« Què va passar a Veneçuela? | Inici | Món del treball i sindicats »
Canvi climàtic
Per Raimon Obiols | 10 December, 2007
Imprimir
Sembla que les converses de les NNUU sobre el canvi climàtic que tenen lloc a Bali han topat avui amb una negativa dels Estats Units, Japó i Canadà, de cara a comprometre´s en xifres concretes pel que fa a la reducció de les emissions de gasos amb efecte hivernacle d’ací a l’any 2020. L’esborrany preveia una reducció del 25-40 % per sota dels nivells de 1990, però segons ha dit un delegat “les xifres han sortit de la última versió“.
Las converses (de 190 països, amb més de 10.000 delegats) pretenen iniciar negociacions per un nou tractat mundial sobre el clima que substitueixi el Protocol de Kioto a partir de 2012. Malauradament, els governs dels Estats Units i d’alguns altres països rics no són massa receptius. Els seus portaveus parlen d’un excés d’alarmisme sobre la qüestió.
Ara: què hi ha de científic i què de sensacionalisme mediàtic en les campanyes actuals sobre l´escalfament del planeta, especialment en les d´Al Gore i altres propagandistes globals?
El clima del nostre planeta és una cosa molt delicada i complicada. Molts factors l´influencien i hi ha entre ells tota mena d’interaccions subtils. Un conjunt d´elements han anat portant a la comunitat científica i a bona part de l´opinió pública de tot el món a la conclusió que aquest s´està escalfant, que aquest escalfament és degut a que l´activitat humana incrementa el nivell dels gasos d´efecte hivernacle en l´atmosfera, i que si aquestes emissions continuen sense que es produeixin reduccions significatives, se’n poden derivar conseqüències molt serioses.
Probablement una part de la comunitat científica pot considerar que, més enllà del caràcter més o menys científic de les previsions i projeccions que es formulen, ja és bo que es generi un estat d´alarma generalitzada, per tal d´influir en el capteniment social i en l´acció dels governs i de les empreses. Però convé constatar el fet que actualment hi ha un consens clarament majoritari en la comunitat científica sobre l´ escalfament de l´atmosfera i sobre les seves causes. Els experts de l’IPCC (Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic), reunits a València, el novembre de 2007, assenyalaren que en els darrers 50 anys la temperatura global ha pujat més que en els darrers cinc segles i les emissions de diòxid de carboni han augmentat en un 80% entre el 1974 i el 2004.
Un ex economista en cap del Banc Mundial, Nicholas Stern, ha dit que el canvi climàtic és el major fracàs històric del mercat: un sistema econòmic que únicament valora el rendiment financer d´una inversió i és incapaç de prendre en compte altres conseqüències ens està portant a una crisi ecològica i econòmica major. Stern insisteix en el fet que la crisi ambiental anunciada tindria greus conseqüències econòmiques: en el pitjor dels escenaris possibles, l´economia mundial podria contraure´s un 20 per cent. Seria molt més barat evitar-ho, afegeix Stern: sols demanaria una despesa equivalent a l´u per cent del producte mundial brut.
Però cada vegada hi ha gent que es planteja que cal anar més enllà, que cal posar en qüestió el model actual de producció i de consum, reduir l’actual “voracitat energètica“, i contenir la demanda d’energia. En aquest sentit, Ramon Folch ha assenyalat que “L’energia fòssil és al centre del debat. Una energia fòssil que s’esgota a marxes forçades, a més. Doble problema, doncs. Quan un recurs esdevé escàs, canviar de proveïdor no garanteix gran cosa. Que davant del canvi climàtic i del progressiu esgotament del petroli hàgim girat la vista cap a les energies renovables és una mesura prudent, però del tot insuficient… El planeta té encara reserves de gas i de carbó per a un parell de segles, però el nostre sistema socioeconòmic segurament no suportaria el trasbals climàtic que generaria la seva total combustió en tan poc temps”.
Si bé les fonts alternatives d’energia renovable estan cada vegada més a l’abast, el seu ús hauria de créixer a un ritme extraordinari (molt improbable) per fer front al augment continu de demanda energètica. La conclusió és que cal una estratègia orientada no sols a desenvolupar les energies renovables sinó també a reduir l’ús de l’energia. Persuadir les opinions públiques és, en aquest sentit, una qüestió cabdal, perquè cap govern podrà imposar el necessaris canvis de model de consum i producció sense un ample suport públic. Les idees bàsiques d’aquest necessari canvi social son: 1) el risc d’un canvi climàtic és molt seriós i està augmentant; 2) Pot tenir conseqüències molt directes i dramàtiques (alguns diuen catastròfiques) per les nostres societats; 3) Aquestes conseqüències poden ser previngudes només si els governs desenvolupen accions immediates per reduir les emissions, desenvolupar la producció d’energia neta i renovable, i es produeix una evolució ràpida vers formes de consum i producció que redueixin la demanda energètica. “Ens calen les energies renovables i necessitem més eficiència transformadora“, diu Ramon Folch, “però sobretot hem de ser capaços de contenir la nostra demanda. Aquesta tercera pota és decisiva. Decisiva, simple i difícil. Topa amb l’egoisme i la mandra. Costarà aconseguir-la. És imprescindible”.
Planteja, afegiríem nosaltres, la necessitat creixent d’“un altre món possible“, d’un cicle de reformes globals en sentit socialista. Ve a tomb ací la profecia del socialista xilè Viera-Gallo: “el socialismo solo puede llegar en bicicleta”.
- Sobre la qüestió, veure el dossier “Climate change: A guide for the perplexed“ de la revista New Scientist.
- L´informe de Nicholas Stern sobre les conseqüències econòmiques del canvi climàtic es troba ací.
[1] Per aconseguir que les energies renovables subministressin el 75 % del total a uns 40 anys vista es necessitaria un creixement de les mateixes d’un 10 % anual.
Categories: General, Medi ambient, Món | Sense Comentaris »