàg. 66.
Categories: General, Socialisme | Sense Comentaris »