Fa 37 anys, al maig de 1979, es va celebrar a Madrid el XXVIII congrés del PSOE. Era el primer conclave socialista des de les eleccions generals del 15-J de 1977. Felipe González, en un memorable discurs, va anunciar que renunciava a la reelecció com a secretari general. El motiu: el congrés havia votat en contra de la seva proposta de suprimir el terme marxista de la definició del partit: “Cal ser socialistes abans que marxistes”. El sector crític, abanderat per Pablo Castellanos, Luis Gómez Llorente i Francisco Bustelo, no va aconseguir presentar un candidat alternatiu i el PSOE va quedar en mans d’una gestora, presidida per José Federico de Carvajal. Quatre mesos després, en un congrés extraordinari, González va ser reelegit secretari general, amb un programa socialdemòcrata i un carisma enfortit, els dos pilars de la seva victòria en les generals del 28-O de 1982.
Fins aquí el relat dels fets. Però hi ha una intrahistòria d’aquell XXVIII congrés que no figura en les hemeroteques. Era la primera vegada que el PSC, que havia celebrat un any abans el congrés d’unitat, participava en una reunió federal del PSOE. Ho feia en funció d’un protocol d’unitat, que establia que el PSC, “en virtut de la seva sobirania, decideix la participació en organismes representatius i decisoris comuns amb el PSOE“. Enmig d’aquella catarsi, amb els ecos d’un ranci discurs de Bustelo ( “vi nou, sí, però en bots vells”), un delegat català, Francesc Casares, lliurava una batalla paral·lela a la ponència d’estatuts. De matinada, va aconseguir que s’aprovés una esmena, en forma de disposició addicional, que encara figura en els estatuts del PSOE: “L’articulació orgànica dels partits polítics sorgits dels processos d’unitat socialista es regula pel que estableixen els respectius acords aprovats pel congrés corresponent”.
Des de llavors el PSC acudeix als congressos del PSOE com a partit sobirà, on envia als seus delegats “perquè participin en les sessions, debats i resolucions que facin referència a les qüestions comunes de la lluita de classes a nivell d’Estat”, segons aquell protocol. Casares, catalanista i socialista de primera hora (Memòries d’un advocat laboralista. La Campana, 2006), es va encarregar de lligar la sobirania del PSC en els estatuts del PSOE. Ara, amb un PSOE a la deriva i en mans d’una altra gestora, aquell protocol d’unitat es posarà a prova en el comitè federal del diumenge. De ben segur que Susana Díaz i els seus barons desconeixen aquesta intrahistòria, però la desconeixen també els portaveus de l’independentisme que han menyspreat el paper de pont que ha tingut el PSC en les relacions entre Catalunya i el conjunt d’Espanya.
És veritat, com assenyalen, que el socialisme català no disposa avui de grup parlamentari propi al Congrés, on els partits s’agrupen per afinitats ideològiques, però també ho és que al Parlament Europeu, el diputat de l’ex-CDC s’asseu en el grup liberal (ALDE) al costat dels eurodiputats de Ciutadans i UPyD. Un marró tant o més difícil d’empassar que l’avui turbulenta relació entre el PSC i el PSOE.
