Raimon Obiols: L’apunt del dia/358 (Àlex Susanna, fins al moll de l’os)

Ha mort Àlex Susanna, poeta, dietarista prolix, obert i curiós, gestor cultural competent, professor, crític d’art, comissari d’exposicions… Jordi Amat, que n’ha fet un retrat a El País,  l’anomena encertadament «hereu del noucentisme». Era, efectivament, un post noucentista, ben educat, informat i culte. Ignasi Aragay ha escrit que era «pujolista i maragallià». Segurament.

La seva mort m’ha sabut greu per prematura, i m’ha generat una certa recança, pel fet que, condicionats per les circumstàncies i l’atmosfera político-cultural del país, a penes ens hem tractat. I això, malgrat una gran coincidència de gustos i preferències que he constatat des de fa anys, llegint els seus articles i dietaris. Ens agradava la pintura de Miquel Villà, de   Rafael Benet o de Josep Hurtuna, la poesia d’Auden o de Vinyoli, les traduccions de Feliu Formosa, etc. També teníem en comú una tirada a mitificar les mateixes coses. Per exemple, els cenacles noucentistes del Viladrau d’abans de la guerra («els fantasmes del Montseny», en deia Susanna). ..

Per què, doncs, ens vam limitar a saludar-nos? La resposta és senzilla: perquè estàvem travats pels estereotips i els prejudicis polítics, pel joc d’ etiquetes maniquees i elementals que tant mal han fet, i fan, al país.  A Catalunya, la polarització vé de lluny. Susanna em devia veure com un equivocat. A mi no m’agradava la seva acceptació de la ideologia i de l’estètica convergents (pensant jo que ell devia ser, com a mínim, conscient del kitsch que hi anava associat).  

«Recança, paraula catalana intraduïble», escrivia ahir Antoni Puigverd, «consciència vaga d’allò que ens agradava i que no podrem tornar a fer; però també d’allò que ens pensàvem que faríem i no hem fet». La recança per la mort de Susanna me n’ha suscitat d’altres. Per exemple per l’intent fallit del Pacte Cultural de 1984, que vam mirar d’endegar amb Joan Rigol, aleshores conseller de Cultura.  No va ser únicament un intent de coordinar totes les administracions catalanes en el foment de la cultura. Va ser, sobretot, un intent de canviar d’aires, de descontaminar l’ambient polític i cultural del país.

Voliem acabar amb  una atmosfera mefítica, feta de condemnes i recels, de maniqueismes estrets, d’ apropiacions i expropiacions simbòliques i reals. Ho expressàrem aleshores amb una fórmula que avui és encara més imprescidible: «Catalunya serà plural o no serà».

En tot cas, el cessament fulminant de Rigol, després de la signatura del Pacte Cultural, ultra mostrar una certa ingenuïtat del nostre intent, accentuà una mica més encara la segregació político-cultural que volíem superar. Que el braç executor que liquidà aquell intent de Pacte Cultural fos el president de la Diputació de Tarragona (un antic «procurador en Cortes» franquista)  afegí morbo a l’afer.  

Sussana ha estat un arquetip dels intel·lectuals catalans que se sentiren primer atrets pel Procés, i després desencisats.  Ho reconeixia lúcidament, en el seu dietari, fent-ne balanç: 

«La democràcia va arribar quan érem uns joves que ens volíem menjar el món i, en aquest sentit, hem estat uns autèntics privilegiats: hem tingut l’oportunitat, des del sector públic i el privat, de tirar endavant tota mena de projectes, d’ocupar tota mena de responsabilitats, de contribuir a la reconstrucció de Catalunya i a la projecció nacional i internacional de la seva llengua i cultura, però quan més felices ens les prometíem de sobte vam estavellar-nos contra els aparells de l’estat, després vam embarrancar i ara ningú no sap ni com ni quan ens sortirem, si ens en sortim». 

La raó del desencís, Susanna la resumia així: «L’error de calcul pel que fa a la correlació de forces amb l’adversari va ser colossal i demostra, un cop més, la barreja d’imperícia i ingenuitat de la majoria dels nostres polítics, que pretenien fer la quadratura del cercle: una revolució dels somriures, sí, un canvi de fronteres sense que s’hi vessés cap gota de sang (quan se’n van adonar ja era tard i d’aquí la suspensió de la independència, en un dels episodis més grotescos que he viscut mai)».

Amb tot, ja molt malalt, deia en una recent entrevista que s’havia imposat «no participar d’actituds rebentistes, hipercrítiques o nostàlgiques, que observo en no pas poca gent de la meva generació i d’altres més joves. No ens ho podem permetre i hi ha molta feina a fer».

Susanna ha estat un constructor de gran estil: amb talent i bon gust, tenacitat i prurit d’excel·lència, amb un esperit curiós i sempre obert. Li escauen bé les paraules que va dedicar a Oriol Bohigas. Com ell, era també un «home de cultura compromès fins al moll de l’os amb la seva ciutat i el seu país», «un rebrot tardà i actualitzat del noucentisme més compromès i lúcid».