Molts dels creients socialdemòcrates recorren a l’insult, al menyspreu o la indignació davant dels que també volen alçar la bandera del canvi i la justícia social. Fins i tot a risc de semblar heretges, no ens sembla la millor manera d’encarar el que és avui un fet: cada dia més gent dels nostres entorns ens diu que votarà a Podem. I no és perquè s’hagin tornat uns radicals, ni perquè no pensin -com pensaven ja abans- que el món és complex i les solucions també. Tampoc perquè hagin tret la pols cartells de líders dubtosament democràtics similars als quals, per cert, la generació de la Transició sí que tenia en el seu saló. No és res d’això. Votaran a Podem perquè emocionalment estan indignats amb tots els responsables d’un sistema que veuen corcat i d’un pacte social cosit a la Transició que ha saltat pels aires. I s’han convençut que, atès que ningú té credibilitat, Podem és el revulsiu més racional per regenerar un sistema de partits i institucions caduc, que tothom diu que canviarà però que ningú canvia.
La política ha de guanyar crèdit propi més que llevar-li l’adversari. Amb el que la socialdemocràcia perdrà si es dedica a ser valor de refugi i cau en el parany de contraposar raó a emoció: una allau de propostes que no molesten, però tampoc il·lusionen. No ens referim a vendre la il·lusió de les grans proclames, d’una “sacsejada democràtica” o “d’assaltar el cel”. Ens referim a vendre la il·lusió de l’única revolució que en democràcia funciona: la del canvi progressiu. Una revolució de les petites coses capaç de generar, alhora, il·lusió i credibilitat. Una política amb sentit i substància, però també autèntica; és a dir, amb tantes contradiccions i incerteses com té la vida mateixa. Que tant en caps com en mitjans, surti de la zona de confort.
Perquè dir que el nostre fi és la regeneració, el creixement o el manteniment de l’Estat de benestar; prometre més drets en més lleis o apel·lar a la igualtat o la transparència, admetem-ho, no vol dir ja res. I configura aquesta manera tan espanyola de fer política: “Hola. Votin-me! Solucionaré els seus problemes. Estic a favor del bo i en contra del que és dolent”.
El centreesquerra radicalment reformista hauria de fer un programa amb tants nos com sís, que defugi de les solucions aparents. Podem deixar de parlar tant de contundència amb els corruptes i començar a proposar canvis en les institucions que evitin, per exemple, el desviament de costos de les obres públiques? Podem deixar de parlar tant de bolcar muntanyes de dades a la web i començar a obrir la cambra cuirassada de la presa de decisions perquè, per exemple, es pugui saber en temps real a quina empresa compra l’Administració el paper d’oficina? Podem deixar de parlar tant d’impostos progressius (EUA és el país amb el sistema impositiu més progressiu del món i no és precisament un model d’igualtat) i començar a parlar de com es reparteix la despesa? Podem començar a parlar que no tenim la fórmula -ni depèn només d’Espanya- per crear tota l’ocupació que falta? I que segurament tindrà més a veure amb e lworksharing que amb derogar o aprovar una llei? Podem deixar de parlar tant de la divisió entre empresaris i treballadors i començar a parlar de ser productors i consumidors alhora, de Uber i Airbnb? Podem deixar de parlar tant de despolitització i començar a treure els membres dels nostres partits de les institucions falsament independents? Podem dir que la immoralitat que els rics siguin avui més rics es soluciona no només que paguin més sinó controlant el seu accés al BOE? Podem deixar de sacralitzar les llistes cremallera que posen a una dona de dos però no solucionen un problema que és de repartiment del poder? Podem acceptar que mentre el número dos de cada partit sigui el secretari d’organització les estructures quedaran immunes al canvi?… Volem enfrontar-nos a aquests fantasmes o preferim el confort de les frases fetes de sempre? I si aquesta vegada no serveixen?
En un món mancat de certeses i sobrat de complexitat, és més efectiu plantejar interrogants suggerents i acceptar l’autenticitat del “depèn” de prometre (falses) respostes lineals. No podem fabular sobre governar una col·lectivitat sense contradiccions.
Però no només en el què, sinó també en el com, cal abandonar la zona de confort. Perquè, si bé és cert que necessitem molta més contundència contra els abusos d’un mal repartiment del poder i unes elits més meritocràtiques i representatives que resistencialistes, instal·lar-se en una simple narrativa contra els poderosos serveix de poc. Altres formacions “sense motxilla”, sigui Podem sigui Ciutadans, sempre semblaran més convincents en el combat. El PSOE no pot ser innovador en la guerra, però ho pot ser en la pau. En aquesta estratègia té marge i models a seguir. Doncs si alguna cosa hem après comparant països en tot tipus d’indicadors és que el cel no s’invaeix, sinó per consens. Aquells llocs, com Dinamarca, on esquerres i dretes -o empresaris i treballadors, castes i descastados- han entrat històricament en dinàmiques consensuals tenen més renda per càpita, un creixement econòmic més sostenible i respectuós amb el medi ambient, més igualtat (econòmica, d’oportunitats o de gènere), més satisfacció general amb la vida, protegeixen millor els drets bàsics dels seus ciutadans -de sanitat a educació passant per tota mena de drets civils i socials- i són els més generosos en ajuda al desenvolupament més enllà de les seves fronteres. Més emprenedors, més rics, més progressistes i més solidaris.
Amb això no volem dir que Dinamarca o els països nòrdics en general siguin societats perfectes. Pateixen incomptables problemes. Però, parafrasejant Churchill, sí que podem dir que, des d’un punt de vista progressista, Dinamarca és la pitjor societat del món amb l’excepció de totes les que han existit mai. Si la política és l’art de fer feliços -o menys infeliços- als ciutadans, no coneixem política que ho hagi aconseguit millor que les polítiques de consens socialdemòcrata.
No obstant això, la trista paradoxa és que, mentre l’evidència indica que el major progrés humà s’ha assolit sota aquesta política de consens socialdemòcrata, no hi ha res més desprestigiat avui dia que el consens, percebut com un repartiment de poder per no canviar res. Tampoc la paraula socialdemocràcia gaudeix de bona salut i només s’escriu ja després de la locució “la crisi de”. Però en això ha residit històricament la força de la socialdemocràcia: en sortir amb una resposta original en els seus moments més baixos, quan més incompatibles semblaven l’economia de mercat i la justícia social; a trencar amb inèrcies adquirides per buscar una societat, a mitjà i llarg termini, més justa.
Els socialdemòcrates nòrdics, tan admirats ara per Pablo Iglesias, han tingut èxit perquè han fet just el que ell li recrimina a Pedro Sánchez: “Estar perduts” en relació a polítiques concretes -en lloc de ser dogmàtics- i “no saber si pactaran o no “amb partits de la dreta -en lloc de mantenir-se purs-. Per contra, els socialistes francesos, els grecs, els italians, i fins i tot els alemanys, han estat més fidels a les essències, de la reforma laboral a l’administrativa. Així els va.
Sense això, sense dubtar, sense atrevir-se, sense arriscar noves solucions més enllà dels titulars, la socialdemocràcia quedarà reduïda a ser mera espectadora d’aquesta èpica bíblica en què molts volen convertir la política en temps de crisi: la justícia poètica dels David contra els Goliat. Mentrestant, el cel haurà d’esperar.
