Quan el degoteig dels efectes de les retallades arriba i percudeix en forma d’empobriment, de reculada democràtica i de decadència de país, aleshores hom entén que no es pot defensar a una societat, a una nació, sobre la base d’un model que no qüestiona gens la lògica d’un sistema, al qual ha fet de l’acumulació i la concentració de la riquesa, el màxim exponent d’èxit.Avui els governs són dòcils executors de les polítiques d’ajustament i rigor econòmic, les quals persegueixen tapar les vergonyes d’uns dirigents polítics-económics, protagonistes de la festa transfrontarera, de la mà d’una globalització desregulada, pervertidora de tota relació entre cost i producte, entre esforç i resultat, consolidant una dinàmica especulativa a gran escala.
En aquesta etapa, la moral i la ètica en la política democràtica, ha anat reculant, cedint pas, a un discurs que ha alimentat i ho continua fent, les posicions més individualistes, els fonaments d’una nova ideologia, centrada entorn del consum i de l’enriquiment. D’aquesta llavor ha germinat la corrupció econòmica i política que podreix el moll de l’os de l’Estat social i de dret, resultat de la sobirania popular. Avui la tremenda contaminació erosionadora de l’economia en el món polític ens posa a tots com a societat davant un gran xantatge, fet per poders difosos però, identificables.
No és un discurs retòric, són les cues dels menjadors socials, són la gent remenant les escombraries dels supermercats, són les famílies vivint de la pensió d’un avi o àvia, són les dones que davant sous precaris o l’atur etern tornen a assumir la funció assistencial de la família en exclusivitat. D’altre banda, el paisatge es perfila amb les cues a les vuit del matí davant les oficines del treball inexistent; de la gent del camp, abandonats al monopoli dels mercats; de les persones que omplen oficines bancàries renegociant hipoteques impossibles; de la gent que pateix el calendari de cada final de mes.
Paral·lelament, el carrer s’omple d’estudiants que no podran trepitjar la universitat, de pensionistes que no poden pagar el copagament sanitari, de ciutadans, pels quals l’estalvi és absoluta quimera; de gent que demana crèdits viables i rep respostes insultants. Són temps de sous baixos, cada vegada més baixos, i d’impostos i taxes quepugen i pugen. Cada vegada més homes i dones senten l’alè desagradable al clatell, de la solitud i l’arraconament social.
Parlar d’això no és baladí, ni fer catastrofisme, és parlar d’una creixent fractura social, provocada per una desigualtat, que feia molts anys, dècades fins i tot, que no patíem, convençuts com estàvem, de que la dinàmica ascendent del progrés, era imparable. Ara sabem tots plegats, que no ho era, i que no ho serà .
Més enllà d’una fotografia coral d’aquesta part de la realitat, que no surt a les agendes, millor dit, a les grans agendes econòmiques i polítiques, totes elles dirigides, la gran majoria de vegades, per elits que ni conviuen, ni es reconeixen en aquesta dura realitat, restant al marge de la frustració col·lectiva, de la impotència individual que provoca. No tenen cap escrúpol alhora de justificar tot tipus de mesures que curiosament fan recaure en els sectors menys afavorits, els efectes més lesius .
No és cap retrat llunyà, és la Catalunya que viu i pateix i que es regira per dins, molt per dins: a casa, al treball, al banc del parc, a la plaça, al mercat, a la porta de l’escola, a la cua de l’ambulatori, a la sala d’espera d’urgències de l’hospital, al camp, a la muntanya, a la platja urbana o a la rambla passejada, lluny de tota idealització i simbologia, negant els tòpics interessats i expressant tota la seva perplexitat i desconcert.
Ara que parlen de pactes fiscals, de soberanismes e independències, de tancar files i de nació uniformitzadora, de responsabilitat i austeritat col·lectiva, alhora que ens plantegen solucions que caduquen al dia següent i de destins sense cap tipus d’il·luminació, ens trobem davant la paradoxa que molts dels responsables d’aquest desgavell són els mateixos que ens ofereixen les sortides que són més que fugides cap endavant…
Davant aquests escenaris cal que no ens deixem arrossegar, per la por o la desconfiança. Quan la vida de cada dia és per a molta gent una dura prova d’obstacles és més necessari que mai que la Catalunya real, la que batega darrera de cadascun de nosaltres, ja sigui presentant la pitjor cara de la pobresa avançant, o la que emergeix com a realitat viva i plena de futur a partir del pensament de la creativitat i el talent aplicats. És la Catalunya que impulsa economia productiva competitiva, indústria capdavantera, agricultura sostenible i de qualitat. És el país que atrau mundialment per la seva cultura, el seu patrimoni i la seva història, impulsant la indústria cultural o apostant per la indústria mediambiental o per la ciència. O per la societat que ha apostat per serveis públics eficients i eficaços, construint una economia mixta entre el sector públic i el privat.
No podem assistir passivament al desmantellament d’un model social que ha costat anys i anys de treball i lluita. Sóc dels convençuts que perquè això no passi, és del tot necessari que la gran majoria progressista d’aquest país es mobilitzi aixecant noves banderes de reformisme social, econòmic i polític, a partir d’una profunda radicalitat democràtica, de l’impuls d’una nova economia productiva al servei de tots, i d’una governança plena de Catalunya, fugint de dependències injustificables, però també d’aïllaments impossibles.
Ara toca construir l’alternativa, crear ponts i punts de trobada de la gent progressista del país. Cal un nou activisme que faci germinar un projecte regenerador, innovador i ambiciós, que respongui als desitjos i necessitats de la majoria de catalans i catalanes, assumint la seva pluralitat transversalitat i potencials, com a poble.
Potser, és un somni pensar que la Catalunya real autogovernada per les noves generacions, les millors formades, les més descregudes, però les més necessitades de futur i esperança podrà sortir d’aquesta crisi mirant amb esperança al futur, des de la tasca callada a peu de carrer, des de cada poble i ciutat, enfortint la democràcia, generant respostes noves a reptes actuals i sustentan-se en un nou humanisme vertebrador.
Cal aixecar una alternativa de progrés per a Catalunya que impulsi un nou model social, econòmic i cultural, molt mes enllà de la trist realitat que avui ens ofereix un govern conservador català o un govern dretà espanyol. És això pel que 400 persones ens reunírem a Sant Feliu de Codina el 30 de juny per començar a caminar en aquesta direcció, sense fer molt soroll, poc a poc, però decidits i convençuts que cal canviar radicalment d’orientació i que cal fer-ho entre molts i moltes.
Calen noves idees, nous projectes, noves actituds, nous comportaments finalment, un nou compromís social.
Un comentari