Raimon Obiols: L’apunt del día/314 (István Bibó, Ernest Lluch i les “nacions en perill”)
István Bibó i les “nacions en perill”
14 de gener de 2023
A l’Ernest Lluch li interessaven molt les idees d’István Bibó. Jurista, estudiós i polític, Bibó va ser resistent contra els nazis i l’últim ministre del govern d’Imre Nagy a ser detingut, quan els tancs soviètics esclafaren la revolta hongaresa de 1956. Considerant-se «l’únic representant de l’únic govern hongarès legal», va escriure una crida («Per la llibertat i la veritat»), que entregà als estudiants de Budapest i a alguns diplomátics occidentals, abans de ser capturat. Va estar a punt de ser penjat, com Nagy. Se’n sortí amb sis anys de presó.
L’Ernest Lluch, havia llegit els seus textos dedicats a la relació entre nacionalisme i democràcia en els països de l’Europa central. Bibó havia arribat a la conclusió que el factor essencial a tenir en compte (la causa principal de les tragèdies d’aquests països) era l’estímul polític de la por a l’extinció nacional. La síndrome de «la patria en perill» havia arribat a «impregnar la vida de societats senceres»: «L’ànima turmentada per la por i pel sentiment d’incertesa, deformada pels traumatismes de la historia i pels greuges que se’n deriven, s’alimentava, no dels propis recursos interiors, sinó de les exigències que es formulen als altres».
En un article recent a La Vanguardia, Joan Esculies (biògraf de l’Ernest Lluch) recordava que István Bibó havia propugnat «abandonar la idea de “nació en perill” assumint que d’aquesta només en poden sortir persones ressentides, angoixades i frustrades. En essència, el brou de les catàstrofes futures, les pròpies i les d’altri».
Esculies citava el discurs de presa de possessió de Jordi Pujol h com a President, el maig de 1980: «Les coses no van bé. La crisi econòmica, amb totes les seves conseqüències empresarials i laborals, s’allarga i trigarem a sortir-ne, aquesta és la veritat. I, a més, hi ha inseguretat al carrer, i un cert desencís, i una certa frustració i, més específicament, Catalunya és un poble en perill; en perill, sí, de perdre la seva identitat».
Deia Esculies que aquell llunyà discurs de Pujol «sona molt actual (…) i a la vegada, vell i gastat. En quaranta anys hem comprovat que apel·lar a l’extinció de la nació replega el ramat atemorit “dels catalans de sempre” rere el pastor i ajuda a guanyar eleccions. Però també que és inútil per afrontar els reptes de fons».
Que el recurs a «la pàtria en perill» ajuda a guanyar vots ho sabem prou bé. El pujolisme i el processisme l’aprofitaren a fons; i ara les dretes espanyoles també en fan un ús absolut: «España se rompe»…
Quan aquest recurs s’imposa, els efectes solen ser devastadors. El debat públic es polaritza tant, en termes d’identitat, que la societat es trenca en grups confrontats que ja no es consideren els uns i els altres com a participants legítims en un debat comú. Com assenyalava István Bibó, pot arribar a produir-se la tràgica paradoxa que el discurs de «la nació en perill» posi la nació en perill, perquè la polaritza, la divideix, i la pot dur a la «histèria política» de la confrontació civil.
