Restaurar o federar
(29 de gener de 2023)
No sóc partidari de l’ús freqüent dels antagonismes simplificadors (del tipus «o X o Y, sense altra opció»). Però pel que fa a les coses a Europa, i a la seva evolució en els anys a venir, pot ser útil pensar-hi utilitzant la pauta alternativa “o federació o restauració».
A Europa hi ha un ample sector de les dretes, que pot arribar a ser majoritari, que voldria transposar a les institucions de la UE l’estratègia d’unió de les dretes que ha fet possible l’accés de Giorgia Meloni a la presidència del govern italià.
Giorgia Meloni dirigeix un partit de matriu neofeixista, però amb un programa de restauració conservadora. El vicepresident del think tank conservador nord-americà Heritage Foundation, acaba de publicar un informe sobre la situació italiana dient que Meloni “sembla haver superat ràpidament els atacs segons els quals el seu partit i el seu govern tindrien arrels ‘feixistes’, en part perquè el seu govern no és clarament extremista».
La frase de Meloni (“Io sono Giorgia, sono una donna, sono una madre, sono italiana, sono cristiana”) és una variant del vell “Dio, Patria, FamigiIa”, un eco del “Travail, Famille, Patrie” del règim petainista de Vichy, o del “Déu, Pàtria i Rei” usat a bastament a Espanya (1). Avui pren clarament un sentit de restauració, de restabliment de la sobirania dels Estats (amenaçats per Brussel·les) i de recuperació dels «valors de la tradició» (amenaçats per la immigració i per les «guerres culturals».
Aquesta política de restauració, Meloni l’exposà (més clarament que en el míting de Vox, on cridà massa) en una convenció dels republicans nord-americans més conservadors, a Orlando (Florida), el febrer de 2022:
«La ideologia ‘woke’ destrueix els fonaments de la família natural, ataca la vida, insulta la religió, canvia les paraules i fins i tot imposa nous signes gràfics. Fa només uns mesos, els buròcrates de la UE van escriure un document de centenars de pàgines on ens deien que per ser inclusius havíem d’excloure totes les referències al Nadal. Jesús, Maria i tots els noms cristians havien de ser eliminats de les comunicacions oficials»
«Veig els fanàtics de la ‘cultura de la cancelació’ manifestant-se amb violència als carrers, però presents també a les institucions, retirant estàtues, modificant llibres i dibuixos animats, canviant els noms dels carrers en nom d’una història que volen reescriure. Renunciarem a això? No, no ho farem. Hi lluitarem frontalment“.
Pel que fa al seu programa europeu, un lloctinent del seu partit, Fratelli d’Italia, ha dit que « el diàleg entre conservadors i populars segueix i es referma pel fet que les dues forces es consoliden en les diferents nacions. El vot de 2024 serà la última oportunitat per posar la UE en la via que volem: un model d’Europa que no humilii les nacions (…) Fer menys, fer-ho millor: aquesta ha sigut sempre la nostra divisa».
De moment, no tot el centredreta europeu es deixa arrossegar pel nacionalpopulisme conservador. Malgrat que en el govern italià de triple dreta hi ha Forza Italia, que forma part del Partit Popular Europeu, el portaveu de la política estrangera de la CDU/CSU (el partit democratacristià alemany) ha dit que les posicions dels altres partits de la coalició italians «son en gran part incompatibles amb les del PPE» (2).
Les eleccions europees no són a la cantonada. Abans han de passar coses, a Itàlia, a França, a Espanya i a altres Estats membre de la UE. Els obstacles a aquesta aliança restauradora de les dretes i les dretes extremes no mancaran, sobretot en països on perdura la memòria dels desastres que produí en el passat.
Però a Brussel·les circula molt la idea que entre els conservadors i l’entorn de Meloni s’està intentant una aliança amb prou pes al Parlament i al Consell Europeu per decidir la nominació dels principals llocs de direcció de l’UE després de les eleccions europees, per compensar en part la pèrdua d’Angela Merkel, i sobretot per excitar i aprofitar electoralment els «pànics morals» (l’expressió és de Zygmunt Bauman, com recorda Gemma Pinyol en un article de Politica&Prosa que cal llegir) suscitats per l’immigració i les «guerres culturals».
Les esquerres europees han de ser conscients que aquesta estratègia restauradora de les dretes s’ha posat en marxa. Evitar que s’acabi imposant requereix, com a imperatiu urgent, oferir amb força una perspectiva europea de major igualtat, seguretat i unitat, i evitar errors que puguin reforçar la reacció de les dretes restauradores.
O restaurar (amb fòrmules inviables de retorn al passat), o avançar, amb el federalisme dels fets, davant dels reptes interns i de les amenaces exteriors. Aquesta és la alternativa europea dels propers anys.
_______________
(1) Al Marroc també: «Allah, al-Watan, al-Malik». El setembre de 2008, va ser condemnat a un any i mig de presó l’estudiant Yassine Belassal, per escriure a la pissarra « Allah, Al Watan, Al Barça » («Déu, Pàtria i Barça »). Hi hagué peticions internacionals de clemència, entre elles la de Barça i fou alliberat.
(2) El PPE, que aplega els partits de dreta i centredreta (dels demòcrates cristians alemanys a Forza Italia de Berlusconi) ha tingut tradicionalment un paper predominant en la política de la UE. Meloni presideix els Conservadors i Reformistes Europeus (ECR), fundats el 2009, a la dreta del PPE (inclou els Demòcrates Suecs, Vox i Fratelli d’Italia).
