« Canvi climàtic | Inici | Tots contents »
Món del treball i sindicats
Per Raimon Obiols | 11 December, 2007
Imprimir
“Com a vell sindicalista desitjo transmetre un missatge: hem tingut retards perquè no hi ha res menys espontani que la independència sindical i no hi ha res més espontani que la burocràcia i la temptació d’adormir-se en els vells llorers. Per això ens cal una batalla permanent, que requereix una forta càrrega de voluntarisme i una constant capacitat de renovació. Capacitat de renovar la relació entre dirigents i dirigits; de renovar la representació. Aquesta és la sàvia vital que pot donar força a l’autonomia cultural del sindicat i al seu dinamisme; i la seva capacitat de transformar el debat entre sindicat i partits en un mutu enriquiment, no en una gelosa lluita de competències”. Amb aquestes paraules tancava Bruno Trentin fa uns anys una conferència a l’escola d’estiu de la Federació Minerometal·lúrgica de CCOO, a Madrid.
Aquesta “batalla permanent” per la innovació sindical no és una qüestió que hagi d’interessar únicament als treballadors, sinó al conjunt de la societat. És un tema polític perquè la qüestió dels sindicats no és solament una qüestió de defensa d’interessos o de millora social; és també una gran qüestió democràtica. Ho assenyalava Trentin en l’esmentada conferència: si en les nostres societats va creixent un àrea de la població que viu en condicions d’individualitat i d’exclusió de tota articulació i perspectiva col·lectives perquè no troben una possibilitat o un incentiu d’inclusió en la vida social i democràtica, en primer lloc del sindicat, el risc de passar, en una situació de crisi social, a una desestabilització democràtica és evident. Una població exclosa, disgregada, aïllada, pot arribar a estar disponible per aventures autoritàries, quan es veu afrontada a una etapa de dificultats socials.
Ara: agrupar els assalariats, en una societat fragmentada i en un món del treball heterogeni, és una feina d’una enorme complexitat. És, nogensmenys, una tasca imprescindible. La superació del fordisme, la progressiva diversificació del mercat del treball, l´automatització i el desenvolupament de l´economia del coneixement, el ràpid creixement dels serveis, han fet molt heterogeni el món del treball. D´altra banda, l´avaluació individualitzada dels rendiments, el culte de la urgència, els rendiments a curt termini, els contractes per objectius, han produït també canvis “culturals” entre els treballadors: han reduït les relacions de confiança, les lleialtats col·lectives, la consciència de classe. És un procés general que porta a les persones a sentir-se singulars i autònomes, amb tot el que això pot tenir de positiu, però que genera a la vegada avorriment, solitud psíquica i social, i el “stress” de la vida progressivament individualitzada.[1]
En aquest context, convé no caure en el parany dels qui propaguen la fi del món del treball i la progressiva extinció del sindicalisme. Bruno Trentin es revoltava contra llibres d´èxit dels anys vuitanta i noranta del segle passat, com “La fi del treball” de Jeremy Rifkin, “El treball, un valor en perill en extinció” de Dominique Meda, o “L´horror econòmic” de Viviane Forrester, perquè “aquests texts i molts subproductes derivats d´ells semblava que dictessin els continguts i les formes d´una fi de la història i, per les forces socialistes i els sindicats, de la fi de qualsevol projecte de societat que tingués com a un dels seus subjectes el món del treball i les classes treballadores“.
En realitat, deia Trentin[2], el gran canvi que va marcar la fi de l´era fordista no significava la fi del treball (en els termes de Rifkin) “sinó, paradoxalment, en la fase en que se succeïen els processos de reconversió i d´acomiadaments de massa, una expansió a escala mundial de totes les formes de treball, començant pel subordinat i l´assalariat, a un ritme que no s´havia vista mai en el passat” (El subratllat és meu). “No es tractava de la fi del treball“, afegia Trentin, “sinó d´un canvi del treball I de les relacions laborals i del paper que el treball jugava en l´economia i en la societat dels països implicats en els processos de mundialització“. Entendre què és el treball avui, entendre quins son els canvis objectius i subjectius (entendre què succeeix en el cap de la gent que treballa) és un dels reptes més importants de l´esquerra d´avui. Entendre el caràcter dels canvis que la transformació postfordista de les relacions de producció està introduint en el treball humà.
Seguim Trentin en la seva reflexió sobre la nova centralitat del treball : “L´ús flexible de les noves tecnologies, el canvi que se’n desprèn en les relacions entre producció i mercat, la freqüència de la taxa d´innovació i l´envelliment ràpid de les tecnologies i de les competències, la necessitat de compensar-les amb la innovació i el coneixement, i la responsabilització del treball executor per garantir la qualitat dels resultats, faran del mateix treball, almenys en les activitats més innovadores, el primer factor de competitivitat de l´empresa”. “Aquesta és la tendència, cada vegada més predominant, que unifica en certa manera (incloses les noves necessitats de seguretat que comporten aquestes transformacions), un món del treball cada vegada més desarticulat en les seves formes contractuals i fins i tot en les seves cultures; un món del treball que està vivint un procés de contaminació entre els vincles d’un treball subordinat i els espais de llibertat d’un treball independent”.
D’una banda, el món del treball s’amplia: si definim els treballadors i les treballadores com les persones “que voluntàriament presten els seus serveis retribuïts per compte aliè i dins l’àmbit d’organització d’una altra persona, física o jurídica, denominada empleador o empresari“[3], qualsevulga retòrica sobre la progressiva disminució o desaparició de la classe treballadora topa frontalment amb la realitat. Però d’altra banda, la revolució postfordista diversifica i fa cada vegada més heterogència la classe dels treballadors i treballadores assalariats. Com assenyala Isidor Boix, entre els factors que contribueixen a aquesta heterogeneïtat hi ha “la estabilitat o precarietat del treball, la condició d’ocupat o aturat amb voluntat de treballar en un moment determinat, l’edat, la modalitat contractual, el gènere, el país d’origen, la cultura en el sentit més ample, la formació professional, la relació entre el lloc de treball i la vivenda… a més de la diversa expressió i la molt diversa significació de cada un d’aquests aspectes en els diversos racons del món a partir de realitats econòmiques, socials i polítiques molt dispars”.
Els moviments sindicals, socials i polítics es constitueixen tant per una comunitat d’interessos i problemes com també pels relats que els seus membres es fan a si mateixos i conten als demés. Siguin quins siguin els seus orígens i característiques, un element és comú a totes aquestes narratives: es construeixen a partir de les idees que les persones i els grups socials van fent-se sobre la naturalesa de la seva condició, les expectatives de futur, la conveniència o la necessitat d’actuar (o de no fer-ho). Ira Katznelson[5], distingueix, en el desenvolupament històric de la classe treballadora i les seves narratives, allò que són les dades estructurals, definides per la pròpia naturalesa del desenvolupament econòmic capitalista (nivell I); el conjunt de formes d’organització laboral i de vida i relacions socials, en el lloc de treball, la vida quotidiana en el barri i a casa (nivell II); el sorgiment i coalescència de narratives que donen una interpretació als nivells anteriors, assignant-los-hi un sentit identitats i sentiments col·lectius (nivell III); i eventualment la constitució i desenvolupament de moviments i projectes col·lectius (nivell IV). Si partim d’aquestes pautes, podríem dir que avui assistim a una nova situació del món de treball, que manté el nivell I (el treball no ha canviat l’essencial de la seva naturalesa assalariada); modifica substancialment el nivell II (assistim ací una veritable mutació); planteja un repte fonamental de nous desenvolupaments en el nivell III (cal una nova narrativa pel món del treball global del segle XXI); i també un repte de renovació profunda del nivell IV.
Jo crec que, pels socialistes, la prioritat és avui el treball en el nivell III, entenent ací per narrativa el relat argumentat (amb el seu contingut d’anàlisi i de raons, de valors i sentiments) que constitueix el sócol racional i sentimental sobre el qual la gent es motiva a si mateixa i motiva els demés per establir opcions i consensos democràtics, conformar i efectuar accions i campanyes col·lectives, i desenvolupar agregacions, moviments i organitzacions de caràcter sindical, social i polític.
El món del treball ha estat una gran narrativa. Les mutacions del món del treball projecten aquesta narrativa cap al futur i la modifiquen. No hem de prefigurar de manera prematura quins seran aquests canvis, però si partim del fet evident que es produeixen a partir dels canvis concrets de la realitat del món del treball, és evident que cal prestar una atenció prioritària a allò que succeeix en el camp dels anomenats treballadors autònoms de segona generació, els professionals, els knowledge workers (treballadors del coneixement), els joves precaris, els immigrats.
Les ràpides transformacions del món del treball impliquen un gran repte pels sindicats, per tal de fer-los representatius de sectors que, per bé d’estar vinculats per una comú condició assalariada, no tenen sempre una homogeneïtat d’interessos. Una sèrie de problemes (l’atur, la precarització, la globalització econòmica, l’economia del coneixement, la immigració, el desenvolupament del treball informal, etc.) obliga els sindicats a una extraordinària dosi d’innovació programàtica i organitzativa, i a una creixent assumpció d’un paper de caràcter polític (en el sentit de no limitar-se a l’àmbit de la negociació col·lectiva i de fer front a problemes d’àmbit general, com la fiscalitat o la seguretat social). Trentin parlava, en aquest sentit, de la necessitat del sindicat general.
En el món del treball postfordista, el sindicalisme ha d’organitzar noves formes de representació, en funció dels grans canvis en la tecnologia i en l’organització del treball, que veuen sorgir noves formes emergents de treball i noves subjectivitats col·lectives. En el món de l’economia creixentment globalitzada, el sindicalisme ha d’organitzar noves formes d’organització i d’acció transnacionals.
Aquesta autorreforma dels sindicats és un tema vital per l’esquerra. José Luis López Bulla ha comparat l’abast d’aquest procés al que tingué lloc en la transformació dels sindicats d’ofici en federacions d’indústria; cal tirar-lo endavant, ha dit, “amb tant de coratge com en el seu dia ho va fer el nostre Joan Peiró malgrat la cara de ‘pomes agres’ de no pocs dels seus companys de la llegendària CNT en el famós Congrés de Sants“[6].
[1] A França, una enquesta TNS-Sofres del 2007 indicava que un 78% de treballadors actius escollia el mot “stress” per qualificar el seu entorn laboral, i que un 92% creia que havia augmentat “molt o bastant” en els últims anys.
[2] Bruno Trentin, Canvis i transformacions, Llibres del CTESC, Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC), Barcelona 2005.
[3] Article 1 de l’Estatut dels treballadors.
[4] A Sobre el presente y futuro del sindicalismo, Fundación sindical de estudios, Madrid 2006.
[5] Ira Katznelson et al. “Working €“ Class formation: Ninetennth Century Patterns in Western Europe and the United States“, Princeton University Press,Princeton 1986.
[6] Prefaci a Bruno Trentin, Canvis i transformacions, Llibres del CTESC, Barcelona 2005.
Categories: General, Socialisme, Treball | Sense Comentaris »