« Idees i elefants | Inici | Pors i “impossibilismes” »
Els rics de Neuilly-sur-Seine
Per Raimon Obiols | 19 December, 2007
Imprimir
A Neuilly-sur-Seine, Sarkozy va obtenir el 87 % dels vots a les darreres eleccions presidencials franceses del 2007. És un resultat sense ombra d’ambigüitat i plenament il·lustratiu, perquè es tracta d’un municipi de l’aristocràcia i la gran burgesia, de la que Sarkozy fóu alcalde (construint, per cert, un 2,6% de vivenda social quan la llei francesa fixa un llindar mínim del 20%).
Monique Pinçon-Charlot, una sociòloga francesa que treballa des de fa dècades en l’estudi de l’alta burgesia, diu irònicament que “avui la gran burgesia és potser la única classe social en el sentit marxista del terme“, una classe que “comparteix unes condicions i uns llocs de vida, una sociabilitat comú“, és “extremadament activa, competitiva, conscient i exigent“, té una elevada consciència de classe i practica la màxima “Pour vivre heureux, vivons cachés” (“Per viure feliços, visquem ocults“).
La conclusió de la sociòloga, que ha fet molt treball de camp i ha entrevistat al llarg dels anys una gran quantitat de membres de l’alta burgesia, és doble: 1) en general “són gent encantadora“, educats, amables, molt sensibles als temes ecològics i, sobretot, molt discrets; 2) Tenen una consciència de classe molt coherent, activa i determinada . A jutjar pel vot de Neuilly, cal donar la raó a Monique Pinçon, almenys en el segon punt. Jo crec que aquesta segona característica que apunta la sociòloga és universal: a tot el món, els rics, vells i nous, més exhibicionistes o més discrets, mostren una considerable consciència col.lectiva de classe i mostren una gran cohesió i determinació en la defensa dels seus interessos.
El problema a França (i crec que aquest no és tampoc un fenòmen privatiu d’aquell país) és que el món del treball no mostra aquesta cohesió, sinó que pel contrari ha tendit a disgregar-se, no sols pels canvis de la economia postfordista, sinó també en el camp cultural i polític. El maig de 1981 el partit socialista recollia un 74 % de vot obrer, i aquest percentatge havia caigut al 13 % a les eleccions d´abril de 2002 (Eric Maurin, “La crise sociale française”, Le Monde, 21.11.05). Encara que Ségolène Royal va corregir la tendència, el problema segueix plantejat amb tota cruesa, i no afecta sols als socialistes sinó a les esquerres en general.
[1] Michel Pinçon et Monique Pinçon-Charlot , Les ghettos du gotha», Le Seuil, Paris 2007.
[2] Les riches veulent leur part du ghetto, entretien avec Monique Pinçon-Charlot et Michel Pinçon, Regards, n° 46, desembre 2007.
Categories: General, Politica europea, Socialisme | 2 Comentaris »
December 19th, 2007 a les 22:14
I que hi farem si la gent es sent avergonyida per ser un obrer que no arriba als 1000€?; que se li pot fer si hi ha gent que s’inventa títols universitaris o masters per semblar més que algú?; com explicar a la gent que no hi ha cap necessitat d’aparentar que es tenen molts diners?, bé, potser no es té aquesta necessitat si es té personalitat, perquè jo mateixa he sentit el rebutj d’obrers com jo, que potser guanyaven menys i tot, tant sol perquè no duia roba de marca o que es veies de qualitat, trist oïc?… no està de moda ser “progre”, el que es porta ara es aparentar, i com més, millor. Hem tingut bonança econòmica i això ens ha despertat a l’egoista envejós que duem a dintre, ara que s’atansen de magres potser a molts s’ens tornarà a despertar al revolucionari que tenim de vacances i ens adonarem que no som i mai hem estat uns rics, tant sol uns obrers amb un bon poder adquisitiu que ens ha minvat a mesura que hem ansiat.
Per mi es tot un orgull ser obrera, l’únic que desitjo enriquir es la meva ment perquè tot el que adquireixi amb saber mai ho perdre.
December 26th, 2007 a les 2:27
Certament, obres una porta a les teories que apunten que de fet hi ha tres classes socials, l’obrera, la corporativa i la rica o alta, de fet, no puc més que coincidir amb aquesta reflexió que la vida qüotidiana ens aporta en la manca de consideració obrera de classe, contrariament al que succeix amb les classes corporatives i rica o alta com bé que apunta Pinçon i ens planteja en Raimon.